dimarts, 10 d’octubre del 2017

Aquests són els Premis Vinari 2017, els millors vins de Catalunya d'enguany

 ElMón-Vadevi.cat
diari lliure, obert i per compartir

Aquests són els Premis Vinari 2017, els millors vins de Catalunya d'enguany

Turó de les Abelles 2013 de Finca Viladellops s'emporta el premi Gran Vinari d’Or 2017 i el Premi Nissan al Millor Vi Ecològic de l'any

per Redacció 07/10/2017 
Vadevi.cat                                               
L'Auditori de Vilafranca del Penedès ha acollit aquesta nit l'acte de lliurament dels cinquens Premis Vinari, guardons nascuts amb la voluntat de donar a conèixer els millors vins de Catalunya de l’any. Enguany, els guardons s’han fet públics a través de l’emissió en directe de la gala pel Canal 33.

El vi negre Turó de les Abelles 2013 de Finca Viladellops (DO Penedès) s’ha alçat com el gran vencedor de la nit després de ser reconegut amb el Gran Vinari d’Or, i el millor vi negre de guarda, categoria de negres amb criança superior als 12 mesos. Aquest vi també s’ha endut el reconeixement al millor vi ecològic i ha esdevingut el millor vi de la DO Penedès. El cava Maria Rigol Ordi Gran Reserva Brut Nature 2011 ha estat l’escumós més ben valorat i s’emporta el reconeixement de Gran Vinari Escumós.

La gala ha estat l'acte final d'aquesta edició dels Premis Vinari que van arrencar a la primavera amb una convocatòria a tots els cellers catalans i que enguany ha aconseguit la participació de 870 referències de 235 cellers, emparats en alguna de les dotze denominacions d'origen de Catalunya.

El jurat professional ha estat format per una setantena d’experts en sommelieria, enologia, distribució, exportació, comunicació i prescripció de vins, i part del panell de tast de l’INCAVI. Tots ells han qualificat en quatre jornades de tast a cegues desenvolupades durant els mesos de juny i juliol a Monvínic Barcelona, i en una darrera, la final, on es van tornar a avaluar els vins millors puntuats en les primeres rondes. Això va ser el 4 de setembre a El Celler de Rubí.

Els vins han participat en dotze categories, cadascuna de les quals ha rebut un Vinari d'Or, tres Vinari de Plata i cinc Vinari de Bronze. Així mateix, s'han donat a conèixer els Vinari Especial a la Producció Ecològica, a la Millor Etiqueta de Vi i els Vinaris Especials a les DO, que reconeixen els tres millors vins de cadascuna de les dotze Denominacions d'Origen de Catalunya.

La garnatxa ha estat en aquesta edició una de les varietats més premiades, tant en la seva expressió en vins blancs i negres, monovarietals i en cupatge, com en els vins dolços. Els millors escumosos reivindiquen les varietats tradicionals, l’afinament en llargues criances, i la varietat trepat per als rosats, una varietat autòctona de la Conca de Barberà que està donant grans resultats en l’elaboració de negres i escumosos frescos i de perfils afruitats.

Turó de les Abelles 2013, Finca Viladellops, Gran Vinari d'Or, Millor vi de Guarda i Millor Vi Ecològic de Catalunya


El Gran Vinari d'Or 2017, que distingeix el millor vi català, ha estat per al Turó de les Abelles 2013 de Finca Viladellops. Un vi negre de guarda, cupatge a parts iguals de sirà i garnatxa negra, del qual s’elaboren poc més de 2.000 ampolles.

La garnatxa creix en una parcel·la en ple massís del Garraf denominada Turó de les Abelles, de terreny pobre, pedregós i calcari que li aporta un caràcter mineral; el sirà prové d’una vinya caracteritzada per la presència de fòssils marins en el terreny. Les dues varietats fermenten en bótes obertes de roure francès i manté la seva criança durant 24 mesos. Turó de les Abelles és el vi icona del celler, d’expressió mediterrània, elegant i molt gastronòmic.

