Tastar, sentir, olorar i mirar vins i caves de Catalunya per la Mercè
La Mostra de Vins i Caves de Catalunya estrena emplaçament, al moll de la Marina de Barcelona
La Mostra de Vins i Caves de
Catalunya torna a coincidir amb les festes de la Mercè de Barcelona.
Enguany, com a novetat, estrena l’emplaçament del moll de la Marina, amb
1.600 metres quadrats al passeig del Port Olímpic, que connectaran la
Torre Mapfre i l’Hotel Arts. Enguany, en aquesta mostra enològica –la
més destacada del país–, hi participen un total de cinquanta-cinc
cellers que presentaran les dotze denominacions d’origen que hi ha a Catalunya, onze de vi i una de cava.
Dins el recinte es podrà recórrer lliurement un itinerari
de degustacions, amb espais diversos per a visitar. D’una banda,
l’espai selecció, on els cellers participants difondran els seus
productes més importants. D’una altra, dues sales de tasts guiats i la
botiga, on es podran adquirir tots els vins de les parades. Durant els
tasts, hom podrà maridar els vins i caves amb productes com ara
embotits, formatges, postres i coques, tant dolces com salades. Aquesta és una de les moltes propostes que us oferim per al cap de setmana. Si voleu descobrir-ne més, cliqueu a Què podem fer aquest cap de setmana: deu propostes
La cuina de la Neus ens proposa unes postres fàcils, lleugeres,
ràpides, de fer i de menjar, que vénen molt de gust amb aquesta calor
que s’allarga
Ingredients: —2 mangos tallats a trossets i congelats
—2 iogurts grecs naturals
—100 g de sucre
—ratlladura de mitja llimona
—un raig de suc de llimona
Elaboració: En un bol, hi posem el sucre i el passem pel túrmix. Hi afegim la
ratlladura de mitja llimona i una mica de suc de la llimona. Tot seguit,
hi posem els iogurts grecs i el mango congelat a trossets petits. Ho
passem tot pel túrmix (o per la termomix qui en tingui). Quan el mango
s’ha ben triturat, ja tenim el gelat fet i a punt de servir.
L’acompanyarem d’una cirera o d’una maduixa i una fulla de menta.
Aquest mateix gelat també es pot fer amb préssecs i amb maduixes.
Una menja versàtil que tant acompanya la carn com el peix i amb què també podem fer una coca salada
Ingredients: 1 ceba grossa
1 pebrot vermell
1 pebrot verd
1 albergínia
2 grans d’all
1 carabassó
3 tomàquets grossos
oli d’oliva, sal, sucre i pebre negre Elaboració: Tallem la ceba i els pebrots a daus. Els posem en una cassola amb un
raig d’oli d’oliva i els fem coure. Quan la ceba transparenti, afegim
l’albergínia a daus. Una mica més tard, el carabassó, que és la verdura
que costa menys de coure. Quan totes les verdures estan prou cuites,
afegim el tomàquet ratllat i l’all tallat petit. Salpebrem i posem un
polsim de sucre per treure l’acidesa del tomàquet. Que faci un bon
xup-xup i apagarem el foc quan el tomàquet sigui cuit.
Butlletí de notícies de VilaWeb
Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu
La samfaina pot acompanyar la carn i el peix, el bacallà amb samfaina
és un plat ben conegut. També podem fer una coca de samfaina.
Si se’n fa molta quantitat, la podem envasar i fer-ne una conserva,
per guardar de cara a l’hivern. Només cal omplir els pots gairebé fins a
dalt de tot, tapats i vint minuts al bany maria.
L’exitosa restauració de la ciutat ha
viscut la seva millor època gràcies en part al turisme, que ara frena al
mateix temps que el preu dels lloguers es dispara
Artemi Nolla
va abandonar el bar de l’estació del metro del Clot que tenia el seu
pare per obrir el seu propi restaurant al carrer Casp de Barcelona. Era
el 1978. Quinze anys després, en plena crisi postolímpica però també en
plena eclosió de la Barcelona cool, va fer un
altre pas: obrir un local TapaTapa al passeig de Gràcia. Avui dia,
aquest carrer és un dels epicentres del turisme, però llavors era una
avinguda on es concentraven moltes -però moltes- seus d’entitats
financeres. El màxim exponent de les grans marques de moda era la luxosa
Loewe, de la mateixa manera que els japonesos a la recerca de Gaudí
eren els principals visitants de la ciutat. Nolla és
avui el president d’AN Grup, un conglomerat empresarial amb 25
establiments que operen sota diferents marques i uns 60 milions d’euros
de facturació. Diluït el turisme nipó, avui turistes russos
esperen per poder sopar al costat dels finestrals del seu restaurant
Citrus, al mateix passeig de Gràcia. El públic local, tot i que també
n’hi ha d’estranger, és més present en algun dels seus restaurants El
Mussol. El grup gestiona sis marques més.
