enquesta amb ous

La truita de patates, ¿amb ceba o sense?

Vota quina és la teva recepta preferida d'aquest plat totèmic

•                                       

Dilluns,27 de febrer del 201718:18CET

On Barcelona

Hi ha discussions de sobretaula molt més perilloses que el Govern de Donald Trump. Persones assenyades i d'ordre -fins i tot amb aficions pacífiques com la de pintar mandales en els llibres per a adults estressats- són capaces d'arribar a les mans i als nusos de la corbates en (aparentment) nimis debats.

El que es proposa a 'On Barcelona' és d'alt voltatge: la truita de patates, ¿amb ceba o sense? És una de les irracionals controvèrsies que separen les famílies bondadoses que cuiden els grans i les mascotes, que obre precipicis entre amics de la infància que comparteixen gustos i secrets i que van jurar a sang amistat eterna.

Algun dia el Parlament legislarà sobre una qüestió tan espinosa i aprovarà, per a la història, la llei general de la truita. Del poble dependrà que sigui ‘amb’ ceba o ‘sense’. I al poble li donem veu: vota. ¿Com t'agrada la truita de patates?

Opinió > Cultura / Gastronomia

El jardiner fotògraf i l’escriptor de la ratafia

La coincidència de trobar tres llibres que atrapen per la densitat del que contenen i que tenen en comú que estan vinculats amb el món de la gastronomia

---

Fotografia de Charles Jones del llibre 'The Plant Kingdoms of Charles Jones'

Per: Montserrat Serra

25.02.2017  22:00

Vilaweb

Sempre trobarem a les llibreries volums de fotografia, perquè la fotografia sobre paper agafa una pàtina, una qualitat, una densitat, que no pot oferir l’audiovisual, que ens mostra una imatge liquada. L’altre dia vaig passar per la llibreria La Central del carrer València de Barcelona i vaig fer una troballa d’aquelles que t’atrapen i no te’n pots estar. És un d’aquells llibres que tenen molt de món a dintre i que l’edició està tan ben resolta que el fa créixer encara més.

Es tracta de The Plant Kingdoms of Charles Jones editat per Thames & Hudson (primera edició del 1998 i aquesta correspon a la segona edició, del 2016). Un llibre de fotografies bellíssim, en blanc i negre, que conté tres sèries, dedicades a fotografiar vegetals, fruita i plantes. Les fotografies són ben compostes, plenes de coneixement, de sensibilitat, captant aquella bellesa de les natures mortes que tenen la força de contenir una vida i una poètica.

Notícies del dia

Cada matí rebreu les notícies del dia a la vostra bústia de correu

És un llibre, a més, que conté també una història sorprenent: L’autor de les fotografies, Charles Jones, era un jardiner anglès, que va néixer el 1866 i es va morir el 1959. Tot i la quantitat de fotografies que va fer i tot i la qualitat d’aquestes obres, el senyor Jones no va tenir mai la necessitat de mostrar-les. De fet, aquesta col·lecció de fotografies fou invisible i desconeguda fins al 1981, quan el col·leccionista Sean Sexton les va descobrir al Bermondsey Market de Londres.

Charles Jones va fer centenars de fotografies de plantes, vegetals i fruita, eren impressions sobre gelatina de plata, cadascuna ben anotada amb llapis, amb el nom de la planta seguida de les inicials CJ (Charles Jones). El volum mostra una foto del jardiner, que es veu un home polit, amb una certa semblança a Vincent van Gogh. Diuen els descendents del jardiner que era un home reservat. Un «outsider» del món de l’art l’anomenen els experts. I no en sabrem mai les veritables pulsions que el van empènyer cap a la fotografia, tampoc les que el van retreure a mostrar el seu treball. Charles Jones no va deixar cap diari, cap dietari, cap nota.

El que oculta el Ritz

I això em porta a la segona troballa d’aquesta setmana, que també gira al voltant d’un llibre de fotografies. El meu amic Aleix em va regalar el volum Barcelona nocturna de Lluís Permanyer, que a través de més de cent setanta fotografies fa un retrat de la ciutat de nit, sobretot del primer terç de segle XX, fins abans de la guerra, quan Barcelona era una ciutat que no dormia.

També són fotografies en blanc i negre, però aquestes són fetes per fotògrafs coneguts i reconeguts, la majoria. Fotografies que mostren allò que ja veiem, però que no ens cansem de tornar a veure, a partir d’enquadraments que embelleixen façanes de teatres, cinemes, restaurants… L’arquitectura ens ensenya com era la ciutat de fa un segle, però són les fotografies amb persones, on apareixen els barcelonins, les que tenen més vida i, és clar, més força narrativa.

cuiners i ajudants del Ritz dinant ©Gabriel Casas

El que m’ha cridat més l’atenció d’aquest volum són tres fotografies increïbles, perquè mostren tres escenes ocultes de l’hotel Ritz, les que no s’ensenyen i per això ens creen tanta curiositat. Són interioritats de la quotidianitat i de l’organització d’aquest hotel de luxe: una captura el moment que els cuiners i ajudants de cuina dinen; la segona mostra una taula molt llarga amb plats ja preparats amb llesques de pa torrat tallades a triangles, a punt perquè els cambrers les portin a les taules dels comensals. En la tercera escena, també amb aire de natura morta, descobrim el rebost de l’hotel: llaunes ben ordenades a sobre d’estanteries de fusta, cistells de vímet amb ous, raïm i altra fruita i verdura variada, fuets i llonganisses ben airejades, penjades del sostre… Quina escena tan plena de relat. Són fotografies fetes per Gabriel Casas Galobardes (el 2015 se li va dedicar una exposició al MNAC).

Literatura sobre la ratafia

I acabo amb un tercer llibre. Aquest me l’ha enviat l’editorial i també l’he rebut aquesta setmana. És la segona novel·la de Sergi Pons Codina i es diu Dies de ratafia (Edicions de 1984). La raó de citar-lo és perquè a través de la literatura (en aquest cas no a través de la imatge), Pons Codina ens parla d’aquesta beguda d’herbes molt apreciada, tot i que cada dia se’n beu menys, i que conté tota una vida natural. La ratafia és natura i és paisatge, i l’escriptor ens hi porta amb brillantor, tot i que la novel·la no té cap voluntat naturalista, i és protagonitzada per un personatge que cau en l’astracanada un cop darrere l’altre. I, tanmateix, aquest licor salvatge li treu el millor del seu talent. Diu Xavier Morell, el protagonista: «Una bona ratafia ha d’atrapar l’essència del lloc d’origen, de cadascuna de les plantes aromàtiques, fulles, arrels, troncs, tiges que hi ha en el territori on s’ha creat. És el més proper que hi ha a destil·lar la terra.» I abans li hem llegit: «La ratafia és una abraçada al territori, al país, als costums, a la gent, a l’experiència…, una manera d’entendre i viure la vida; és el que més ens acosta a saber quin gust té la terra.»

Doncs, salut!