Finca Viladellops es troba a Viladellops, al municipi d’Olèrdola (Alt Penedès). Hi té la família Desvalls al capdavant, qui lidera, des de l’any 1999, un nou projecte d’elaboració de vins de qualitat 100% mediterranis. Vins que volen transmetre la tipicitat a partir de l’aposta per les varietats autòctones com a base dels seus vins: garnatxa per als vins negres i xarel·lo per als blancs, seguint la tradició mil·lenària de la zona.

Aquest mateix vi ha guanyat l'Or en la categoria de Vins Negres de Guarda i el Vinari d'Or Especial de la DO Penedès. Els més de 70 tastadors que han puntuat a cegues els vins participants, han reconegut aquest vi per la seva amplitud aromàtica, amb un perfil afruitat, floral molt fresc i especiat, així com la seva elegant estructura i el pas intens pel paladar.

Maria Rigol Ordi Gran Reserva Brut Nature 2011, Gran Vinari Escumós


Aquesta Cava, nascuda el 1987 a Sant Sadurní d’Anoia, segueix el llegat familiar que s’inicià al 1897 amb una ferma aposta pels vins flor i les llargues criances, elaborant una producció limitada de caves de qualitat amb una gran personalitat. El seu Gran Reserva Brut Nature és un cupatge tradicional de 35% macabeu, 40% xarel·lo i 25% parellada que destaca per la seva intensitat aromàtica rica en matisos, frescor i cremositat.

Reconeixement a la sommelier Rosa Vila


El vi no era una opció per dedicar-s’hi perquè havia vist com es patia. Per això es va fer mestra. Però després de donar moltes voltes va seguir el camí inexorable que diu “segurament em devia estar marcat”. Va ser una de les primeres dones sommeliers titulada de l’Estat i ha dedicat tota la seva vida al vi i a la docència del vi. Ara ha decidit retirar-se i deixa enrere un llegat de propostes i innovacions en el camp de la prescripció. Va escollir la final dels Premis Vinari com el seu últim tast de vins.

Els Vinari d'Or, amb caràcter del sud


La DO Montsant ha estat una de les grans protagonistes de la nit: ha vist com els seus vins s’enduien el màxim reconeixement de les categories de blancs joves, rosats i negres de criança: Vinyes Domènech Bancal del Bosc Blanc 2016, el millor blanc jove; Coca i Fitó Rosa 2015, el millor rosat; i Com Gat i Gos 2014 de Baronia del Montsant s’ha endut el premi al millor negre de criança.

Per la seva banda, el Millor Blanc amb Criança ha estat per Joan Giné Blanc 2015 de Buil & Giné (DOQ Priorat), un vi blanc que brilla en terra de negres.

La DO Terra Alta s’endú el Vinari d’Or al Millor Vi Negre Jove per Los Ceps de la Via Verda 2016 del recent estrenat celler Les Vinyes del Convent. I l’Empordà va convèncer el jurat amb les seves garnatxes dolces, guanyant el Vinari d’Or al Millor Vi dolç, ranci o de postres amb el Perelada Garnatxa de l’Empordà Solera de 12 anys 2004.

Cinc Vinaris d'Or per a la DO Cava


Els 5 Vinari d'Or restants, reservats a vins escumosos, se'ls emporta la DO Cava. Són el Brut Pere Olivella Galimany, en la categoria d’Escumosos Joves (criança mínima de 9 mesos); el Carles Andreu Rosat Trepat Reserva Barrica en la categoria d'Escumosos Rosats; i Vendrell Olivella Brut Nature Original de Mas Gomà 1724 en la categoria d’Escumosos Reserva (criança mínima de 15 mesos).

El Vilarnau Gran Reserva Vintage s’ha endut el màxim reconeixement entre els Escumosos Gran Reserva (criança mínima de 30 mesos); i en la categoria de les Antigues Reserves (amb criança mínima de 50 mesos), s'ha imposat el Maria Rigol Ordi Gran Reserva Brut Nature, que també ha estat el Gran Vinari Escumós –el millor escumós dels presentats a concurs- per decisió del jurat.

