Estrelles Miguelín

Sants es crema: Brases d'autor

Miquel Espinet i Eulogi Bordas
Foto: E.B
Barcelona. Dijous, 30 de novembre de 2017

Els Miguelines tornem a Sants. Alguna cosa es maquina al barri, ja que en els últims mesos han obert diversos restaurants amb una proposta gastronòmica interessant. Creiem que alguna cosa hi tindrà a veure La Mundana, del qual vam sortir encantats fa un any i mig i, molt possiblement, ha establert les bases perquè altres restauradors confiïn en aquest barri barceloní, una mica oblidat a nivell gastronòmic.

En aquesta ocasió, la proposta són brases. Però no esperis menjar una botifarra amb mongetes del ganxet o un conill amb patates al caliu, en el Sants es crema aquests plats no existeixen. Jordi Bernús, el xef i copropietari del restaurant, té el propòsit d'elevar aquest mètode de cocció a una sofisticació, elegància i subtilesa digna de menció.
Compte, que al local no trobem aquesta sofisticació. Encara que està totalment reformat i presenta un mobiliari modern, encara respira la senzillesa de les parets blanques i el terra original del que era una petita granja de barri. El més singular és la barra, amb espai per a 6-8 comensals, en la qual trobem la brasa que en Jordi ha dissenyat a mida i on el veiem finalitzar els plats que el seu equip prepara a la cuina.
Al Sants es crema cal anar-hi amb la ment oberta i amb un company que sigui gastrònom. L'objectiu és gaudir d'un concepte diferent de brasa. Per a això, en Jordi ha dissenyat una carta de 16 plats, en els quals algun component del plat ha estat sotmès a la saborosa calor del carbó. Aquests estan repartits en dues seccions d'entrants (6-17€) i dues seccions de principals (15-21€), i estan pensats per compartir, uns 3 per persona. La carta de vins és curta, però amb seleccions per a totes les butxaques.
Com els Miguelines volem recomanar-te bé, ens vam veure obligats a preparar la panxa per degustar 11 plats i 2 postres. La veritat és que ens va costar decidir quins no tastar. Us expliquem la nostra experiència:
Dels entrants, ens quedem amb tres. La "Sardina marinada", per l'equilibri d'ingredients i el seu elegant emplatat. La "Coca de bonítol", per la subtilesa del fumat en el peix i la seva integració amb la resta d'elements. Finalment, l'"Escuma de boletus amb trufa negra", pel potent sabor i la cremositat del conjunt, que ens va deixar sense pa per sucar-hi.

Sardina marinada

Coca de bonítol

Escuma de boletus amb trufa negra

Considerem que els principals són a un nivell superior i també volem destacar-ne tres. L'"Arròs melós de papada fumada i rostes", per la melositat de l'arròs, la lleugera caramel·lització de la salsa i el cruixent de cada cullerada. El "Colomí amb musclos en vinagre", pel precís punt de cocció de la carn a la brasa, ben sucosa, cruixent i saborosa. Per menjar-la amb les mans! El tercer, l'"Ostra escabetxada amb peus de porc", perquè creiem que resumeix la filosofia del local: saborós, untuós i amb un punt canalla en combinar un producte exclusiu amb un altre de més mundà.

Arròs melós

Colomí amb musclos en vinagre

Ostra escabetxada amb peus de porc

De l'àmbit dolç, tastem el "Sorbet de llimona", que té un emplatat i elegància digna d'estrella Michelin, i la "Crema Sants es Crema", una lleugera escuma amb sucre cremat que cobreix un fons de mango, on la combinació de textures i temperatures és ben curiosa.

Sorbet de llimona

Crema Sants és Crema

En definitiva, el Sants és crema és un restaurant molt jove (va obrir el passat 4 d'octubre) i encara ha d'ajustar alguns aspectes, però ja veiem reflectida la solidesa i elegància d'un xef amb una trajectòria de més de 10 anys a les millors cuines del món. El local no està a l'altura dels productes, el cuiner, els plats i el preu, però els gastrònoms, com tu i nosaltres, gaudirem molt de les sofisticades i elegants elaboracions que en Jordi prepara a la brasa. A què esperes per anar-hi?

