diumenge, 17 de setembre del 2017

Gambes amb salsa de tomàquet

CULTURAGASTRONOMIA

Gambes amb salsa de tomàquet

La cuina de la Neus ens proposa un plat gustós, per sucar-hi pa


Gambes amb salsa de tomàquet.
Ingredients:
300 g de gambes mitjanes
350 g de salsa de tomàquet cuita
1 gra d’all
julivert
1 molla de pa amb vinagre
pebre negre i vermell
sal, oli
Elaboració:
Posem oli en una cassola de fang i sofregim les gambes. Les retirem. A la mateixa cassola, posem un got de salsa de tomàquet (consulteu la recepta), all i julivert i una molla de pa amb vinagre desfeta. Salpebrem. Tornem a col·locar les gambes a la cassola i deixem que facin xup-xup un minut. Ja podem servir.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]

dimarts, 12 de setembre del 2017

Del cel al paladar

Del cel al paladar

La tórtora i la becada són molt apreciades en gastronomia, però la seva caça posa en perill l’espècie
Del cel al paladar
Deia el cèlebre gastrònom francès Brillat-Savarin que les aus són per al cuiner el que la tela és per al pintor. I no exagerava, perquè a l’hora de cuinar ocells els xefs compten amb un ampli ventall de receptes que traspassen èpoques. Tot i això, hi ha algunes espècies més apreciades, com el cas de la tórtora comuna ( Streptopelia turtur ), de la qual només es pot gaudir entre meitats d’agost i finals de setembre, quan s’obre la mitja veda de caça. En aquest moment la seva captura és molt apreciada, perquè l’au ha acabat de passar l’estiu en territori europeu i, ben alimentada i plena de greix, fa el procés de migració cap a les càlides terres africanes. El premi és una carn fina i delicada que, cuinada en llargues coccions, es converteix en un plaer. Malauradament, des de fa uns anys l’excessiva pressió cinegètica que ha patit aquesta espècie en les seves rutes de migració ha fet disminuir la població fins a mínims preocupants per als experts. De fet, en pocs decennis ha passat de ser un dels ocells més abundants en bona part d’Europa a estar en perill d’extinció. Tot i això, la seva caça està permesa. En canvi, la tórtora turca, una altra variant que des de fa uns anys s’ha instal·lat al territori i està patint sobrepoblació, no té el permís de caça. “Això és per culpa de la llei de caça, que encara és la que es va fer l’any 1970”, explica Màrius Domingo, ornitòleg i agent rural. Aleshores la tórtora comuna era molt abundant i, en canvi, la turca era considerada una espècie minoritària que s’havia de protegir.
“Un bon caçador cuida i estima la natura, però el col·lectiu ha de fer un procés de renovació ideològica”, comenta Jordi Baucells, president de l’Institut Català d’Ornitologia. Segons l’expert, més enllà que la llei estigui obsoleta i que no prohibeixi la caça d’exemplars sensibles com la tórtora, el sentit comú a l’hora de caçar és essencial. “Molt sovint ens trobem caçadors que abaten espècies protegides perquè, de fet, desconeixen quines són o no les saben reconèixer”. Una queixa que comparteix l’entitat conservacionista Depana. “No s’està complint la legislació i s’estan donant permisos de caça sense necessitat, i això provoca una sobreexplotació dels recursos”, denuncia Raúl Bastida, membre de l’entitat.