L’evolució d’AN Grup serveix per explicar el boom del gastronegoci barceloní en els últims anys. Els exclusius Adrià, Roca o Jubany
han situat l’alta cuina catalana en el mapa mundial, però les cadenes
de restauració local -a més dels petits propietaris- que han crescut en
l’últim quart de segle s’han encarregat de servir els plats a una
majoria de barcelonins i de turistes que no poden seguir el ritme que
marca Michelin. L’èxit d’aquesta oferta gastronòmica local explica en
part que les grans cadenes internacionals no tinguin el mateix
protagonisme en la restauració barcelonina que tenen en altres països
europeus. De fet, la cuina BCN s’ha convertit en un dels factors de l’èxit turístic de la ciutat.
Però també a l’inrevés: el creixement de més d’una desena de cadenes de
restaurants locals no es pot entendre sense el vertiginós augment de
l’arribada de turistes a Catalunya.
“Quin porcentatge
de població catalana surt a sopar? És escàs. Sense el turisme, la
restauració no hauria crescut ni la meitat. És un simple tema de
demografia i de demanda”, diu un contundent Jordi Barri, conseller
delegat del Grup Teresa Carles, nascut a Lleida i que va desembarcar el
2011 a Barcelona amb la cuina vegetariana, una de les noves tendències
de la gastronomia dels últims anys, com a marca. L’oferta barcelonina és
eclèctica: ha acabat adoptant totes les modes, sovint en fusió amb el
producte local. Barri reconeix que la capital catalana, pel seu impuls
internacional, era el millor lloc on anar a parar quan van decidir donar
un impuls al negoci. I l’estratègia va funcionar bé. Tot i que
adverteix, com molts altres, que la tendència ha canviat en els últims
mesos i ha anat a pitjor. El turisme barceloní, la mare dels ous de
l’economia catalana durant la crisi juntament amb les exportacions, va patir al juliol una caiguda del 4% dels visitants estrangers,
segons l’estadística de pernoctacions hoteleres de l’INE. I els
restauradors asseguren que la seva facturació, dependent del tipus de
local, ha pogut caure entre un 10% i un 15% des de l’any passat. Tot i
que les estadístiques oficials mostren que la despesa dels turistes
segueix creixent (encara que n’hi hagi menys), els restaurants asseguren
que els està baixant tant el nombre de clients com el que gasten.
Aquesta
setmana el restaurant Caballa Canalla, propietat de la família Guitart i
d’Isabel Galobardes, ex directora general de Turisme, ha presentat
concurs de creditors després de patir una caiguda de la facturació del
25%, segons Expansión. Els tancaments, com les obertures, estan a l’ordre del dia, diuen al sector.
“La situació és crítica, sobretot per com actua el govern de la ciutat”, critica Ivan Salvadó, director general del Grupo Tragaluz, una de les tres grans cadenes barcelonines. El
sector està en guerra des de fa temps amb l’alcaldessa Ada Colau, a qui
acusa d’haver paralitzat l’obertura de nous restaurants amb una
moratòria de llicències en alguns districtes, d’haver frenat en
sec les terrasses -una font important d’ingressos- i d’aplicar una
política que, afirmen, ha convertit Barcelona en una ciutat més bruta i
insegura. Però Colau no és l’únic motiu, reconeixen. La competència
turística d’altres destinacions, l’enrenou polític de l’últim any i els
recels que desperta el turisme massiu entre la població també hi juguen
un paper. Fins i tot les pluges que han caigut sobre Barcelona en
múltiples caps de setmana d’aquest any hi han tingut un efecte. Sigui
quin sigui l’origen, els operadors reconeixen que la sotragada ha
repercutit en la recaptació de les seves caixes.
El 2016, el cens de l’Ajuntament, Barcelona comptava amb més de 10.000 bars i restaurants. Daniel Jiménez, director de retail
de Savills Aguirre Newman a Barcelona, afirma que en els últims tres
anys és un sector que està generant molta demanda d’establiments
comercials. De fet, els interessats a obrir nous restaurants superen l’oferta disponible de locals que la ciutat pot aportar.
Aquesta saturació del mercat està fent pujar la factura dels lloguers,
que ja està passant factura a alguns grups, que veuen que els costos
pugen però la facturació baixa.
Cinc exemples de cadenes amb multitud de locals
Isidre Marqués,
propietari del Grupo San Telmo i restaurador des que va obrir el
Tantarantana al Born fa 25 anys, explica: “Cada setmana m’arriben
ofertes de restaurants en traspàs i són traspassos que no es poden pagar
amb el que poden donar aquells restaurants. Potser seria millor que els
lloguers baixessin i que els restaurants i els contractes d’arrendament
poguessin durar una mica més”. De fet, AN Grup va
tancar recentment un dels seus locals emblemàtics, el Mussol de la
Diagonal, perquè li demanaven un lloguer inassumible per a un restaurant. L’espai l’ocuparà una botiga de mobles que fins ara només opera a internet. “A les zones prime
en els últims deu anys no hi ha hagut operacions de nous restaurants.