Puntuació
Menjar		Vins
72		67
Servei		Local
66		64
Preu		Estrelles Miguelín
40€
Per persona: 5-6 plats a compartir + copa de vi

On és Sants es crema?

Direcció:C/ dels Comtes de Bell-Lloc, 118, 08014 Barcelona
Telèfon: 932 22 96 44
Horari: De dimarts a divendres de 13:00 a 15:15 i de 20:45 a 22:45. Dissabtes de 13:30 a 15:15 i de 20:45 a 22:45. Diumenges i dilluns tancat.

Estrelles MiguelínRobata Sushi & Grill: Japo-fusió 'molón' Miquel Espinet i Eulogi Bordas

Estrelles MiguelínL'Escale Bistrot: eclectic french Miquel Espinet i Eulogi Bordas

• Estrelles Miguelín

CIÈNCIA I TECNOLOGIA > MÈTODE

Gambes

---

Il·lustració: Anna Sanchis

Per: Ramon Folch

28.11.2017  05:00

Vilaweb

De totes les gambes, cap de tan apreciada com la rosada. Nemine discrepante: tothom hi està d’acord. Als mercats de peix, la gamba rosada mediterrània es paga sovint per damunt dels cinquanta euros el quilo. Això és perquè la nostra gamba rosada (Aristeus antennatus), a més d’escassa, és especialment fina i gustosa, sobretot per als que es complauen a xuclar-ne el cefalotòrax (el «cap», per al comú de la gent). Però els preus, bé que sempre elevats, oscil·len molt, perquè ara se’n pesca i ara no. A les llotges catalanes, l’any 2008 van arribar unes 650 tones de gamba rosada; va ser un any d’abundància i la gamba es pagà a 27 € kg de mitjana (bastant més cara a les peixateries, és clar). L’any 2005, només n’hi havien arribat 190 tones; va ser un any d’escassesa i el preu mitjà de la gamba pujà, a les subhastes, fins als 47 €/kg (esgarrifeu-vos del preu a les parades). A què són degudes aquestes oscil·lacions en les captures? És com un misteri.

Era com un misteri. Durant dècades, els pescadors atribuïen els períodes d’abundància o d’escassesa a raons molt diverses. Cadascú hi deia la seva i tots s’equivocaven. La veritat és que no hi ha una raó que ho expliqui correctament, sinó un conjunt de raons interrelacionades, en cap de les quals no hi havia pensat ningú. No hi podia haver pensat ningú perquè ningú no sabia les coses que calia saber. Així que els pescadors de Palamós o de Blanes, que són els ports gambistes per excel·lència, sabien pescar però no sabien per què trobaven gambes o no.

La gamba rosada és un crustaci demersal, és a dir, que viu als fons marins, entre els 100 i els 1.400 metres de profunditat. Com qualsevol altre animal, va al darrere del menjar. A aquestes fondàries privades de llum, això depèn del que porten els corrents marins locals, resultat del relleu i altres factors. La qüestió és que la plataforma litoral dels Països Catalans, abans d’estimbar-se cap als fons abissals, es resol en diversos canyons submarins, sobretot davant de la costa catalana. Els pescadors, a força de palpar-los amb les xarxes de ròssec, en tenen un cert coneixement; els anomenen «recs» o «canals». Davant de Blanes, Sant Feliu de Guíxols i el cap de Creus hi ha els tres canyons més importants. Es corresponen, justament, amb els principals caladors de gamba rosada.