Premis Vinari especials


Els Premis Vinari també reconeixen els millors vins de producció ecològica certificada, i en aquesta ocasió, el Premi Vinari Nissan al Millor Vi Ecològic també recau en el penedesenc Turó de les Abelles 2013 de Finca Viladellops.

El disseny també té el seu lloc als Premis i un comitè especialitzat en disseny, il·lustració i àmbit de la publicitat ha donat el premi al Floresta 3F8, del celler Pere Guardiola, entre d’altres motius, perquè “és una etiqueta senzilla però amb personalitat, que transmet un missatge molt clar, identifica el vi i fa marca”.

divendres, 6 d’octubre del 2017

Sant Sadurní, capital del Cavatast

CULTURA > GASTRONOMIA

Sant Sadurní, capital del Cavatast


Una cinquantena de cellers de la zona hi participen



El Cavatast, la fira de degustació de caves i gastronomia, es fa aquest cap de setmana a Sant Sadurní d’Anoia. En la mostra hi participen gairebé una cinquantena d’elaboradors de cava de la zona i també diverses empreses de restauració, xarcuteria i pastisseria. Adquirint un tiquet, els amants del cava podran tastar varietats noves i acompanyar-les amb productes de la terra com ara pa artesà, pernil o formatge.
A més, a la fira hi haurà tasts guiats, classes magistrals, tallers per a aprendre a fer còctels de cava… Molts cellers també ofereixen degustacions de totes les seves varietats. N’hi ha una de cava sense sulfurs. Però el que abunda més són els maridatges, n’hi ha de tota mena: amb peixos fumats, amb productes enllaunats, amb anxoves, amb marisc…
En el Cavatast també hi ha activitats paral·leles d’enoturisme, com ara visites al Centre d’Interpretació del Cava Fassina i portes obertes en alguns cellers de la vila. A més, pel Cavatast, tot Sant Sadurní es vesteix de festa i s’organitza una fira d’artesania a la Rambla de la Generalitat amb parades, mostres d’oficis, tallers i activitats infantils.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]

diumenge, 17 de setembre del 2017

Gambes amb salsa de tomàquet

CULTURAGASTRONOMIA

Gambes amb salsa de tomàquet

La cuina de la Neus ens proposa un plat gustós, per sucar-hi pa


Gambes amb salsa de tomàquet.
Ingredients:
300 g de gambes mitjanes
350 g de salsa de tomàquet cuita
1 gra d’all
julivert
1 molla de pa amb vinagre
pebre negre i vermell
sal, oli
Elaboració:
Posem oli en una cassola de fang i sofregim les gambes. Les retirem. A la mateixa cassola, posem un got de salsa de tomàquet (consulteu la recepta), all i julivert i una molla de pa amb vinagre desfeta. Salpebrem. Tornem a col·locar les gambes a la cassola i deixem que facin xup-xup un minut. Ja podem servir.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]