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

Charles Jones

Lluís Permanyer

Sergi Pons Codina

vinyaserra

CulturaGastronomia

La cuina de la Neus: pastís de truites de carnaval

---

Per: Montserrat Serra

25.02.2017  22:00

Vilaweb

Ingredients:
(per a 6 persones)
Per a una paella de 22 cm:
3 ous per truita
2 patates mitjanes
1 ceba tendra
300 g espinacs nets i bullits
4 alls tendres
200 g mongetes seques cuites
6 talls de botifarra negra
oli, sal
salsa de tomàquet

Notícies del dia

Cada matí rebreu les notícies del dia a la vostra bústia de correu

Elaboració:
Fem una primera truita de patata i ceba, amb tres ous. Sofregim la patata i la ceba tendra juntes. Posem la truita a sobre una safata que pugui anar al forn. A sobre hi posem dues cullerades de salsa de tomàquet.
Per la segona truita posem la paella al foc amb una mica d’oli. Sofregim els alls tendres a trossets. Afegim a la paella els espinacs cuits i escorreguts i a continuació fem la truita amb tres ous més. La posem a sobre de la truita de patates. I per sobre hi posem dues cullerades de salsa de tomàquet.
La tercera truita la fem amb la paella al foc amb una mica d’oli. Marquem els talls de botifarra negra i els reservem. Passem les mongetes per la paella. Hi afegim els tres ous i quan tombem la truita hi posem els sis talls de botifarra per sobre i tornem a donar la volta perquè s’acabi de coure. La posem a sobre de la d’espinacs.
Si volem menjar el pastís de truita fred o tebi, l’adornem amb tomàquets xerri i ja podrem servir-lo.
Una segona manera de menjar el pastís és posant beixamel per sobre les truites, afegir-hi formatge ratllat i gratinant-lo al forn uns cinc minuts. Aquest pastís se serveix calent.
Aquest pastís es pot fer amb infinitat de variants: truita de carxofes, de carabassó, d’alls tendres sols…

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

Publicacions > Fes ta festa

Fra Valentí Serra de Manresa ens parla de Castanyes

Les castanyes són una fruita dotada amb una peculiar font d’energia i, alhora, contenen pocs greixos i, per això, la seva ingesta afavoreix l’augment del colesterol anomenat “bo” i en redueix el “dolent” i, sobretot, ajuda a combatre l’anèmia

---

Per: Redacció

Vilaweb

El castanyer (llat., Castanea sativa; cast., castaño) és un arbre que sol viure en les comarques ombrívoles de casa nostra i en terrenys que no siguin calcaris. Pot arribar a una alçada de vint metres d’alçada i sol viure molts anys, i durant l’ hivern perd la fulla i floreix entre maig i juny. Aquest arbre fou introduït a la península ibèrica pels romans i fa una fruita anomenada castanya, que se sol collir a darrers d’octubre. En algunes poblacions de les comarques gironines de les castanyes més grosses, per influx de la llengua francesa, en diuenmarró.
Per la festa de Tots Sants i la Diada de Difunts (els dies 1 i 2 de novembre) se celebra arreu de Catalunya la tradicional i popular Castanyada, que té l’origen en una antiga festa ritual funerària (posteriorment cristianitzada) en què es menjaven castanyes torrades

Actualitat

Andreas Larsson: «Montsant és el nou estil de vins de Catalunya»

El campió del món de sommeliers de 2007 avalua a cegues uns 400 vins de tot l'estat a M

per Eva Vicens 24/02/2017                             

Els vins catalans (i estatals) han passat aquests dies un nou examen. Del 21 al 24 de febrer, Monvínic ha acollit les sessions de tast organitzades per la revista 100% Blind, en les quals el campió del món de sommeliers del 2007, Andreas Larsson, ha avaluat a cegues prop de 400 vins de l’estat espanyol. Entre aquests vins, força referències catalanes del Priorat, Montsant, Penedès i Cava.

Els resultats del tast, que seguirà el sistema de puntuacions de l’1 a 100, es donaran a conèixer en els propers dies, però ja d’entrada Larsson es mostrava satisfet dels vins que havia tastat fins el moment. Al menys, així ho explicava aquest dijous a la tarda davant un grup de professionals del sector en un acte organitzat al mateix Monvínic. Després d’una breu introducció sobre el funcionament del tast (l'organització s'encarrega de la logística dels vins i del servei; i el sommelier suec ho tasta tot a cegues), Larsson va compartir i comentar amb els assistents tres vins dels presentats a examen, entre els quals, un Montsant, un vi de la Rioja Baja i un tercer, de Xerès.

Andreas Larsson amb Isabelle Brunet, de Monvínic (de peu a la seva esquerra), en un moment de la presentació | E.V.

"El Finca l’Aragatá (del celler Joan Anguera) és un excel·lent exemple dels vins del Montsant", explicava Larsson. "Per una qüestió de terroir, d’altitud i de clima, però sobretot per les velles vinyes on naix el raïm, que considero és un dels enormes tresors del país".

En declaracions a Vadevi.cat, el sommelier es desfeia en elogis amb els vins del Montsant i també del Priorat: "Són vins difícils, amb molta estructura i una gran complexitat; precisament per això em semblen molt bons". I concretament sobre el Montsant, deia: "Abans, hi feien vins molt potents, ara han recuperat les varietats autòctones –garnatxa i carinyena- i els seus vins han esdevingut una preciosa expressió del terroir. Crec que el Montsant és el nou estil de vins de Catalunya i que té un enorme potencial".

Més enllà dels vins prioratins, Larsson acaba confessant que "el vi que més m’ha sorprès aquesta setmana és el cava", sense decidir-se a citar cap marca en concret.

Andreas Larsson és sommelier suec que compta amb nombrosos reconeixements: Millor sommelier d’Europa 2004, Millor Sommelier de Suècia 2001, 2002, 2003 i 2005. Actualment, és formador i assessor així com Wine Director del prestigiós hotel- restaurant suec PM & Vänner.

Cultura > Cultura popular

Per què celebrem Dijous Gras?

Expliquem per què per carnaval es dóna tanta importància al menjar

---

Per: Redacció

23.02.2017  02:00

Vilaweb

Avui, que és Dijous Gras, és el dia de la coca de llardons, les truites i la botifarra d’ou. Entre totes les dates del cicle de carnaval és precisament avui, quan la festa arrenca, que la gastronomia pren més importància. Comencem una setmana de gresca i disbauxa centrada en el menjar i en tot allò que l’envolta, perquè pel Dijous Gras són molt freqüents els concursos de truites, els berenars escolars a cel obert i els grans àpats col·lectius. Però per què es dóna tanta importància al menjar per carnaval? I per què totes les menges tradicionals de la jornada són a base de carn de porc i d’ous?
La festa de Carnaval no es pot entendre bé sense la Quaresma, que n’és el període oposat. Són quaranta dies que el calendari litúrgic cristià assenyala per preparar-se per a Setmana Santa. Comença immediatament després del dimarts de carnaval i són set setmanes en què regna l’abstinència i hi ha moltes coses prohibides. Antigament, la Quaresma l’havia de complir tothom i, doncs, el carnaval era la darrera oportunitat de deixar-se anar abans de tot aquest rigor. Un dels àmbits en què la Quaresma era especialment dura era l’alimentació, perquè prohibia el consum de carn i de productes calòrics.
Per això la dieta carnavalesca és a base de grans àpats, que contenen greix i ous. I si hi ha un producte que exemplifica perfectament els excessos carnavalescs és la botifarra d’ou, una combinació de dos productes tradicionalment prohibits. A més, aquests darrers temps el costum de ‘fer magre’ per Quaresma ha desaparegut, però les menges carnavalesques es mantenen ben arrelades.