Quan el mestral o la tramuntana refreden o evaporen les aigües superficials, queden al descobert aigües més salades i més fredes que, en ser més denses, es precipiten cap al fons. Es generen, d’aquesta manera, veritables cascades d’aigües superficials fredes que cauen canyó avall, més o menys riques en aliments segons els afloraments de nutrients minerals que hi hagi hagut aquell any. Al fons, les esperen les gambes. Segons el règim de vents de cada any o el rigor tèrmic de l’estiu, les cascades són fortes o febles, de manera que les gambes abunden més o menys si són al final del canyó o a mig aire. Un cop explicat, tothom ho entén, però qui s’havia d’imaginar que la localització i l’abundància de les gambes de fondària depenguessin en bona mesura del vent tramuntanal?

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

Ramon Folch.

Què és Mètode?

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]

crustaci

ecologia

gamba

geologia

llotja

pesca

Cultura

El restaurant ABaC aconsegueix la seva tercera estrella Michelin

El Dos Cielos i el Disfrutar guanyen la segona

elMón

L'ABaC del xef Jordi Cruz ha fet bons els pronòstics i ha entrat en el selecte grup de triestrellats per la guia Michelin. En una gala celebrada aquest dimecres a Santa Cruz de Tenerife, Catalunya ha sumat també dos nous restaurants distingits amb dues estrelles, el Dos Cielos -dels germans Sergio i Javier Torres- i el Disfrutar, dels excaps de cuina del Bulli Eduard Xatruch, Oriol Castro i Mateu Casañas. La nova proposta del xef Albert Adrià, l'Enigma del grup El Barri, s'ha estrenat amb la primera estrella de la prestigiosa guia vermella, així com el restaurant del Castell de Peralada i el Caelis del popular Romain Fornell, ara des de la nova ubicació a l'OHLA Hotel després de deixar el Palace. Catalunya només en perd una, la del Céleri de Xavier Pellicer per tancament.

La guia Michelin per a Espanya i Portugal 2018 ha coronat també un nou restaurant de tres estrelles, Aponiente, al Puerto de Santa María, del xef Ángel León. Aquests dos nous establiments triestrellats se sumen a El Celler de Can Roca comandat pels germans Roca, el Sant Pau de Carme Ruscalleda, el Quique Dacosta, el Martín Berasategui, el Lasarte, el DiverXo, l'Azurmendi, l'Arzak i l'Akelare, que ja estaven distingits amb tres estrelles.

Pel que fa a les dues estrelles, 25 establiments de l'Estat tenen aquesta distinció, a la qual han accedit per primera vegada el Dos Cielos dels germans Torres i el Disfrutar, de l'escola Bulli. Hi entren també per primera vegada el restauran Cabaña Buenavista del Palmar a Múrcia; i el madrileny Coque.

Nous restaurants d'una estrella

L'Enigma, la nova proposta del germà de Ferran Adrià, Albert Adrià, de la mà d'El Barri, va obrir fa poc més d'un any a Barcelona però ha entrat amb força a la guia vermella, obtenint la primera estrella Michelin. També entra a la primera línia gastronòmica l'establiment gastronòmic del Castell de Peralada.

Una menció a part mereix el xef Romain Fornell que, després del trasllat del restaurant Caelis de l'hotel Palace al Ohla, ha revalidat l'estrella Michelin, ja que les normes de la guia vermella obliguen a tornar a guanyar-la quan hi ha un canvi. El Caelis va ser guardonat amb una estrella Michelin el 2005 i es va convertir en l’únic cuiner francès a aconseguir una estrella Michelin al seu país d'origen i una a l'Estat.

Al País Valencià tres establiments aconsegueixen la primera distinció, el restaurant Sucede de València, i els alacantins Audrey's de Rafa Soler a Calp i El Rodat de Xàbia.

Catalunya perd l'estrella del Céleri

L'única estrella que ha perdut Catalunya en l'edició 2018 de la guia Michelin és la del restaurant Céleri, liderat per Xavier Pellicer i la seva dona, Mercè Carbonell, pel tancament de l'establiment el passat setembre. El restaurant preveu obrir properament en un espai més ampli.