dimarts, 12 de setembre del 2017

Del cel al paladar

Del cel al paladar

La tórtora i la becada són molt apreciades en gastronomia, però la seva caça posa en perill l’espècie
Del cel al paladar
Deia el cèlebre gastrònom francès Brillat-Savarin que les aus són per al cuiner el que la tela és per al pintor. I no exagerava, perquè a l’hora de cuinar ocells els xefs compten amb un ampli ventall de receptes que traspassen èpoques. Tot i això, hi ha algunes espècies més apreciades, com el cas de la tórtora comuna ( Streptopelia turtur ), de la qual només es pot gaudir entre meitats d’agost i finals de setembre, quan s’obre la mitja veda de caça. En aquest moment la seva captura és molt apreciada, perquè l’au ha acabat de passar l’estiu en territori europeu i, ben alimentada i plena de greix, fa el procés de migració cap a les càlides terres africanes. El premi és una carn fina i delicada que, cuinada en llargues coccions, es converteix en un plaer. Malauradament, des de fa uns anys l’excessiva pressió cinegètica que ha patit aquesta espècie en les seves rutes de migració ha fet disminuir la població fins a mínims preocupants per als experts. De fet, en pocs decennis ha passat de ser un dels ocells més abundants en bona part d’Europa a estar en perill d’extinció. Tot i això, la seva caça està permesa. En canvi, la tórtora turca, una altra variant que des de fa uns anys s’ha instal·lat al territori i està patint sobrepoblació, no té el permís de caça. “Això és per culpa de la llei de caça, que encara és la que es va fer l’any 1970”, explica Màrius Domingo, ornitòleg i agent rural. Aleshores la tórtora comuna era molt abundant i, en canvi, la turca era considerada una espècie minoritària que s’havia de protegir.
“Un bon caçador cuida i estima la natura, però el col·lectiu ha de fer un procés de renovació ideològica”, comenta Jordi Baucells, president de l’Institut Català d’Ornitologia. Segons l’expert, més enllà que la llei estigui obsoleta i que no prohibeixi la caça d’exemplars sensibles com la tórtora, el sentit comú a l’hora de caçar és essencial. “Molt sovint ens trobem caçadors que abaten espècies protegides perquè, de fet, desconeixen quines són o no les saben reconèixer”. Una queixa que comparteix l’entitat conservacionista Depana. “No s’està complint la legislació i s’estan donant permisos de caça sense necessitat, i això provoca una sobreexplotació dels recursos”, denuncia Raúl Bastida, membre de l’entitat.
Precisament al juliol el Govern va donar llum verda a la memòria preliminar de l’avantprojecte de la llei de caça de Catalunya. Una tasca que vol posar especial atenció a la prevenció de riscos i perjudicis de les sobrepoblacions d’algunes espècies cinegètiques. D’altra banda, segons Jordi Ruiz, subdirector general d’Activitats Cinegètiques i Pesca Continental de la Generalitat de Catalunya, també és convenient reformar el Consell de Caça de Catalunya, on actualment falten entitats representades. De fet, algunes com l’ONG ADDA ja s’han queixat en diverses ocasions del funcionament d’aquest consell. “Com pot ser que de trenta-quatre membres només un vagi en representació de les associacions en defensa de la natura?”, s’indigna Carme Méndez, presidenta de l’entitat.
Els caçadors es defensen
Mentrestant, la Federació de Caça de Catalunya es defensa. “Els primers interessats en la vetlla de les poblacions d’ocells són els mateixos ocellaires”, destaca Sergio Sánchez, president d’aquesta federació, que compta amb vuit mil caçadors d’aus. “Sempre evitem caçar femelles per assegurar el relleu generacional i cacem espècies que pateixen sobrepoblació o depredadors per equilibrar l’hàbitat”, explica Sánchez, que creu que és una hipocresia anar en contra d’una tradició d’ocellaires que té més de 300 anys d’història. “Després els ajuntaments talen arbres massivament i destrueixen els nius, i ningú diu res”, es lamenta.
De fet, sembla que la caça no és l’únic culpable de la disminució de la tórtora comuna a Europa, i que Catalunya no és una de les zones més afectades. Actualment hi ha tres iniciatives en l’àmbit europeu que estan analitzant les noves rutes migratòries de les tórtores que utilitzen per evitar les zones de risc. Carles Carboneres, responsable del Programa Internacional d’Espècies Migratòries a la britànica Royal Society for the Protection of Birds, explica com, a banda de l’estudi de les rutes, s’està analitzant si la davallada poblacional és causada per altres factors com la reforestació.
La becada, polèmica servida
Un altre cas especial és el de la becada (Scolopax rusticola ), també coneguda com a gallineta. Al contrari de la tórtora, prové del centre i nord d’Europa i ve a hivernar als boscos del Pirineu i la zona de la Garrotxa. És de mida petita i té un bec llarg molt característic. La paradoxa és que, encara que sí que és legal caçar-la, està prohibit comercialitzar-la. “Però com és possible que, tot i ser il·legal, hi hagi restaurants a Catalunya que les ofereixin al seu menú?”, comenta Francesc Kirchner, responsable de la botiga per a aficionats a la natura Oryx. En la majoria de casos, aquest apreciat ocell, molt difícil de caçar, se serveix sota demanda als restaurants o el seu nom està ocult del menú per sancions. Una informació que es contradiu amb la de Gabriel Crespo, president del Club Esportiu de Becaders de Catalunya, que compta amb tres-cents socis. “L’únic que es pot fer és, a títol privat, dur les becades al restaurant i demanar que el xef te les cuini”, explica, que assegura que l’au està molt protegida i mai es poden caçar més de tres exemplars per caçador i per dia. “Caçar becades és gairebé un art”, assegura l’expert, que remarca com és d’indispensable anar sempre amb un gos de rastre entrenat especialment. A més, Crespo afirma que els becaders tenen una gran consciència a l’hora de netejar boscos i corriols, així com de fer divulgació de la seva tasca en escoles i entorns rurals.
Etiquetes