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

carnaval

Dijous Gras

 Cultura > Gastronomia

Xatonada de Vilanova, com la fem a casa

El periodista Xavier Capdevila, nat a Vilanova i la Geltrú, especialista en el món casteller, explica amb gràcia la recepta del xató i reivindica la genuïnitat de les que es fan al seu poble

---

Per: Xavier Capdevila

23.02.2017  06:00

Vilaweb

La xatonada és un plat típic de Carnaval i, més en concret, és la menja que es feia a les cases el Dijous Gras. Els recuperadors del Carnaval de Vilanova i la Geltrú, als anys setanta del segle passat, convertiren la xatonada en un acte social, en un sopar de societat, amb el qual s’obre la setmana més esbojarrada de l’any. Abans de la democràcia, a la xatonada social hi arribava un secretari del Rei Carnestoltes per fer el ‘sermó’ (repàs satíric i verd de l’actualitat política i ciutadana), que no es podia fer a la plaça de la Vila i que no es va recuperar fins l’any 1976. De xatonades també se’n fan a Sitges i al Vendrell, però aquells xatons –com us ho diria, sense ànim de molestar– són una altra cosa…
Uns quants anys després, els ajuntaments, els restauradors i els promotors turístics van estendre la temporada xatonaire del gener a l’abril, van organitzar xatonades populars, concursos… i fins i tot es van inventar una ‘ruta del xató’ per tot el gran Penedès (l’Alt, el Baix i el Garraf). S’hi van apuntar els de Vilafranca i tot, que no n’havien fet mai, de xató. Amb la globalització gastronòmica, ara hi ha qui fa o serveix xató tot l’any, però la xatonada és un plat molt d’hivern, que cal fer-lo i gaudir-ne quan toca, els dies de Carnaval.
El xató és també el gran argument de les baralles veïnals entre Sitges i Vilanova, que esclaten sobretot durant aquests dies. No tant amb el Vendrell, que és més avall i fa un xató força diferent del del Garraf, bàsicament perquè couen o escaliven alguns components. Al Garraf la cosa es fa amb tot el material cru.
Qui se’l va inventar? D’on ve el nom? Santiago Rusinyol feia un ‘chateau’ de truites? Els boters vilanovins ‘aixetonaven’ la bota de vi novell?… Hi ha tot un seguit de llegendes urbanes més o menys inventades a conveniència de cada poble. Una cosa sí que és ben clara: el xató és una salsa d’hivern a base de productes secs del país, molt ben emparentada amb els romescos i les salvitxades que es fan per tota la Catalunya Nova, tant per regar amanides com per acompanyar el peix o per sucar-hi els calçots.
El millor xató, però, no és solament el xató de Vilanova, sinó que és ‘el xató de casa meva’.
I aquesta és una afirmació que pot fer seva qualsevol vilanoví. De Sitges no en parlaré més; només, per acabar, recordaré un debat televisiu que es va fer fa uns quants anys, en què el representant vilanoví va derrotar el sitgetà tot convencent-lo que el bacallà de la xatonada era el que pescaven les barques de Vilanova perquè a Sitges no tenien port; com explicaré després, el bacallà de la xatonada és bacallà sec que deu venir d’Islàndia i –que jo sàpiga– a les costes mediterrànies no se n’ha pescat mai cap, de bacallà.
Primer de tot, cal no confondre el xató amb la xatonada, tot i que la primera paraula sigui la més coneguda. El xató és la salsa i la xatonada és tot l’àpat, un àpat que va més enllà de l’amanida i que no ha de menester segons plats.
La xatonada es compon, doncs, de tres elements: una amanida, una salsa per a regar-la (el xató) i un conjunt de truites variades que se serveixen en una pila i es mengen normalment en triangles acompanyant l’amanida.
El xató
Com farem la salsa? Les quantitats que indico són aproximades i cadascú les va variant segons si li agrada més picant, amb més gust de vinagre, més espessa o més clara.
Per a 5 o 6 persones necessitem:
2 o 3 grans d’all pelats,
30 o 40 ametlles torrades i pelades,
15 o 20 avellanes torrades i pelades,
7 o 8 nyores mitjanes escaldades (no bullides),
una molla de pa xopa de vinagre,
oli i sal.
Es posen els alls en un morter amb una mica de sal i així no salten quan els xafes. Després hi anem afegint les ametlles i avellanes fins que quedi una pasta ben barrejada. Aquí alguns hi afegim un filet de seitó (d’anxova salada) que hi dóna un puntet especial.
De les nyores escaldades, amb la punta d’un ganivet se’n treu la polpa i se’n retira la pell. Aquesta és la feina més feixuga, però si les nyores no eren molt seques i s’han escaldat bé la polpa surt en bones porcions; no és gens recomanable de trinxar les nyores a la batedora ni de fer servir nyora en pols. Alguns posen les nyores en remull o les escalden amb vi; és una varietat que pot ser interessant, però jo, a casa, no l’hi he vista mai.
La polpa de la nyora es barreja amb la pasta anterior i quan tot és ben homogeneïtzat s’hi posa la molla de pa ben xopa de vinagre. Una vegada tenim això ben treballat, ja s’hi pot anar afegint oli, a poc a poc, sense deixar de remenar, fent créixer la massa fins a obtenir la consistència desitjada. El xató s’ha de fer al morter, però no us amagaré que molta gent el fa també –o l’acaba de fer– amb la batedora… Us pot quedar més fi, però no és igual.
Amanida amb salaons
Per a l’amanida, la base és una bona escarola. Els pagesos de Vilanova en cullen una que en diuen de ‘cabell d’àngel’ o de ‘la perruqueta’, molt blanca de dins i no gaire gran. La tallarem ben petita i la guarnirem amb bacallà esqueixat, tonyina esqueixada, filets de seitons (anxoves) i olives negres de l’Aragó i arbequines. Jo hi poso uns quants ravenets, que hi donen color i refresquen el plat. Atenció amb la tonyina!: ha de ser seca i salada (com el bacallà), de la que venen només en algunes bacallaneries de Barcelona i a totes les de Vilanova, i no de llauna; posar tonyina amb oli de llauna és una alternativa que, a parer meu, fa malbé la xatonada.
En resum, els ingredients de l’amanida seran:
1 o 2 escaroles de la perruqueta,
250 g de bacallà dessalat i esqueixat,
150 g de tonyina dessalada i esqueixada,
18 filets de seitó,
olives negres i arbequines,
raves.
Una pila de truites
Les truites poden ser de qualsevol cosa. Cal que siguin variades i en alguna hi ha d’haver una mica de tall. Per exemple, les més comunes són: de mongetes, de botifarra d’ou (que també fa molt Dijous Gras), de carxofes, de patata i ceba, d’espinacs, de carbassó i albergínia… Alguns hi posen imaginació i fan truites ben exòtiques; jo n’apunto una de ben senzilla i sorprenent: truita d’escarola, feta amb les fulles més verdes que hem descartat per a l’amanida.
L’amanida se serveix amb tots els elements, no necessàriament barrejats. Alguns presenten l’escarola sucada amb una mica de salsa i cadascú se n’afegeix a la mesura que vol; jo m’estimo més deixar el morter al mig de la taula i cadascú que es vagi posant el xató. Les truites en triangles se serveixen al costat; primer en bocins petites, perquè es pugui repetir.
Dolça empastifada
Ja tenim la xatonada vilanovina completa. Però per ser encara més completa, ens calen unes postres ben típiques de Dijous Gras. A Vilanova aquest dia es menja merenga, tot i que el costum més tradicional és emprar-la per empastifar la cara del que seu al teu costat; de fet, la merengada infantil a la tarda i les guerres de merengues pel carrer a la nit són alguns dels primers actes de la setmana de Carnaval. Una variant molt local de les merengues és la glòria, un pastís a base d’aquesta escuma de clara d’ou i sucre, farcida de fruites confitades. En les xatonades en què es vol evitar la temptació de fer volar la merenga, s’opta per la coca de llardons de postres, que també fa Dijous Gras. Abans de les postres dolces, escau de menjar una taronja per tirar avall la xatonada.
Quan hàgiu tastat una xatonada com aquesta, ja no us conformareu amb més poca cosa, i podreu discutir amb el cambrer si mai, en un restaurant de Barcelona, us ofereixen una ‘amanida de xató’ a base d’enciam, tomàquet i tonyina de llauna…
Ja veieu que no és gens complicada de fer. I, només amb una mica de traça, podreu afirmar que la millor xatonada que he menjat mai és ‘la que faig a casa meva’.