El xef, que anteriorment havia capitanejat els fogons de l'ABaC i, posteriorment, el Can Fabes de Santi Santamaria, va obtenir la primera estrella el mateix any d'obrir el Céleri, al passatge Marimon de la capital catalana.

#ESTRELLES MICHELIN

19/11/2017

Les paelles que es mengen a la Rambla es cuinen a Igualada

Meritem és l’empresa que fa 25 anys va inventar les Paellador i les CrujiCoques, amb les quals ja factura 12 M€ l’any

Zoom

PAULA SOLANAS

ARA

No tenen cap restaurant ni són hostalers, però reparteixen quatre milions de racions de paella a l’any d’Igualada a arreu del món. Meritem és l’empresa catalana que hi ha al darrere de les famoses Paellador, les paelles semifetes per a restaurants, i les Cruji Coques, una reinvenció de les coques de recapte habituals a les cartes de molts bars del país. L’empresa va néixer en un any tan simbòlic com el 1992, quan Barcelona començava a obrir-se al món i es preparava per l’arribada del turisme massiu. El seu fundador, l’igualadí Francesc Seuba, era el propietari de la marca de snacks i patates fregides més populars de la comarca, Rosdor. A finals dels 80, l’empresari es va vendre la companyia que havia fundat el seu pare i amb els diners va decidir arrencar un altre negoci.

“És un emprenedor nat, i va pensar que la paella era un plat difícil de cuinar i amb molts ingredients que es podia vendre semifet per facilitar la feina als restaurants”, explica Rosa Joan, actual gerent de Meritem. La idea es va estrenar, però tenia una tasca comercial complicada i, de fet, només comptava amb una sola gamma: la paella de marisc. Els restaurants no entenien el concepte, ni per què havien de servir una paella preparada si la podien cuinar ells mateixos. “Trencava molt els motlles i vam haver d’explicar bé als cuiners que no veníem a treure’ls la feina”, apunta Joan.

El concepte no ha variat gaire en aquestes més de dues dècades, però abans el producte es venia en el mateix recipient en què després es cuinava, mentre que actualment es distribueix en una barqueta que després es pot abocar en una paella a la cuina del restaurant. A continuació, s’hi afegeix aigua calenta i es posa al forn per tenir el plat fet en un temps gairebé rècord. “Vam ser els pioners d’una nova categoria, les ajudes culinàries, que ara estan acceptades”, indica el director general de Meritem, Xavier Herreros. Per a Joan, el millor indicatiu és que en pocs anys van aparèixer una vintena d’empreses que intentaven fer el mateix que Paellador.

De fet, de la gran cuina industrial que el grup té al barri igualadí de les Comes ja no en surten només arrossos i fideuàs. El 1994 van arribar a l’empresa les Cruji Coques, una manera d’esquivar l’estacionalitat de les paelles durant els mesos de més fred. “Buscàvem l’arrel de les coques de recapte, però amb una versió més modernitzada”, afegeix Joan. D’aquí, la companyia també ha passat a comercialitzar plats casolans, pasta i un assortiment de tapes. No obstant, les diferents gammes de paella (en tenen una de nova amb marisc més abundant) representen prop del 60% dels seus ingressos.

Tal com recorda el seu director general, el negoci de Meritem depèn de tres factors clau: el consum intern, el turisme i la meteorologia. I el segon explica per què els anys de la crisi no van enfonsar el regnat de Paellador: “Amb la crisi, la gent va reduir el seu consum als bars i restaurants, que van veure com es desplomava la facturació”. Però el turisme va aguantar en aquests anys i això els va garantir un suport en un moment complicat, segons afirma Herreros. Segons els responsables de la companyia, el 2008 va ser l’únic any en la trajectòria de l’empresa que la facturació va patir una sotragada, amb menys ingressos que l’any anterior.