La cuina rural silvestre

Ciència i Tecnologia > Mètode

La cuina rural silvestre

Etnobotànica i gastronomia en l'obra de Joan Pellicer Bataller (1947-2007)


Per a Joan Pellicer, l’etnobotànica podia servir per a recuperar verdures, hortalisses i fruites silvestres autòctones, i donar compte de la variada i equilibrada cuina tradicional local. A l’esquerra, un plat elaborat amb verdures silvestres, sopa d’ortigues i llengua de bou amb floretes de borratja. / Edicions Tívoli
Probablement mai s’ha parlat tant d’alimentació, de nutrició i de cuina com ara, però al mateix temps tenim seriosos problemes de salut per la forma d’alimentar-nos i nodrir-nos. El mateix reconeixement de la dieta mediterrània, en 2010, com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat per part de la UNESCO s’ha produït paradoxalment en el context de progressiu allunyament dels països de la Mediterrània de les pautes que la caracteritzen (Bernabeu-Mestre, Galiana-Sánchez i Trescastro-López, 2015). Determinades transformacions dels hàbits alimentaris i socials estan posant en perill la transmissió dels seus valors, precisament perquè són resultat de creences, tradicions i contacte amb la família i la societat on vivim, i evolucionen d’acord amb exigències econòmiques, laborals, publicitàries i de modes. També els canvis socio­lògics, demogràfics i en l’estil de vida de les societats mediterrànies, que es tradueixen en menys temps per a cuinar, menjar fora de casa, comprar en supermercats que ofereixen productes fora de temporada, disminució de l’activitat física en les activitats quotidianes –treball, medi escolar, activitats domèstiques– i en el temps d’oci, comporten l’abandó dels hàbits alimentaris tradicionals i l’aparició de malalties relacionades amb els nous estils de vida (García González i Varela Moreiras, 2012).
Les transformacions tan radicals que s’estan produint en la nostra alimentació són una conseqüència de l’acceleració dels processos de canvi i de la globalització del mercat alimentari. Als països desenvolupats, mai s’havia tingut accés a una varietat tan gran d’aliments com en l’actualitat, però, encara així, els productes estandarditzats i barats i el menjar ràpid tenen cada vegada més acceptació i va guanyant terreny la desestructuració dels hàbits alimentaris. S’està produint, en certa manera, allò que coneixem com la contra-gastronomia, representada en la cultura alimentària del fast food tan present en les actuals fórmules de neorestauració: cuina ràpida que comporta menjar en qualsevol moment sense que siga necessari fer-ho socialment i sense seguir un ritual i uns hàbits o normes culturals preestablertes (Fischler, 2010).
Ha estat l’homogeneïtzació de l’alimentació, la pèrdua dels sabers i els sabors locals, la ruptura dels cicles de la naturalesa, juntament amb una producció intensiva i enormement tecnificada, el que ha desencadenat el naixement de moviments com Slow Food, Kilòmetre Zero o Terra Mare (Gavira Álvarez i González Turmo, 2010). Aquests moviments no només reivindiquen la necessitat de posar fre a la destrucció i la contaminació creixent del planeta que comporten models de producció i consum d’aliments com els que representa el fast food, sinó també a la del mateix ésser humà com a destinatari últim de la gran quantitat de productes químics –fertilitzants i pesticides, entre altres– que s’utilitzen en la producció agrícola i ramadera intensiva, i que tantes conseqüències tenen en termes de salut.
Davant d’una modernitat alimentària entesa com un allunyament de l’ésser humà del seu entorn natural, s’ha desenvolupat una ecogastronomia basada en l’alternativa que representa una alimentació ecològica capaç d’oferir productes de major qualitat nutricional, innocus per a la salut humana, ja que no presenten contaminants químics, i respectuosos amb el medi am­bient. A més, per aconseguir sostenibilitat, la metodologia agroecològica no solament es basa en l’ecologia, sinó que percep la producció d’aliments com un procés que involucra els productors i consumidors interac­tuant de manera dinàmica.
La recuperació de la cultura gastronòmica mediterrània tradicional
Joan Pellicer Bataller (1947-2007), des de la condició d’intel·lectual compromès i en línia amb el que defensen tots aquests moviments, va denunciar aquesta deriva i al llarg de la seua obra va reivindicar el referent saludable i ecosostenible que representa el model mediterrani de producció i consum d’aliments. Allò que tothom coneix com a dieta mediterrània, però que ell va saber interpretar a partir de les claus de la cultura alimentària mediterrània.
L’antiga paraula grega diaita, de la qual deriva dieta, significa “estil de vida equilibrat”, i així era com concebia Joan Pellicer la dieta mediterrània, com una manera d’entendre la vida i d’alimentar-se que es basa en els productes de l’agricultura local, en receptes i formes de cuinar pròpies de cada lloc, transmeses de generació en generació, però també en menjars compartits, celebracions i tradicions. L’atenció que va dedicar a l’ús culinari de les plantes és un bon exemple de la seua capacitat per a situar les dades recollides en el context cultural dels territoris estudiats i atorgar-li la condició de coneixement aplicat.
Com assenyalava en una ponència presentada al II Congrés d’Agricultura Ecològica del País Valencià (Pellicer Bataller, 1999a), l’etnobotànica podia representar un paper clau en la consecució d’una alimentació correcta, de qualitat i de salut i ecològica: «aquella adquirida per un cultiu i un tractament respectuós amb la planta i amb la terra, és a dir, amb l’ecosistema que hi és a la base com a matriu».
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Josep Bernabeu-Mestre.
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]