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

Cultura > Gastronomia

Botifarres d’ou innovadores per animar el Dijous Gras

La botifarra d'ou pot combinar amb verdures de temporada, peix i fins i tot pa amb tomata

---

Per: Redacció

23.02.2017  02:00

Vilaweb

Entre totes les menges de carnaval, la botifarra d’ou és una de les més arrelades. Ho és tant que no s’ha quedat al marge de les darreres tendències gastronòmiques. A Arenys de Mar hi ha una xarcuteria, Can Quintí, que ofereixen disset variants diferents d’aquesta botifarra. Combinen la carn de porc i l’ou amb productes de temporada com ara la carxofa, els calçots o la tòfona i també amb menges locals com ara les sardines del Maresme. Anna Pimàs, membre de la tercera generació d’aquest negoci, explica que és molt important l’equilibri entre els productes per tal que es notin bé els tres gustos.
Però a Can Quintí també tenen idees més trencadores: ofereixen una botifarra d’ou amb tonyina i olives i una altra amb formatge gorgonzola i nous. A més cada any sumen noves creacions i enguany n’han fet tres: amb pa amb tomata, amb pop a la gallega i amb bacallà i pebrot. Al parer de Pimàs ‘Algunes combinacions són una mica arriscades, com ara barrejar carn i peix, però com que és carnaval, tot s’hi val!’

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

carnaval

La cuina de la Neus : Semifred de maduixa

MALGRAT LA FAM QUE EXISTEIX

Mengem un 10% més dels aliments que necessitem

Un altre 10% es llença o es deixa que es faci malbé

CARLOS MONTANES

EL PERIÓDICO / BARCELONA

Dimecres, 22 de febrer del 2017 - 10:36 CET
Gairebé el 20% dels aliments que es posen a disposició dels consumidors es perden per la sobrealimentació o el malbaratament, suggereix un estudi de la Universitat d'Edimburg. Estadísticament, i a pesar de la fam que afecta una part de la població, la humanitat consumeix al voltant del 10% més d'aliments dels que necessita, mentre que gairebé el 9% és llençat o es deixa que es faci malbé.
Els esforços per reduir els milers de milions de tones perdudes podrien millorar la seguretat alimentària mundial, assegurar que tothom tingui accés a una dieta nutritiva i segura, i ajudar a prevenir danys al medi ambient.
Científics de la Universitat d'Edimburg van examinar 10 etapes clau del sistema alimentari mundial -incloent-hi el consum d'aliments i el cultiu i la collita de cultius- per quantificar l'abast de les pèrdues.
Utilitzant les dades recollides principalment per l'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació, l'equip va trobar que es perd més aliment del sistema del que es pensava anteriorment.
Gairebé la meitat dels cultius -o 2.100 milions de tones- es perden pel consum excessiu, els residus de consum i la ineficiència en els processos de producció, diuen els investigadors.
La producció ramadera és el procés menys eficient, amb pèrdues del 78% o 840 milions de tones, segons l'equip. Aproximadament 1.080 milions de tones de collites s'utilitzen per produir 240 milions de tones de productes comestibles d'origen animal, com la carn, la llet i els ous.

PÈRDUES DE LES COLLITES

Aquesta etapa per si mateixa representa el 40% de totes les pèrdues de collites, segons els investigadors. L'augment de la demanda d'alguns aliments, en particular la carn i els productes lactis, disminuiria l'eficiència del sistema alimentari i podria dificultar l'alimentació sostenible de la població al món, diuen els investigadors.
El compliment d'aquesta demanda podria causar dany ambiental a augmentar les emissions de gasos d'efecte hivernacle, esgotar el subministrament d'aigua i causar la pèrdua de biodiversitat.
Animar la gent a menjar menys productes animals, reduir les deixalles i no excedir les seves necessitats nutricionals podria ajudar a revertir aquestes tendències, diu l'equip.
L'estudi es publica a la revista 'Agricultural Systems'. Es va portar a terme en col·laboració amb el Col·legi Rural d'Escòcia, la Universitat de York, l'Institut de Tecnologia de Karlsruhe i el Centre per a la Investigació del Temps i el Clima d'Austràlia.