El directiu confirma que, amb la recuperació econòmica, els ingressos de l’empresa també es van reactivar. L’any passat el grup va tancar amb una facturació de dotze milions d’euros i té una plantilla d’un centenar de treballadors, que varia segons els pics d’activitat. Meritem calcula que distribueix racions regularment a una xarxa d’uns 4.000 restaurants. A més, té com a màxima reinvertir tots els beneficis a millorar la seva oferta. En aquest sentit, Herreros admet que l’assignatura pendent de l’empresa és l’exportació, que suposa actualment el 15% de les vendes i es concentra sobretot en mercats com França, Portugal i el Regne Unit. “També hem enviat comandes a Austràlia i l’Amèrica Llatina. És un producte que també té èxit en aquells països on no saben com cuinar la paella i la volen introduir en els hàbits de consum”, explica el director general.

Meritem sempre ha tingut com a client principal el Canal Horeca i no es planteja fer el salt als supermercats. “Som molt rigorosos, volem centrar-nos a donar qualitat a l’hostaleria i ens mirem la distribució amb distància”, explica Herreros. On l’empresa sí que veu un camí a recórrer és en l’oferta de tapes preparades, un dels productes més recents del seu catàleg que, asseguren, els restaurants de l’Estat han rebut amb entusiasme. “Hi ha molts més plats dels que ens pensem que es poden preparar d’aquesta manera”, explica Rosa Joan.

• paella
• coca de recapte
• cuina
• gastronomía

OPINIÓ > CULTURA / GASTRONOMIA / VINYASERRA

‘La guia de vins de Catalunya’, una eina

S’ha presentat aquesta setmana · El vi més ben puntuat és un Priorat, Vi d’Altura Les Manyes 2014, del celler Terroir al Límit

---

Per: Montserrat Serra

18.11.2017  22:00

Vilaweb

Aquesta setmana s’ha presentat la desena Guia de vins de Catalunya. Tal com diu a la coberta del volum, es referencien 1458 vins de 284 cellers, de les dotze Denominacions d’Origen catalanes. La presentació es va fer a la sala Marqués de Comillas del Museu Marítim de Barcelona, i es van poder tastar els vins de gairebé tots els cellers que han tingut algun vi puntuat per sobre dels 9,50 punts.

Els vins més ben puntuats d’aquesta edició i premiats han estat: el millor vi negre i millor vi de l’edició és Vi D’Altura Les Manyes 2014, Terroir al Límit, DOQ Priorat amb 9,81 punts. Els millors vins blancs, ex aequo amb 9,80 punts, De Calpino 2016, Mas de l’Abundància, DO Montsant i Tiques 2016, Joan Rubió, vi sense DO. Pel que fa al vi escumós, Gramona Enoteca Brut Nature Gran Reserva 2002, DO Cava, Gramona amb 9,80 punts. El millor vi dolç ha estat per la Mistela Molt Vella del Masroig, sense anyada, Celler Masroig, DO Montsant. amb 9,74 punts. I el premi al millor vi rosat, per Fins Als Kullons, Celler Finca Parera, vi sense DO. amb 9,67 punts.

La guia és una eina útil. Ara bé, cal tenir en compte que està regida per uns criteris arbitraris, que condicionen la puntuació, però que són ben explícits en les reflexions inicials dels seus impulsors, Jordi Alcover i Sílvia Naranjo. Perquè tal com expliquen d’una manera destacada, els tastadors de la guia no puntuen segons el gust personal sinó a partir d’un ideari amb quatre eixos fonamentals. Per exemple, aquesta guia no considera com a vi català tot aquell que és elaborat en el territori vinícola circumscrit a Catalunya, sinó que considera vi català aquell que no conté varietats foranes, “atès que encara tenim prou material històric per construir el concepte amb varietats tradicionals o autòctones.” Un altre criteri és que “les barreges entre vins d’aquestes varietats han de ser tradicionals i històriques o autòctones.”  Un tercer criteri, que “el vi català ha de ser vi, i per tant les aromes terciàries de la bóta no en formen part.” I, finalment, un últim eix que condiciona la puntuació dels vins referenciats a La Guia és que “l’R+D que condueix a noves expressions del vi i de la vinya catalana és una eina de futur, i com a tal ha de ser valorada en la puntuació de cada vi.”