Precisament al juliol el Govern va donar llum verda a la memòria preliminar de l’avantprojecte de la llei de caça de Catalunya. Una tasca que vol posar especial atenció a la prevenció de riscos i perjudicis de les sobrepoblacions d’algunes espècies cinegètiques. D’altra banda, segons Jordi Ruiz, subdirector general d’Activitats Cinegètiques i Pesca Continental de la Generalitat de Catalunya, també és convenient reformar el Consell de Caça de Catalunya, on actualment falten entitats representades. De fet, algunes com l’ONG ADDA ja s’han queixat en diverses ocasions del funcionament d’aquest consell. “Com pot ser que de trenta-quatre membres només un vagi en representació de les associacions en defensa de la natura?”, s’indigna Carme Méndez, presidenta de l’entitat.
Els caçadors es defensen
Mentrestant, la Federació de Caça de Catalunya es defensa. “Els primers interessats en la vetlla de les poblacions d’ocells són els mateixos ocellaires”, destaca Sergio Sánchez, president d’aquesta federació, que compta amb vuit mil caçadors d’aus. “Sempre evitem caçar femelles per assegurar el relleu generacional i cacem espècies que pateixen sobrepoblació o depredadors per equilibrar l’hàbitat”, explica Sánchez, que creu que és una hipocresia anar en contra d’una tradició d’ocellaires que té més de 300 anys d’història. “Després els ajuntaments talen arbres massivament i destrueixen els nius, i ningú diu res”, es lamenta.
De fet, sembla que la caça no és l’únic culpable de la disminució de la tórtora comuna a Europa, i que Catalunya no és una de les zones més afectades. Actualment hi ha tres iniciatives en l’àmbit europeu que estan analitzant les noves rutes migratòries de les tórtores que utilitzen per evitar les zones de risc. Carles Carboneres, responsable del Programa Internacional d’Espècies Migratòries a la britànica Royal Society for the Protection of Birds, explica com, a banda de l’estudi de les rutes, s’està analitzant si la davallada poblacional és causada per altres factors com la reforestació.
La becada, polèmica servida
Un altre cas especial és el de la becada (Scolopax rusticola ), també coneguda com a gallineta. Al contrari de la tórtora, prové del centre i nord d’Europa i ve a hivernar als boscos del Pirineu i la zona de la Garrotxa. És de mida petita i té un bec llarg molt característic. La paradoxa és que, encara que sí que és legal caçar-la, està prohibit comercialitzar-la. “Però com és possible que, tot i ser il·legal, hi hagi restaurants a Catalunya que les ofereixin al seu menú?”, comenta Francesc Kirchner, responsable de la botiga per a aficionats a la natura Oryx. En la majoria de casos, aquest apreciat ocell, molt difícil de caçar, se serveix sota demanda als restaurants o el seu nom està ocult del menú per sancions. Una informació que es contradiu amb la de Gabriel Crespo, president del Club Esportiu de Becaders de Catalunya, que compta amb tres-cents socis. “L’únic que es pot fer és, a títol privat, dur les becades al restaurant i demanar que el xef te les cuini”, explica, que assegura que l’au està molt protegida i mai es poden caçar més de tres exemplars per caçador i per dia. “Caçar becades és gairebé un art”, assegura l’expert, que remarca com és d’indispensable anar sempre amb un gos de rastre entrenat especialment. A més, Crespo afirma que els becaders tenen una gran consciència a l’hora de netejar boscos i corriols, així com de fer divulgació de la seva tasca en escoles i entorns rurals.
Etiquetes