dimecres, 30 d’agost del 2017

Els Pescadors: La llagosta, la gran proposta


Els Pescadors: La llagosta, la gran proposta

NI UN DIA A CASA
IVAN DÍEZ OLIVER / ADRIÀ ALBETS / CARLES DOMÈNECH

Els Pescadors: La llagosta, la gran proposta

En Lluís i la Maria Àngels han convertit la taverna que van adquirir els seus pares fa trenta anys en un restaurant de referència a l’Alt Empordà

Els Pescadors: La llagosta, la gran proposta Zoom

Els Pescadors, un antic cafè de poble on es feia la partida i on els pescadors de la confraria de Llançà tenien el lloc de trobada, ha evolucionat fins a convertir-se en un dels millors restaurants de l’Alt Empordà sense perdre l’ànima que hi van infondre Lluís Fernández i Anna Maria Punset fa gairebé trenta anys. Ara els fills encapçalen un equip espectacular: en Lluís al capdavant de la cuina amb el mestre Pepe i la Maria Àngels com a cap de sala, amb en Xavi i l’Stefan.
Hi vam anar a mitjans de juliol. La primera cosa que et meravella és la terrassa a tocar del mar que et permet sentir en calma el batec del Mediterrani. La segona és la carta. Una carta on no falta de res i on destaca el bo i millor del cap de Creus. Vam començar amb un carpaccio de gambes amb trufa del mar del nord. Definir-lo com a exquisit és quedar-se curt. A continuació, un dels productes més cotitzats: les espardenyes. Vam triar les que fan amb tripa de bacallà i botifarra negra, una combinació de sabors deliciosa. Un cop ens vam cruspir els primers vam anar cap als segons. I, com era previsible, vam demanar llagosta. Llagosta del cap de Creus per ser més exactes. Com veieu, no ens estem de res. En aquest cas en Lluís ens la va preparar amb coriandre, gingebre i all. Per fer aquesta recepta es va inspirar en el seu últim viatge a Zanzíbar. Al Lluís li agrada viatjar i aprofita els seus viatges per nodrir-se d’altres cultures culinàries i d’implementar a la cuina empordanesa tot allò que la pugui millorar o innovar. La llagosta per si mateixa ja és digna de culte, però a Els Pescadors l’honoren. La consideren la reina del mar i la tracten amb aquesta consideració. S’han especialitzat en un plat que per l’exclusivitat del preu fa que tastar-la esdevingui un moment únic per a molts. Amb la llagosta no es pot fallar i a Els Pescadors no tan sols no fallen, sinó que amb la delicadesa de la cocció i l’amor al producte fan que aquest moment es converteixi en inoblidable.
Arribats fins aquí era molt difícil seguir demanant i mantenir el llistó tan amunt. Però encara ens faltava el peix. Després de les propostes que ens van fer arribar, l’escollit va ser una escórpora de gairebé dos quilos. L’escórpora és un peix sedentari amb espines que generalment viu al costat de les roques. Per a nosaltres competeix amb el gall de Sant Pere com el peix més saborós de les nostres contrades.