Cultura > Gastronomia

Les Terres de l’Ebre reivindiquen les qualitats gastronòmiques de la galera

Una colla de restaurants d'Alcanar, l'Ametlla de Mar, Amposta i Sant Carles de la Ràpita ofereixen menús basats en aquest crustaci

---

Per: Redacció

10.02.2017  02:00

Vilaweb

Ja fa uns quants anys que quatre poblacions de les Terres de l’Ebre, Alcanar, l’Ametlla de Mar, Amposta i Sant Carles de la Ràpita es van unir per promocionar la galera, producte autòcton de la zona, amb unes jornades gastronòmiques. La galera és un crustaci molt abundant als deltes del rius, on les aigües són més riques en nutrients. Això fa que sigui una excel·lent font de proteïnes, vitamines i minerals. A més, té poques calories i és més de bon pair que no pas la resta de crustacis.
Al delta de l’Ebre la galera és molt apreciada per la carn fina i gustosa. Per això, per difondre’n les qualitats arreu, un seguit de restaurants del delta ofereixen fins el 5 de març menús especials basat en la galera. Com la majoria dels crustacis, és molt bona a la planxa, d’aperitiu, en crema i, sobretot, acompanyant l’arròs. Però a les jornades gastronòmiques també s’hi podran tastar plats més atrevits, com ara raviolis de galera, galeres i carxofes amb allets tendres, en forma de tartar o de púding.

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

cap de setmana

CulturaGastronomia

La cuina de la Neus: pastís d’espinacs

---

Pastís d'espinacs.

Per: Neus Cuscó

12.02.2017  02:00

Vilaweb

Ingredients:4 patates
200 g carn picada
400 g espinacs frescs
2 ous
100 g de nata
1 ceba
sal, pebre, oli
formatge ratllat per gratinar

Per fer la salsa de formatge:
un pot de 100 g de nata líquida
un tros de brie, emmental i formatge blau
una mica de mantega

Notícies del dia

Cada matí rebreu les notícies del dia a la vostra bústia de correu

Elaboració:Bullim les patates amb pell i un cop cuites, les deixem refredar.
Bullim els espinacs i un cop cuits els escorreguem ben escorreguts.
Passem la carn per la paella amb una ceba picada i salpebrem.
Amb les patates fem un puré espès i hi posem un rovell d’ou. També s’hi pot posar una cullerada de mantega per amorosir.
Els espinacs, que també s’han d’aixafar, els barregem amb un ou sencer. I la clara que ens sobra s’afegeix a la carn picada amb la ceba cuita.
Untem amb mantega un motlle de plum cake i el cobrim amb paper vegetal. A sota de tot hi posem el puré de patata. I a sobre la carn. A dalt de tot els espinacs. Hi posem formatge ratllat i enfornem de 30 a 40 minuts a 180°.Desemmotllem amb compte el pastís quan perdi l’escalfor, estirant el paper vegetal.
Per acabar, preparem la salsa de formatge: En una paella desfem la mantega, hi posem la nata líquida i hi desfem els formatges (es poden posar els que tinguis a la nevera). Ha de quedar una salsa espessa. Aquesta salsa també combina bé amb un plat de pasta.
Podem presentar el pastís sencer o emplatat, amb una mica de salsa de formatge per sobre.

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

La cuina de la Neus

pastís d'espinacs

Trenta-set garnatxes de Catalunya fan pòdium a Sardenya

Trenta-set garnatxes de Catalunya fan pòdium a Sardenya

Vida

Trenta-set garnatxes de Catalunya fan pòdium a Sardenya

La Terra Alta, amb onze ors, 3 plates i 3 bronzes; i l’Empordà, amb sis ors, cinc plates i dos bronzes, són les dues DO del Principat més premiades al Concurs de les Garnatxes d’aquest 2017

per Eva Vicens, enviada especial 11/02/2017 
elMón                                               

El jurat ha parlat: Catalunya torna a casa amb trenta-set reconeixements a vins elaborats amb garnatxa. El Concurs Internacional de les Garnatxes del Món ha fet públics aquesta nit els resultats de la cinquena edició i ha reconegut amb el màxim guardó, la medalla d’or, a un total de dinou vins entre tranquils i escumosos. D’aquests, dos són amb DO Cava, sis amb DO Empordà i onze, amb DO Terra Alta. A més, onze vins del Principat més s’han endut medalla de plata; i set més han estat reconeguts amb un bronze.

En nombre de medalles, la Terra Alta encapçala els premiats amb un total de 17 guardons, onze ors, tres plates i tres bronzes; la segueix la DO Empordà, amb 13 premis, sis ors, cinc plates i dos bronzes; 3 DO Cava, dos ors i un bronze; la DO Montsant, amb 2 plates; i empaten en la darrera posició la DO Costers del Segre amb 1 bronze, i la DOQ Priorat amb 1 medalla de plata.

El llistat de medalles de Catalunya, per Denominacions d’Origen, són:

DO CAVA

Medalla d’Or

• Rubor Aurorae, Antonio Mascaró (escumós rosat)
• Viña Pomal Blanc de Noirs Brut Reserva 2013, Codorníu

Medalla de Bronze

• Rosa Cusiné 2012, Parés Baltà

DO COSTERS DEL SEGRE

Medalla de Bronze

• Finca Siós 2014, Bodegues Costers del Sió (negre)

DO EMPORDÀ

Medalla d’Or  

• Garnatxa d’Empordà 2014, Celler Marià Pagès (vi dolç)
• Sinols Garnatxa Solera, Empordàlia (vi dolç)
• Solera Espolla, Garnatxa d’Empordà del Celler Cooperatiu d’Espolla (dolç)
• Soliserena Espolla, Garnatxa d’Empordà del Celler Cooperatiu d’Espolla (dolç)
• Torre de Capmany Solera, Pere Guardiola (dolç)
• Ulls Negres 2015, Oliveda (negre)

Medalla de Plata

• Bruel de l’Estany 2014, Cellers d’en Guilla (negre)
• Nereus Garnatxa Negra 2013, Carlos Alcacer Cercera (negre)
• Nivia 2015, Mas Llunes (blanc)
• Quindals 2014, Selva Vitivini (negre)
• Selecció de Gerisena 2014, Agrícola de Garriguella (negre)

Medalla de Bronze

• Babalà Vi Negre Eixerit 2015, Celler Cooperatiu d’Espolla (negre)
• Garnatxa d’Empordà Solera Mas Llunes (dolç)

DO MONTSANT

Medalla de Plata

• Bancal del Bosc 2015, Vinyes Domènech (blanc)
• Rita 2015, Vinyes Domènech (blanc)

DOQ PRIORAT

Medalla de Plata

• La Basseta 2014, Bodegas Mas Alta (negre)

DO TERRA ALTA

Medalla d’Or

• Edetària Selecció Negre 2014
• Equinox Dolç Garnatxa Blanca, Celler de Batea (dolç)
• Gamberrillo 2014, Pagos de Híbera (vi de licor)
• Gamberro Blanc, Pagos de Híbera 2012
• L’avi Arrufí Blanc 2014, Vins Piñol
• La Terrenal 2014, Edetària (blanc)
• LaFou de Batea, 2013 (negre)
• Selecció 2014, d’Altavins Viticultors (blanc)
• Somdinou Mistela Blanca, solera, Celler Cooperatiu de Gandesa
• Somdinou Vi Ranci, solera, Celler Cooperatiu de Gandesa
• Tempus 2014, Altavins Viticultors (negre)