Guanyadors de La Guia de vins de Catalunya 2018.

La guia és interessant per les reflexions que planteja, hi estiguis o no d’acord, perquè permeten aixecar debats rics. I tot i assegurar que no volen marcar tendències, Jordi Alcover i Sílvia Naranjo ho fan, inevitablement, des del moment que es posicionen. En les pàgines de la guia es posa l’accent en el treball acurat i arriscat d’alguns cellers, també en denominacions d’origen en alça, enguany destaquen el Pla de Bages, i també denuncien pràctiques del sector que no ajuden en el camí de la qualitat sinó que la vulgaritzen.

Dit això, el que realment va enriquir la presentació de La guia fou descobrir les històries personals que s’amaguen en cada projecte vinícola, més enllà de les puntuacions. L’aposta pels vins naturals i els mosts del celler Mas Bonans, impulsat per un jove matrimoni fa menys d’una dècada a Piera; el treball del xarel·lo que Joan Rubió fa en agricultura biodinàmica a Cal Tiques, amb el suport de la seva dona; els vins de cellers diferents que neixen del Masroig, a la DO Montsant; el xarel·lo Cartoixà de Terroir al Límit i la potència del gran triomfador d’aquesta guia, Les Manyes; la perseverança i impuls de la Terra Alta amb projectes com el de Xavier Clua i Rosa Domènech, del celler Xavier Clua, dos enòlegs que formen part del moviment de renovació d’aquest territori vinícola…

Perquè, com diu el conegut Carles Xuriguera en unes Postals del vi català que també conté La guia, i que gira entorn de la pregunta ‘quin és el millor vi del món?’, respon: ‘(…) Un vi que parli de qui el fa i de com el fa. Un vi que em transmeti respecte. Un vi que sigui savi i que ens faci participar de la seva saviesa sense que ens n’adonem. Un vi que es rigui un xic d’ell mateix. Un vi franc. Un vi natural. Un vi d’un localisme exagerat. Un vi que sigui cultura i no pas mercaderia. Sobretot, que es pugui beure. Un vi que es pugui pagar i que pagant-lo, tu en puguis viure. Un vi que ens acosti. Un vi que sigui màquina del temps. Un vi que ens elevi i ens faci millors persones. Un vi que sigui vi.’

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]

La Guia de vins de Catalunya

vinyaserra

CULTURAGASTRONOMIA

La cuina de la Neus: orada a la sal

És la millor època per a fer aquest plat

---

L'orada abans de posar al forn.

Per: Neus Cuscó

18.11.2017  22:00

Vilaweb

Ingredients:(per a quatre persones)
—Una orada d’un quilo i un quart
—Un quilo i un quart de sal gruixuda (especial per al forn)
—Una llimona
—Una fulla de llorer
—Mig quilo de patates petites
—Dues olives negres

Elaboració:Netegem l’orada, retirant-ne els budells però sense escatar-la. Dins el peix, amb cura, hi posem la fulla de llorer i un bon raig de suc de llimona. Amb paper d’alumini en tapem el cap i la cua (per presentar-la sencera).

Seguidament, posem la meitat de la sal humitejada en una safata de forn, hi col·loquem l’orada a sobre i la cobrim amb la resta de sal. Premem la sal com si enguixéssim el peix.

Posem la safata al forn, preescalfat a 200 graus, mitja hora o tres quarts, fins que la sal s’obri. Esperem una miqueta a treure la sal, fins que es refredi, perquè aleshores la sal surt sencera i arrossega la pell. Ho fem amb un cop de mà de morter.