Els Pescadors s’ha convertit en un espai gastronòmic al servei del client i en evolució constant. La taverna inicialment destinada a l’esbarjo dels llançanencs és ara un espai de pelegrinatge per gaudir del millor producte del cap de Creus i en especial de la seva reina: la llagosta.
En Lluís i l’Anna Maria ens miren des de l’extrem de la terrassa amb la tranquil·litat de la feina ben feta. Perquè els seus fills dignifiquen el llegat que van començar fa trenta anys. Com us dèiem, Els Pescadors està en molt bones mans.
Zoom

dissabte, 5 d’agost del 2017

El 30% dels restaurants de Barcelona són de cuina estrangera

 TENDÈNCIES URBANES

El 30% dels restaurants de Barcelona són de cuina estrangera

La cuina italiana és la més popular, seguida pels sabors xinesos i japonesos

Els plats mediterranis i tradicionals encara manen en el 68% dels establiments

Patricia Castán / Barcelona
 
                       
JOAN PUIG
zentauroepp39478235 barcelona barcelones 27 07 2017 barcelona restau170802180031
zentauroepp39478351 barcelona barcelones 27 07 2017 barcelona restau170802180052
zentauroepp39530275 grupo tragaluz abre un nuevo restaurante donde comparten esp170803201747
Barcelona




Com si d’un idioma universal es tractés, la cuina italiana té tanta versatilitat que pot encaixar a qualsevol lloc. De paladar fàcil, aixeca el vol tant als barris com als centres turístics. De fet, Barcelona ja compta amb un 30% de restaurants especialitzats per països, amb la cuina basada en Itàlia al capdavant. Però que ningú s’alarmi davant el risc de pèrdua d’identitat, a la vista de l’avanç dels sabors del món a les estovalles locals: un informe municipal assenyala que la (presumpta) cuina mediterrània i la tradicional mantenen l’hegemonia, copen un 68% de l’oferta culinària de la ciutat.
 
 I malgrat la revolució de la tecnocuina i la pluja televisiva d’aspirants a xef practicant amb les esferificacions, les espumes i les desconstruccions, l’anomenada cuina moderna representa només el 2,7% de la restauració barcelonina.
 
 L’estudi de l’ajuntament i Mercabarna que radiografia l’oferta de bars i restaurants de la ciutat i les característiques de la clientela, del qual EL PERIÓDICO va publicar una primera entrega dilluns passat, mostra el ventall d’ingredients i tendències que aglutina la capital catalana. Analitza també la influència del pes turístic d’una zona a l’hora de determinar-ne les apostes gastronòmiques.
En el còmput general, no obstant, l’anomenada cuina mediterrània (un contenidor on moltes vegades també aterren inversors estrangers i es colen no pocs plats d’altres estils) suposa el 36,2% de les propostes de la ciutat. La segueix la tradicional (on igual se serveixen uns canelons que un arròs) amb un 31,8%, seguida del calaix del receptari de mig món (de la Xina al Perú), que representa un 29,3% de l’oferta.
  