Medalla de Plata

• Clot d’Encís Blanc 2016, Sant Josep Vins
• Hereus Caterra 2016, Agrícola i Secció de Crèdit Terra Alta (blanc)
• Nuestra Señora del Portal 2014, Vins Piñol (negre)

Medalla de Bronze

• La Serra 2014, Herència Altès (blanc)
• Mon Iaio Sisco 2015, Celler Josep Vicens (blanc)
• Vila Closa Blanc 2016, Vins la Botera

Dissabte 11 de febrer de 2017

reportatge

Colors, olors i sabors diferents, la ratafia uneix a taula des de receptes pròpies, diferents, amb combinacions de desenes d'herbes diferents | Jordi Peró

Viatge al territori comanxe de la ratafia

La ratafia és un licor medicinal, social, lliure i les receptes passen de generació en generació

El projecte d’envelliment actiu Recossira ha unit ratafia, gent gran i jove

Les ratafies del Pallars acumulen premis a nivell internacional

Algunes de les mil i una receptes de la ratafia

Francesc Canosa | 06/01/2017 a les 17:18h

Especial: Els reportatges de NacióDigital

Arxivat a: Societat , Pallars Sobirà, ratafia, reportatge, Arcalís, Araós

Tercera dimensió. Els pics punxen els núvols. La neu regalima com llet a les muntanyes que separen Catalunya i Andorra. Segona dimensió. Els boscos de pins fan surf al mar verd. Les obagues són un para-sol pintat de gebre. Primera dimensió. Araós (el Pallars Sobirà) obre la porta de la Vall Farrera. Entrem. Ensumem. Ja som dins d'una dimensió desconeguda. A veure... això? "Sajolida. És antioxidant, pot anar bé pel colesterol". Aquesta? "Flor de saüc, va bé pel refredat". I... "L'hipèric, alguns ho usen com antidepressiu". Àrnica, farigola, menta, camamilla, espígol... Més de 70 plantes. Veure. Olorar. Tastar. Aprendre. Recuperar.... Això és el Parc de les Olors d'Araós. Això és una perfumeria descapotable. Un bufet lliure de remeis. Una farmaciola de la natura. Zigzaguegen amb passes i paraules els seus conductors: Gemma Navàs i Pedro Zurita. Ens guien i ens enlairem.
 

Gemma Navàs i Pedro Zurita al Parc de les Olors d'Araós on creixen súper plantes per fer ratafia. Foto: Jordi Peró

1.225,5 metres d'altitud. Aquí les plantes són súper heroïnes. "Mira, aquestes durant una setmana han estat congelades", afegeix la Gemma. Un raig de sol espasa làser obliga a somriure a l'espígol. "I també passen calor perquè estan més a prop del sol", torna a afegir. Ho tenen tot en contra, oi? "Sí, a més hi ha molta pedra i les plantes han d'arrelar", com afegitó gairebé final. Però, s'enlairen. Són súper plantes. Ara reposen. Descansen. Agafen forces. Aquí i a altres boscos dels Pirineus i de Catalunya. Perquè a partir de la primavera les escollides tenen una missió. Saltaran en paracaigudes. I ho envairan tot. Elles, desenes i desenes d'herbes unides per la diferència, seran la capa que farà volar el licor més secret, medicinal, social i lliure: la ratafia (o retassia-ratassia com en diuen al Pallars). Olorem el futur. "La ratafia és una dissolució de les plantes amb alcohol, per extreure'n els principis actius. Per això la ratafia té un gust molt a herbes, molt potent. Les plantes són potents. I la ratafia és digestiva i es feia servir contra les malalties", diu la Gemma. I mirem cap a les teulades de regalèssia del poble.

Als pobles dels Pallars cada casa és una república independent. Fixem-nos a Araós. Una vintena de cases. Uns quaranta habitants. Cada casa té nom propi: Casa Aleixó; Casa Castís; Casa Jepó; Casa Peguera; Casa Xeranga... I darrere? Una farmàcia pròpia. "Abans cada casa tenia les seves herbes i un aplicatiu pel mal", diu la Gemma. I també cada casa feia la seva ratafia. La llibertat del bosc a una ampolla. Cada glop és un pas independent. Les herbes de la ratafia són un cub rubik, un trencaclosques, una clau encriptada. Al Pallars passen de generació en generació. Cada casa té la seva recepta. N’hi ha amb vint, trenta, quaranta, cinquanta... fins a cent plantes (herbes, espècies, fruits, flors...).. Per què es posa aquesta i aquesta altra no? I si posem aquesta?
 

Als pobles dels Pallars cada casa és una república independent. A la imatge, Sorre. Foto: Jordi Peró

Salvatge, silvestre, autòctona, blava elèctrica de cel pallarès, lliure: l'hisop. "Es feia servir com a planta desinfectant i especialment indicada per al tractament de les bronquitis i altres afeccions pulmonars. És una planta capritxosa. Només apareix en espais concrets. Es fa a fora de les ermites. ", diu la Gemma. I continua la seva fama de rampelluda, geniüda, independent. Damunt la parada d'hisops hi ha l'ermita de Sant Francesc d'Araós. Aquí hi ha la llavor: aquí va néixer el poble. L'ermita és del segle XI. Però l'arc de ferradura de la façana i l'absis desaparegut podrien ser d'una església del segle X. "Catalunya té mil anys, Araós ja hi era", resa un rètol a l’entrada del poble. La llegenda diu que la ratafia té també mil anys. Ara, moltes d'aquestes plantes, com l’hisop,  ja hi eren. Com les padrines que les feien servir per curar qualsevol mal. "Les padrines ens podrien ensenyar moltes coses avui dia", diu la Gemma. Com et ve això de les plantes? Recorda. Recorda la seva padrina: que tenia moltes plantes. I ella de petita zigzaguejant. Anant d'una a una altra. Ensumant llibertat. Ensumant remeis. Mentrestant, el comtat de xemeneies independents d'Araós fumen.

A trenta quilòmetres també hi ha una xemeneia fumadora independent. A terra la mullena és un mirall del cel. El sol grata com un rasclet els tres gats. S'obre la porta de Casa Mestre. Arcalís (el Pallars Sobirà). Maria Vigatà (79 anys) fa un somriure de cistell de vímet quan ensenya el porronet. Ella és una súper padrina ratafia. Els poders: Al setembre es va casar el seu nét Òscar amb la Teresa. 140 convidats. Tots es van endur un porronet de beuratge màgic: la ratafia de la Maria. Ella i el seu marit, Josep Bigordà (90 anys), fan ullets de vidre quan miren el porronet. S'emmirallen. I veuen el seu nét que ara viu i treballa a Dubai. La ratafia és record. Clic, clic... Dringuen les copetes d'aquell vidre que sembla que sempre està a punt de trencar-se, però mai ho fa. Xic, xic... Cau el líquid caramel envoltat d’una escenografia de mobles també de color ratafia. Salut! La Maria esclata a riure. "Ja m'ho diuen: "Ratassia de la Maria que ho cura tot".
 