Servim l’orada sencera amb una oliva negra a cada ull. Al voltant hi posem unes patates petites senceres fetes al vapor.

Acompanyem el plat amb una maionesa amb ceba tendra picada.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]

La cuina de la Neus

orada a la sal

La Festa pel Joc i el Lleure en català demana l'alliberament dels presos polítics La Festa pel Joc i el Lleure en català demana l'alliberament dels presos polítics

CULTURA > GASTRONOMIA

Santa Coloma de Farners es converteix en la capital de la ratafia

Entre els participants, Buhos, Raska, Marc Parrot, Fel Faixedas i Carles Xuriguera són alguns dels noms importants

---

Per: Redacció

10.11.2017  02:00

Vilaweb

X

Funcionalitat només per a subscriptors

Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.

Fes-te subscriptor >

Ja sóc subscriptor

   

Santa Coloma de Farners celebra aquest cap de setmana la Festa de la Ratafia. Hi haurà parades amb productes de proximitat, activitats, concerts i conferències sobre aquest licor fet d’herbes, arrels i fruits macerats en anís o aiguardent. L’acte serveix per a obrir la temporada de degustació d’aquesta beguda i celebrar l’arribada del fred.
Aquesta festa és organitzada des del 1982 per la Confraria de la Ratafia, amb l’objectiu d’explorar els vessants cultural, social, econòmic i turístic de la producció d’aquest licor. Per a la confraria, la ratafia també permet la interacció transgeneracional i és un element identitari dels colomencs. A més, hi veu una gran oportunitat de negoci i un impuls a l’emprenedoria i la innovació.
Les activitats més importants que s’hi faran avui a la tarda i al vespre són les següents: una rua per la plaça de Farners, una conferència a càrrec de Carles Figueras sobre la seva darrera expedició a l’Himàlaia, un sopar popular, el 36è Concurs de la Ratafia i l’actuació dels humoristes Fel Faixedas i Carles Xuriguera.

La jornada de demà començarà amb jocs per als més petits, una mostra de productes gastronòmics elaborats amb ratafia i la presentació del llibre Els colors de la Ratafia. Continuarà amb la conferència ‘Ratafia i Perfum’ –a càrrec del perfumista Ramon Monegal–, el concert de l’Orchestra Fireluche, una cercavila de gegants i una demostració pràctica de destil·lació. Aquesta última activitat és especialment important tenint en compte que la ratafia sovint es prepara de manera casolana. Al vespre hi haurà tres balls diferents: el Ball de Purificació de les Herbes, el Ball de Diables i el Ball de la Ratafia, amb Raska, Buhos i l’Orquestra Tropical.
Les activitats més destacades de diumenge són la sisena Cursa de la Ratafia, la Despertada amb els Trabucaires de Cardedeu, la Trobada de Puntaires, la presentació del llibre disc Tots a Taula, de Marc Parrot i Eva Armisén, i la representació d’Orgasmes: la comèdia. Podeu consultar tota la programació ací.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]

cap de setmana

Festa de la Ratafia

CULTURAGASTRONOMIA

La cuina de la Neus: cols de Brussel·les amb pernil

Ara que arriben els primers freds

---

Per: Neus Cuscó

11.11.2017  22:00

Vilaweb

Ingredients:
1 kg de cols de Brussel·les petites
100 g de pernil dolç gruixut tallat a daus
50 g de farina
50 g de mantega
oli, sal, i pebre negre
Elaboració:
Netegem les cols de Brussel·les, en traiem les primeres fulles i hi fem una creu al tronc perquè es coguin més bé. En una olla amb aigua i sal, fem bullir les cols durant deu minuts (si bullen durant massa temps s’obren i es fan malbé). Un cop cuites, les passem per una mica d’aigua freda i les reservem.
Posem oli i mantega en una paella i sofregim els daus de pernil. Després hi afegim la farina per fer un roux (beixamel feta tan sols amb aigua). Quan la farina és cuita, hi posem una mica d’aigua de la cocció de les cols. Hi afegim les cols, una mica de pebre negre i les deixem coure durant cinc minuts. I el plat ja està fet.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]

cols de Brussel·les

La cuina de la Neus

BRANDED CONTENT

DO Terra Alta, beneïda garnatxa

Miquel Vera
Foto: Arxiu DO Terra Alta
Barcelona. Dijous, 9 de novembre de 2017

 