Tipos de restaurante en Barcelona

Els més presents

 Entre aquest gairebé terç de fogons especialitzats, els establiments italians s’emporten la part més gran del pastís (26,1%), seguits pels xinesos (11,9%), els japonesos (10,8%), el 'pack' àrabs-libanesos-sirians (7,4%) i els americans (hamburgueses i altres, 6,8%). També s’hi colen vegetarians i vegans (6,3%), hindús (5,7%), mexicans (5,1%), «altres asiàtics», «altres sud-americans», peruans, argentins, «altres europeus» i, en última posició, els francesos, amb només l’1,1%.
  
Curiosament, la cuina tradicional està gairebé copada per empresaris independents, mentre que en les temàtiques s’imposen les cadenes o els grups organitzats, sobretot en el cas dels restaurants dels Estats Units.
De l’estudi es desprèn que «el posicionament turístic i l’especialització de la cuina» estan molt relacionats. O sigui, els que volen atraure visitants amb una gastronomia especialitzada (deixant de banda la fórmula gastada de les tapes i el menjar pseudomediterrani) solen apostar per la cuina italiana, americana, oriental o vegetariana. En canvi, «entre els no influenciats per la demanda turística» (moltes vegades fora del centre), les especialitats predominants són els xinesos, japonesos, italians i mexicans.
 
 A la llista oposada, les zones gairebé sense turisme compten amb una oferta menor de plats vegans, sud-americans i orientals, mentre que les superturístiques no tenen presència de peruans, xinesos, tailandesos o francesos.
  
Parlar a grans trets de restaurants italians pot fer que es posi al mateix sac pizzeries per a guiris (amb molt pizzaiolo asiàtic) i restaurants d’autèntica cuina del país de la bota.
A més a més de l’argument del paladar (a qui no li agrada com a mínim la pasta o la pizza), l’abundància d’aquesta oferta s’atribueix també al fet que els italians representen la comunitat internacional més nombrosa que hi ha instal·lada a Barcelona, amb gairebé una població de 5.000 persones.
  
Molts han importat el seu receptari a la butxaca, com la família Raffaelli. Les germanes Greta i Gioia van arribar a Barcelona per visitar el seu pare, Alessandro, que s’haia sotmès a un tractament mèdic, però de seguida van connectar amb la ciutat i ja el 2009 van llançar l’àncora. Portaven l’hostaleria a les venes, però faltava una empenta per portar-la fins a Barcelona. Fins que fa tres anys, el progenitor va deixar enrere el seu país i també es va instal·lar a la capital catalana amb el somni fet realitat d’obrir el Raffaelli, un dels millors italians de Barcelona (amb excel·lent als portals de crítiques i reserves), al carrer de Luis Antúnez, a Gràcia.
 
 Allà tot és autèntic, del producte a cada un dels treballadors, i des del pa fins a la pasta es fan a la seva cuina i a la vista. És l’antítesi del fals italià que també prolifera per la ciutat a la caça del guiri. «El turisme també ens ha anat descobrint, però els nostres clients són sobretot veïns», explica Gioia.

Los restaurantes preferidos de Barcelona

En minoria

 A l’altre costat de la balança sorprèn que el país veí, França, gairebé no tingui representació a les estovalles de Barcelona. Però això no impedeix que sorgeixin apostes, com el novíssim restaurant Tierra de Trufa, que ha obert fa poques setmanes al carrer de Casanova, sota la batuta del xef francès establert a Barcelona Helen Thomas, i a més pioner a la ciutat a impulsar la tòfona com a ingredient estrella, tant la negra com la blanca, segons els mesos. Fins i tot fora de temporada la utilitzen en conserva per disparar plats com el seu caneló casolà de foie, xampinyons o tòfona.
 
 Els seus artífexs estan convençuts que entre els barcelonins hi ha recorregut per a xarcuteria i formatges francesos, cassoulets, magret d’ànec del Gers, vedella de llet blanca de Limousin... I al públic local apunten, des de la part alta de l’Eixample, també important el brunch a la francesa cada diumenge.