La cuina rural silvestre

Ciència i Tecnologia > Mètode

La cuina rural silvestre

Etnobotànica i gastronomia en l'obra de Joan Pellicer Bataller (1947-2007)


Per a Joan Pellicer, l’etnobotànica podia servir per a recuperar verdures, hortalisses i fruites silvestres autòctones, i donar compte de la variada i equilibrada cuina tradicional local. A l’esquerra, un plat elaborat amb verdures silvestres, sopa d’ortigues i llengua de bou amb floretes de borratja. / Edicions Tívoli
Probablement mai s’ha parlat tant d’alimentació, de nutrició i de cuina com ara, però al mateix temps tenim seriosos problemes de salut per la forma d’alimentar-nos i nodrir-nos. El mateix reconeixement de la dieta mediterrània, en 2010, com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat per part de la UNESCO s’ha produït paradoxalment en el context de progressiu allunyament dels països de la Mediterrània de les pautes que la caracteritzen (Bernabeu-Mestre, Galiana-Sánchez i Trescastro-López, 2015). Determinades transformacions dels hàbits alimentaris i socials estan posant en perill la transmissió dels seus valors, precisament perquè són resultat de creences, tradicions i contacte amb la família i la societat on vivim, i evolucionen d’acord amb exigències econòmiques, laborals, publicitàries i de modes. També els canvis socio­lògics, demogràfics i en l’estil de vida de les societats mediterrànies, que es tradueixen en menys temps per a cuinar, menjar fora de casa, comprar en supermercats que ofereixen productes fora de temporada, disminució de l’activitat física en les activitats quotidianes –treball, medi escolar, activitats domèstiques– i en el temps d’oci, comporten l’abandó dels hàbits alimentaris tradicionals i l’aparició de malalties relacionades amb els nous estils de vida (García González i Varela Moreiras, 2012).
Les transformacions tan radicals que s’estan produint en la nostra alimentació són una conseqüència de l’acceleració dels processos de canvi i de la globalització del mercat alimentari. Als països desenvolupats, mai s’havia tingut accés a una varietat tan gran d’aliments com en l’actualitat, però, encara així, els productes estandarditzats i barats i el menjar ràpid tenen cada vegada més acceptació i va guanyant terreny la desestructuració dels hàbits alimentaris. S’està produint, en certa manera, allò que coneixem com la contra-gastronomia, representada en la cultura alimentària del fast food tan present en les actuals fórmules de neorestauració: cuina ràpida que comporta menjar en qualsevol moment sense que siga necessari fer-ho socialment i sense seguir un ritual i uns hàbits o normes culturals preestablertes (Fischler, 2010).
Ha estat l’homogeneïtzació de l’alimentació, la pèrdua dels sabers i els sabors locals, la ruptura dels cicles de la naturalesa, juntament amb una producció intensiva i enormement tecnificada, el que ha desencadenat el naixement de moviments com Slow Food, Kilòmetre Zero o Terra Mare (Gavira Álvarez i González Turmo, 2010). Aquests moviments no només reivindiquen la necessitat de posar fre a la destrucció i la contaminació creixent del planeta que comporten models de producció i consum d’aliments com els que representa el fast food, sinó també a la del mateix ésser humà com a destinatari últim de la gran quantitat de productes químics –fertilitzants i pesticides, entre altres– que s’utilitzen en la producció agrícola i ramadera intensiva, i que tantes conseqüències tenen en termes de salut.
Davant d’una modernitat alimentària entesa com un allunyament de l’ésser humà del seu entorn natural, s’ha desenvolupat una ecogastronomia basada en l’alternativa que representa una alimentació ecològica capaç d’oferir productes de major qualitat nutricional, innocus per a la salut humana, ja que no presenten contaminants químics, i respectuosos amb el medi am­bient. A més, per aconseguir sostenibilitat, la metodologia agroecològica no solament es basa en l’ecologia, sinó que percep la producció d’aliments com un procés que involucra els productors i consumidors interac­tuant de manera dinàmica.
La recuperació de la cultura gastronòmica mediterrània tradicional
Joan Pellicer Bataller (1947-2007), des de la condició d’intel·lectual compromès i en línia amb el que defensen tots aquests moviments, va denunciar aquesta deriva i al llarg de la seua obra va reivindicar el referent saludable i ecosostenible que representa el model mediterrani de producció i consum d’aliments. Allò que tothom coneix com a dieta mediterrània, però que ell va saber interpretar a partir de les claus de la cultura alimentària mediterrània.
L’antiga paraula grega diaita, de la qual deriva dieta, significa “estil de vida equilibrat”, i així era com concebia Joan Pellicer la dieta mediterrània, com una manera d’entendre la vida i d’alimentar-se que es basa en els productes de l’agricultura local, en receptes i formes de cuinar pròpies de cada lloc, transmeses de generació en generació, però també en menjars compartits, celebracions i tradicions. L’atenció que va dedicar a l’ús culinari de les plantes és un bon exemple de la seua capacitat per a situar les dades recollides en el context cultural dels territoris estudiats i atorgar-li la condició de coneixement aplicat.
Com assenyalava en una ponència presentada al II Congrés d’Agricultura Ecològica del País Valencià (Pellicer Bataller, 1999a), l’etnobotànica podia representar un paper clau en la consecució d’una alimentació correcta, de qualitat i de salut i ecològica: «aquella adquirida per un cultiu i un tractament respectuós amb la planta i amb la terra, és a dir, amb l’ecosistema que hi és a la base com a matriu».
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Josep Bernabeu-Mestre.
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]