Maria Vigatà i Josep Bigordà, a casa seva a Arcalís, davant de la ratafia que tothom desitja. Foto: Jordi Peró

El bosc és l'hospital. “Mira, mira, tot aquí”, assenyala la Maria. Ella té el supermercat d'herbes davant de casa. Per Sant Joan les cull. Les deixa madurar tres mesos. Per la lluna vella d'agost ho cola tot. Per Tots Sants ja té la primera ratafia davant. Però sempre llibertat, independència. "Potser em passo amb les herbes, canvio molt", diu. Però tothom passa per casa seva. Taf, taf, taf, taf... El soroll d'un tractor pica a la porta. I la Maria l'obre amb un crit: "Que vingui a fer una copa de ratassia!". Apareix amb la granota verda d'extraterrestre treballador l'Albert Vilardell. Ramader. Un dels trenta habitants del poble. La Maria fa de balança: a la mà esquerra una copeta de ratafia; a la dreta una plata de bunyols de sucre. L'Albert s'equilibra a peu dret. La ratafia, al Pallars, és el passaport de l’hospitalitat. És un benvinguts. Passeu, passeu. Que casa meva és casa vostra. Si és que hi ha cases d'algú. La ratafia és una teulada per a tots: una xarxa social molt antiga. La socialització líquida de la llibertat individual per beure-la col·lectivament. La ratafia és tenir cura dels propers. Salut al segle XXI. Salut! "Ben bona és", diu l'Albert. I la Maria, amb aquell caràcter lliure, que no envanta res diu: “Vos dir?”

Anton Salvans: "Vols més llibertat que escollir una herba o una altra?"

Les copetes gairebé buides. Els gats narcotitzats pels raigs de sol. Culets de ratafia a l'aire lliure. El vidre ho veu tot. Veu que aquesta ratafia, sempre diferent, però sempre igual de desitjada, es va endur el 2011 el primer premi del Concurs de Ratafia del Pallars i cada any s'emporta un premi o un altre. Els culets de ratafia s'esfumen. La Maria riu: “Ja m’ho diuen sempre si me’n queda: "Què t’ha quedat ratassia? Sempre faig curt!”
 

D'esquerra a dreta, Anton Salvans, Maria Sebastià, Carme Bros, Joan Obiols, al Cafè Pessets de Sort, termòmetre huma del Pallars i també seu del Concurs de Ratafia. Foto: Jordi Peró

Cap igual. Colors, olors, sabors diferents. Quatre ampolles de ratafia guaiten amb mirada pròpia el calidoscòpic Cafè Pessets de Sort. Seu del Concurs de Ratafia del Pallars que es fa al novembre (participen 30-40 ratafies diferents). En aquest edifici modernista hi havia l'antic Hotel Pessets. Des del segle XIX. El Pessets podria ser capital del planeta: per aquí ha passat tothom. Ha vist bandolers, traginers, viatjants, polítics, artistes, exiliats... o Charles Yeager. Pilot nord-americà de la Segona Guerra Mundial. El seu avió va ser abatut a França. Va creuar els Pirineus fugint dels nazis. França, la llibertat. I va tornar la llibertat. Per això els sis mesos infantils que Antoni Salvans va passar a França li van canviar la vida. Des d'aleshores, a aquest nen de Sort de 1937, tothom li diu Anton. Clic, clic.

Carme Bros: "Això és una riquesa, per a grans i joves. Implica sortir als camins, als prats, trobar les herbes. Implica contacte amb la natura" 

 
Dringuen els vasets. Home lliure: "Vols més llibertat que escollir una herba o una altra?" Això fa. Camina. Camina molt per buscar herbes. N'hi posa 35, 40 herbes. Rebel·lia existencial: "No la vull fer cada any igual". Indòmit. Ell no beu mai la ratafia que fa. Insubornable. "La meva satisfacció és fer-ne i experimentar que és bona i aquella satisfacció me la transmeten a mi la gent que la tasta", diu. Clic, clic. I allarga el vaset. “Prova-la, dona!”. "És bona, és bona", sentencia la Maria. Ell riu. Maria Sebastià. 86 anys. De Tírvia. Beu un glop del rebost d’infància. "La padrina feia ratassia, la mare feia ratassia. És una cosa medicinal. Si et feia mal la panxa et donaven una mica de ratassia. Et curarà", diu. Ara en fa ella. La seva ratafia té 15 herbes. Clic, clic. Prova-la. Joan Obiols: "És bona, és bona". De Perniu. Sempre n’havia vist fer a casa. I ell fa vint anys que en torna a fer. Posa més de 30 herbes. Clic, clic. Nil Escola. 22 anys. De Sort. Fa dos anys que en fa. Sempre n'havia vist fer a la família. Els tiets guarden arxius de receptes d'anys i panys. I ell va provant... aquesta herba, aquesta altra... I Carme Bros dubta quina ratafia agafar. Clic, clic. Salut!
 

"La ratafia és una riquesa per a grans i joves", explica Carme Bros, a punt de provar les ratafies dels seus alumnes del Taller de Ratafia. Foto: Jordi Peró

Carme Bros. Professora del taller de Ratafia de Sort. Dos dies de llibertat total. El primer els alumnes surten a buscar herbes al bosc. El segon s’elabora la ratafia. Clic, clic. Va tastant la ratafia dels alumnes. "Molt bona, molt bona", diu. Un altre glop: "Això és una riquesa, per a grans i joves. Implica sortir als camins, als prats, trobar les herbes. Implica contacte amb la natura", una altra glopada: "Aprecien que és un licor nostre, d'aquí". Un altre xarrup: "I quan algú vol oferir-ne diu: "Tasta ratafia que és de casa...". Brindis per l'orgull socialitzat. Salut. Clic, clic. Com no, també fa ratafia. Salut i Recossira! Perquè ella també ha estat darrere de Recossira. I això és un brindis per la Salut!.

Mira la taula de ratafies del Pessets en pla general Artur Agulló. Arrossega la cadira cap endavant. I torna a glopejar la paraula màgica: Recossira. En pallarès vol dir vigilar, cuidar, tenir cura. Agulló és vice president de la Fundació Casanovas-Sansa. I la ratafia ha servit per repartir remeis per a la salut. Som el 2009. Comença el projecte Recossira. Mirem primer el mapa. Al Pallars Sobirà hi ha unes 7 mil persones. Més de 1.000 tenen entre 65 i 84 anys. Més de 300 més de 85 anys. Anem al Pallars Jussà. 13.600 persones. 2.600 tenen entre 65 i 84 anys. Més de 730 són més grans de 85 anys. Resum: solitud. Recossira atenia la gent gran des de l'envelliment actiu i saludable. Cada persona en funció de la seva necessitat: veure si s'alimentava bé; si anava al casal; si necessitava alguna petita reparació a la llar... I la ratafia? Clic, clic. "Una de les activitats de participació era lligar-ho amb la ratafia, amb aquesta tradició del Pallars d'anar traspassant el coneixement de les persones grans a la gent jove", diu Agulló. La ratafia eterna medicina social. Així sorgeix el taller de ratafia. El Concurs de Ratafia del Pallars I com, no: la Ratafia Recossira. Clic, clic.