Els vins de la Denominació d'Origen (DO) Terra Alta neixen fortament marcats per dos condicionants geogràfics que els doten d'una personalitat i un caràcter inconfusible; la presència del riu Ebre i la proximitat a les terres d'Aragó. Així mateix, el pes de la història també ha deixat una empremta inesborrable a la zona, la relació de la qual amb el vi es remunta a l'arribada dels templers al segle XIII.

La garnatxa ha trobat en la Terra Alta el seu hàbitat ideal

L'esforç, la passió i la humilitat són els elements que més caracteritzen els productors que exploten al màxim el potencial de les 5.800 hectàrees de vinya que creixen en aquesta DO creada el 1972. Tanmateix, la nena consentida d'aquestes terres és sens dubte la garnatxa, una varietat de raïm que ha trobat a la Terra Alta l'hàbitat ideal per expandir al màxim el seu potencial en matèria de sabor, aroma, caràcter i matisos.

Essència mediterrània

Les vinyes d'aquesta DO —la més meridional de totes denominacions catalanes— integren un paisatge mediterrani serpentejat per petits rius que s'obren pas entre escarpades muntanyes de roca, boscos d'alzina i pi blanc i cultius típics de les vores del "Mare Nostrum" com l'ametller o l'olivera.

Un paisatge serpentejat per petits rius que s'obren pas entre muntanyes, oliverars i vinyes

Una altra de les característiques que reivindica el caràcter mediterrani d'aquesta zona productora de vins d'enorme èxit als mercats internacionals és el seu clima sec i assolellat, que, no obstant això, dona lloc a uns hiverns freds i severs.
Les vinyes de la Terra Alta creixen en un escenari d'indescriptible bellesa i amb un incalculable valor ecològic reconegut per la UNESCO amb el certificat de Reserva de la Biosfera, no en va, aquesta és una zona privilegiada en la qual creixen uns carrassos sans i amb caràcter de la mà d'uns viticultors compromesos amb el medi ambient i el territori.
Entre els vins produïts en la Terra Alta destaquen els blancs, fets amb varietats com el macabeu o la mítica garnatxa blanca. Ambdós grans de raïm donen lloc a vins mediterranis i lleugers, de paladar afinat i un gust peculiar i seductor, no obstant això, la DO també crea deliciosos rosats i negres, elaborats amb carinyena, garnatxa negra o garnatxa peluda, una mica més àcida i de pell més gruixuda. Tot això sense oblidar els vins dolços i la tradicional mistela, que en els últims temps estan experimentant una segona joventut.

La Terra Alta, capital de la garnatxa

En el dia d'avui en la Terra Alta creix ni més ni menys que el 33% de la garnatxa mundial, de manera que no és estrany que sigui aquí on es poden trobar la varietat més important de vins produïts amb aquest excepcional raïm.
Gràcies a això, la DO Terra Alta acollirà entre l'11 i el 15 abril el concurs internacional de les garnatxes del món, certamen que el 2018 arribarà a la seva sisena edició i que serà un gran aparador per exhibir davant dels enòlegs i amants del vi la feina fet pels viticultors de la zona al camí de l'excel·lència i el respecte a la tradició.

Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya

BRANDED CONTENTDO Conca de Barberà, vins que caminen amb la història Miquel Vera

Branded contentDO Montsant, vins nascuts de la mà de l’home Guillem Maneja

• Gastronomia
• Turisme
• Vi