Deia el cèlebre gastrònom francès Brillat-Savarin que les aus són per al cuiner el que la tela és per al pintor. I no exagerava, perquè a l’hora de cuinar ocells els xefs compten amb un ampli ventall de receptes que traspassen èpoques. Tot i això, hi ha algunes espècies més apreciades, com el cas de la tórtora comuna ( Streptopelia turtur ), de la qual només es pot gaudir entre meitats d’agost i finals de setembre, quan s’obre la mitja veda de caça. En aquest moment la seva captura és molt apreciada, perquè l’au ha acabat de passar l’estiu en territori europeu i, ben alimentada i plena de greix, fa el procés de migració cap a les càlides terres africanes. El premi és una carn fina i delicada que, cuinada en llargues coccions, es converteix en un plaer. Malauradament, des de fa uns anys l’excessiva pressió cinegètica que ha patit aquesta espècie en les seves rutes de migració ha fet disminuir la població fins a mínims preocupants per als experts. De fet, en pocs decennis ha passat de ser un dels ocells més abundants en bona part d’Europa a estar en perill d’extinció. Tot i això, la seva caça està permesa. En canvi, la tórtora turca, una altra variant que des de fa uns anys s’ha instal·lat al territori i està patint sobrepoblació, no té el permís de caça. “Això és per culpa de la llei de caça, que encara és la que es va fer l’any 1970”, explica Màrius Domingo, ornitòleg i agent rural. Aleshores la tórtora comuna era molt abundant i, en canvi, la turca era considerada una espècie minoritària que s’havia de protegir.
“Un bon caçador cuida i estima la natura, però el col·lectiu ha de fer un procés de renovació ideològica”, comenta Jordi Baucells, president de l’Institut Català d’Ornitologia. Segons l’expert, més enllà que la llei estigui obsoleta i que no prohibeixi la caça d’exemplars sensibles com la tórtora, el sentit comú a l’hora de caçar és essencial. “Molt sovint ens trobem caçadors que abaten espècies protegides perquè, de fet, desconeixen quines són o no les saben reconèixer”. Una queixa que comparteix l’entitat conservacionista Depana. “No s’està complint la legislació i s’estan donant permisos de caça sense necessitat, i això provoca una sobreexplotació dels recursos”, denuncia Raúl Bastida, membre de l’entitat.
Precisament al juliol el Govern va donar llum verda a la memòria preliminar de l’avantprojecte de la llei de caça de Catalunya. Una tasca que vol posar especial atenció a la prevenció de riscos i perjudicis de les sobrepoblacions d’algunes espècies cinegètiques. D’altra banda, segons Jordi Ruiz, subdirector general d’Activitats Cinegètiques i Pesca Continental de la Generalitat de Catalunya, també és convenient reformar el Consell de Caça de Catalunya, on actualment falten entitats representades. De fet, algunes com l’ONG ADDA ja s’han queixat en diverses ocasions del funcionament d’aquest consell. “Com pot ser que de trenta-quatre membres només un vagi en representació de les associacions en defensa de la natura?”, s’indigna Carme Méndez, presidenta de l’entitat.
Els caçadors es defensen
Mentrestant, la Federació de Caça de Catalunya es defensa. “Els primers interessats en la vetlla de les poblacions d’ocells són els mateixos ocellaires”, destaca Sergio Sánchez, president d’aquesta federació, que compta amb vuit mil caçadors d’aus. “Sempre evitem caçar femelles per assegurar el relleu generacional i cacem espècies que pateixen sobrepoblació o depredadors per equilibrar l’hàbitat”, explica Sánchez, que creu que és una hipocresia anar en contra d’una tradició d’ocellaires que té més de 300 anys d’història. “Després els ajuntaments talen arbres massivament i destrueixen els nius, i ningú diu res”, es lamenta.
De fet, sembla que la caça no és l’únic culpable de la disminució de la tórtora comuna a Europa, i que Catalunya no és una de les zones més afectades. Actualment hi ha tres iniciatives en l’àmbit europeu que estan analitzant les noves rutes migratòries de les tórtores que utilitzen per evitar les zones de risc. Carles Carboneres, responsable del Programa Internacional d’Espècies Migratòries a la britànica Royal Society for the Protection of Birds, explica com, a banda de l’estudi de les rutes, s’està analitzant si la davallada poblacional és causada per altres factors com la reforestació.
La becada, polèmica servida
Un altre cas especial és el de la becada (Scolopax rusticola ), també coneguda com a gallineta. Al contrari de la tórtora, prové del centre i nord d’Europa i ve a hivernar als boscos del Pirineu i la zona de la Garrotxa. És de mida petita i té un bec llarg molt característic. La paradoxa és que, encara que sí que és legal caçar-la, està prohibit comercialitzar-la. “Però com és possible que, tot i ser il·legal, hi hagi restaurants a Catalunya que les ofereixin al seu menú?”, comenta Francesc Kirchner, responsable de la botiga per a aficionats a la natura Oryx. En la majoria de casos, aquest apreciat ocell, molt difícil de caçar, se serveix sota demanda als restaurants o el seu nom està ocult del menú per sancions. Una informació que es contradiu amb la de Gabriel Crespo, president del Club Esportiu de Becaders de Catalunya, que compta amb tres-cents socis. “L’únic que es pot fer és, a títol privat, dur les becades al restaurant i demanar que el xef te les cuini”, explica, que assegura que l’au està molt protegida i mai es poden caçar més de tres exemplars per caçador i per dia. “Caçar becades és gairebé un art”, assegura l’expert, que remarca com és d’indispensable anar sempre amb un gos de rastre entrenat especialment. A més, Crespo afirma que els becaders tenen una gran consciència a l’hora de netejar boscos i corriols, així com de fer divulgació de la seva tasca en escoles i entorns rurals.
27.10.2017 22:00 