De fet, només cadenes internacionals poden acostar-se als lloguers que
demanen els propietaris de locals en les millors localitzacions de
Barcelona”, diu Jiménez.
“No tinc previsió de fer res
de nou perquè no veig una Barcelona potent. Els números encara són bons,
però aquesta ciutat necessita calma”, sosté Marqués. “Ara estic mirant
més cap a Madrid, on hi ha més demanda interna que turística”, s’hi
afegeix Barri. “Observem molt més dinamisme a Madrid, on l’oferta de
tiquet més alt era superior a la de Barcelona, però que ara estan
provant clients amb menys poder adquisitiu”, diu Artemi Nolla.
“Molta gent es queixa i jo no em vull queixar. Però és cert que sembla que passem per moments convulsos
i això també genera oportunitats”, explica Oriol Olivé, segona
generació i conseller delegat del Grup Olivé. Els sis restaurants de la
seva família són una mostra de la diversitat d’oferta que pot tenir cada
grup de restauració, fins i tot seleccionant el client en funció de la
seva butxaca. En alguns dels seus restaurants el tiquet mitjà per
persona és de 31 euros, i en els més cars la despesa arriba als 53
euros. Aquest executiu, que encara va fent visites a les taules de
L’Olivé interessant-se pel servei, és dels que consideren que, arribats a
una possible punta de la demanda, potser ha arribat el moment de fer un
“filtre en el sector, perquè potser no hi ha lloc per a tothom”. “Segur
que hi ha sobreoferta”, pensa. I no és l’únic.
La qüestió és com, havent superat una etapa d’or del food BCN,els grans grups no han sigut capaços d’exportar la seva fórmula a l’exterior
com sí que ha fet, per exemple, el sector de l’alimentació italiana amb
el projecte Eataly, un grup de grans superfícies repartides per tot el
món on només se serveixen productes gastronòmics italians. “Quan ets a
fora i parles de gastronomia a Espanya de seguida t’identifiquen amb
Barcelona, així que la marca sí que té prou força. La qüestió és que
perquè un projecte com aquest funcioni, empresaris i polítics han d’anar
de bracet. I ara no es dona aquesta situació”, diu Salvadó. I Barri
subratlla: “Aquests projectes necessiten pau social i un visionari,
Mario Farinetti en el cas d’Eataly, i aquí ens estem fent la guerra
entre nosaltres mateixos”.
Eulogi Bordas i Miquel Espinet Barcelona. Divendres, 14 de setembre de 2018 2 minuts
EL NACIONAL
Aquest estiu els Miguelines hem pujat a La Garrotxa per a gaudir de la fantàstica natura de la zona i com no, per a buscar llocs on es menja de conya. Així que en aquest article et proposem que visitis un restaurant d’Olot anomenat: La Barra d'en Regué.
El local es troba a pocs metres del centre de la vila d’Olot,
en concret al número 3 de l’Avinguda Reis Catòlics, i és regentat per
un matrimoni: en Manel i l’Anna. Després d’anys treballant per a
multinacionals i en diversos departaments, van decidir fer un canvi
radical a la seva vida per a muntar el seu propi negoci, enfocat a allò
que més feliços els fa: el bon menjar i el bon beure.
Com a bons emprenedors, van analitzar l'oferta gastronòmica d’Olot,
bàsicament dominada per restaurants de cuina tradicional i típica de la
zona i dos de cuina sofisticada, i amb el reconeixement de les estrelles
franceses, com Les Cols o Ca l’Enric. I van trobar una oportunitat de
mercat que gira entorn de 4 pilars:
(1) Treballar amb un producte de màxima qualitat que altres
restaurants de la zona no tenen (p.e: Ostres franceses, marisc de
Galícia, peix del dia de Roses, carn madurada, etc.). De fet, cada dia
en Manel s’encarrega de comprar el millor producte, si no li agrada el
que troba, doncs no ho compra.
Tàrtar de tonyina
(2) Oferir una cuina de mercat amb propostes atractives però sense
gaires complicacions. La carta és força reduïda i les propostes canvien
en funció de la temporada i del que en Manel troba aquell dia. Nosaltres
vam menjar uns “rovellons amb botifarra esparracada” que estaven
exquisits i una “amanida de tomàquets amb burratina”, on els tomàquets
eren d’aquells que els de ciutat ploraríem: ben aromàtics i carnosos!