Àngel Portet: "La ratafia neix com una coca-cola. És un remei pels mal posats de panxa, neix com un digestiu"

 
Ringgg... Darrere la porta que s'obre es fa la ratafia Recossira. Aquesta i desenes més per a clients personalitzats. Però aquí sobretot es fan 25 ratafies diferents i desenes de licors. Ringgg... Licors Portet. La Pobla de Segur. Des de 1883. Clic, clic. Carlos Portet deixa tastar ratafia a uns clients. "Es buena, és buena", diuen. I ell riu. Ringggg.... Darrer d'aquest negoci familiar, de la filosofia lleidatana del "brillo", de l'anar per feina, de l'R+D de la suor, d'obrir i tancar portes... Hi ha 21 premis internacionals als seus licors des del 2001. 15 per a les ratafies. Els han premiat a Londres, San Francisco, Brussel·les... Com diu Àngel Portet: "Des del reducte comanxe del Pallars". Sempre a l'atac.
 

Àngel Portet, envoltat de ratafies premiades internacionalment. Foto: Jordi Peró

Aquí han disparat amb el màrqueting del clic, clic. "Jo pensava que el meu pare estava sonat. Anava tot el dia amb ratafies al maleter. Ara també ho faig jo", diu l'Àngel. Clic, clic i Salut per tot el planeta. Parlem del pare. Joan Portet. Nascut el 1916. De Salàs de Pallars. Entra a treballar el 1949 fent societat am la família Ribera, que tenia l'empresa de licors. El 1952 adquireix el negoci. I.. clic, clic. Es troba dos alambins de destil·lació molt antics. Tot canvia. "El meu pare era una mica el Ferran Adrià dels licors i es va inventar un sistema de fer ratafia per parts", diu l'Àngel. Com? Doncs això. La ratafia sempre es macera: 40 dies de sol i serena. Els Portet una part de la ratafia la maceren: les nous verdes. I l'altra, les herbes, la destil·len. Eureka! I clic, clic. Són els únics. "Per què destil·la el meu pare? perquè el sabor de la destil·lació és més fi, però més persistent, amb molt poca destil·lació fas molts litres de licors. La nostra ratafia és la que té més alcohol de mercat, però és la més fina", diu l'Àngel. La destil·lació són les herbes del bosc dutes a l'ampolla. La realitat beguda. Ringggg.....
 

Licors Portet elabora desenes de ratafies diferents, alguna amb receptes el segle XVIII. Foto: Jordi Peró

Licors són colors. Centenars i centenars d'ampolles. Calidoscopi. Arc de Sant  Martí. Pantone líquid. Però anem a veure l'exèrcit d'elit. Desenes d'ampolles de ratafia. Afilerades, endreçades, obedients. Totes semblen iguals, però no. "El problema de la ratafia és que té sabors diferents. No hi ha un gust únic", diu l'Àngel. El patchwork, el trencadís, el puzle, els cassigalls de la història de la societat de Catalunya simbolitzats i materialitzats en un licor. Ratafia és ratafies. El remei de la pluralitat, de la diversitat, de la col·lectivitat. La medicina del misteri. El secret de la memòria. L'enigma de la continuïtat. La descoberta. La sorpresa. L'espurna de la vida: "La ratafia neix com una Coca-Cola. És un remei pels mal posats de panxa, neix com un digestiu", diu l'Àngel. La Coca-Cola catalana de milers de fórmules secretes. Que hi poseu a la vostra? "Clau, canyella, anís estrellat, cardamom, farigola, romaní, marialluïsa, menta, tarongina, hisop, berbena, flor d’àrnica, angèlica, poliol... i unes quantes més", diu l'Àngel. Clic, clic i salut!
 

EL RETORN DE LA RATAFIA

La ratafia ha retornat. Bé, mai havia marxat. Però sí, sempre s'havia associat a un licor de gent gran, massa dolç... Ara les coses estan canviant. La ratafia s'està posant de moda, es gaudeix. La beu gent jove, es troba cada cop més a la carta de restaurants de tot Catalunya, a bars musicals, el seu consum s'estén més enllà de les zones tradicionals i desembarca amb bon pas a Barcelona. Aquest licor està avançant per guanyar el premi de producte de proximitat i de país. El mapa de la ratafia és també un mapa de Catalunya. La ratafia ha estat històricament arrelada a la Catalunya Vella: els Empordàs; la Garrotxa; el Gironès; la Selva; el Ripollès; els Pallars; l'Alt Urgell; el Vallès, la Segarra i les Garrigues. Això no impedeix que en altres zones se n'hagi fet o se'n faci. La demarcació de Girona és la gran productora i consumidora de ratafia. I Santa Coloma de Farners i Olot són els dos grans pols magnètics del licor. La ratafia catalana és una indicació geogràfica protegida des del 1989. El pes social també es veu en les diverses fires i festes que tenen com a protagonista la ratafia: Santa Coloma de Farners; Besalú; Centelles; Igualada; Sort; Berga, Cardedeu... La ratafia també és molt comuna a la Val d'Aran (aigua de nodes); Occitània, Menorca, a l'Aragó, a Itàlia, França, i fins i tot a Suïssa, Polònia, Lituània; Austràlia i Bolívia. La ratafia forma part de l'imaginari de Catalunya. Aquella ampolla que sempre hem vist a les cases. És un licor de casa. Per això la ratafia és un dels pocs licors que, encara, actualment moltes famílies catalanes elaboren artesanalment a casa seva. Provés de la barreja històrica de la destil·lació dels alcohols que van dur els monjos dels monestirs d'arreu d'Europa i de la saviesa de la pagesia amb la recol·lecció d'herbes. En l'alcohol es va trobar un poderós aliat com a extractor i conservador dels principals actius de les plantes medicinals. Aquest va ser el primer ús dels licors: com a estomacals, tonificants, aperitius, digestius. I els pagesos van aprofitar la saviesa dels monestirs i va començar a ser habitual l'elaboració de forma casolana per tal de guarir malalties. Fins avui que també serveix  com a medicina social: pels àpats familiars, com a símbol d'hospitalitat, o com a licor per gaudir.

 

 

La ratafia catalana és una indicació geogràfica protegida des del 1989. Foto: Jordi Peró

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te membre de SócNació per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

Contingut relacionat

Algunes de les mil i una receptes de la ratafia

Francesc Canosa

06/01/2017

Surt al mercat una ratafia elaborada a partir d'una fórmula de finals del segle XVIII

3 comentaris

19/10/2016

Set productes agroalimentaris catalans que hauries de conèixer

Laura Conde

01/06/2016

La ratafia, licor de territori

4 comentaris

15/01/2016

La ratafia Terrània, Premi Cactus a la Millor Innovació de Girona

20/02/2015

De ratafia en ratafia fins al 9-N