Rovellons amb botifarra esparracada
Amanida de tomàquets amb burratina
(3) Respectar al màxim el producte perquè s’expressi ell mateix en
els plats. Per exemple, les “sepiones de Roses” o el “déntol al forn amb
patates” estaven cuinats d’una forma excepcional. Són plats senzills,
però creu-nos, cuinar-los al punt és ben complicat!
Sepiones de Roses
Déntol al forn amb patates
(4) Generar un ambient informal i tracte personal on la gent
gaudeixi. L’energia de la Barra d’en Regué gira entorn d'en Manel, que
el trobem darrere de la barra, i de l’Anna, que atén a les poques taules
que hi caben al petit local. El local no és que destaqui per una
decoració especial, però segur que t’hi fixes en l’extens mural
d’ampolles de vi que hi ha a la paret de la barra, és la carta de vins.
Sens dubte, 4 pilars que considerem que en Manel i l’Anna executen a
la perfecció. Si ets de la zona, ja tardes a anar-hi, i si no ho ets, et
recomanem que aquesta tardor t’apropis a la preciosa zona volcànica de
La Garrotxa i et reservis un dia per un bon àpat a La Barra d’en Regué. I
per cert... deixa’t un racó pel magnífic Tiramisú, paga la visita!
Tiramisú
Puntuació
Menjar
Vins
70
72
Servei
Local
69
65
Preu
Estrelles Miguelín
35€
Begudes a part
On és La Barra d'en Regué?
Adreça: Av. Reis Catòlics 3, 17800 Olot, Girona Horari: dilluns de 20:10 h a 22:45 h. Dimarts i dimecres tancat. I de dijous a diumenge de 13:30 h a 15:45 h i de 20:10 h a 22:45 h. Telèfon: 972 27 17 05 Web:La Barra d'En Regué / Facebook
Els millors formatges de tot el país, a la fira de Lladó
Una trentena de formatges participen en el concurs
Diumenge es fa a Lladó (Alt Empordà) la Fira del Formatge Artesà,
on es podran trobar una trentena de formatges provinents de tots els
racons del país. De bon matí es farà el concurs per a triar els quatre
millors formatges de la fira. D’aquesta manera, els visitants, així que
hi arribaran, podran comprar directament les peces guardonades als
productors. Entre les categories, es premiarà al millor formatge de
vaca, d’ovella, dur de cabra i de pasta tova.
I per a qui vulgui fer degustacions s’ha implantat un sistema de
tiquets que comprèn quatre tastets de formatge i un maridatge amb vi de
l’Empordà o cervesa artesana. A més, la fira es complementa amb una
vintena d’artesans que hi venen tot de productes propis fets a la
comarca: anxoves, embotits, vi, melmelades, foie, mel, pa i galetes…
Durant tot el dia també hi haurà activitats paral·leles, com ara tasts
guiats i concerts. Per a la mainada hi haurà jocs tradicionals i un
espectacle d’animació infantil.
El Nacional Foto: Mónica Pérez |Vídeo: Mónica Pérez Barcelona. Divendres, 14 de setembre de 2018 1 minut
Des de La Noria Bakery ens arriba una deliciosa proposta per elaborar aquests dies: les galetes de canyella. La Patricía i la Cristina ens elaboren de manera ràpida i fàcil unes cookies que
no tenen una textura típica de galeta, sinó que són blanes, com si
fossin un petit pa de pessic. Ja pots mirar la recepta en el següent vídeo de menys d'un minut:
Aquestes galetes tenen un greu problema, és impossible menjar-ne només una! Ingredients per ales galetes de canyella
Catorze restaurants de la vila ofereixen el plat tradicional dels pescadors d'aquests paratges
Durant tot el mes de setembre s’estendrà la campanya gastronòmica de La Cuina del Cim i Tomba a Tossa de Mar (Selva). Catorze restaurants
de la vila hi participen oferint-hi als comensals un menú especial amb
el ‘cim i tomba’ de segon plat, a més d’un primer i unes postres. Enguany el menú és ofert pels
restaurants Bahia, Ca la Carme, Can Carlus, Can Pini, Capri, Castell
Vell, El Petit de Can Carlus, L’ajustada, Mestre d’Aixa, Minerva, Sa
Barca, Túrsia, Victor i Victòria. Cal dir que el cim i tomba és
un suquet de peix molt fàcil de fer preparat tradicionalment pels
pescadors durant les llargues jornades que passaven a alta mar.
Butlletí de notícies de VilaWeb
Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu
Abans s’hi emportaven un fogó, carbó,
un morter i una olla de ferro. Això a més d’un cistell carregat de
verdures com patates, cebes, alls, tomates, pebrots… oli i espècies, que
el pujaven a bord. A l’hora de dinar, posaven la ceba dins l’olla i les
patates a rodanxes, el pebrot i la tomata trinxats i uns grans d’all.
Llavors hi afegien el peix de la pescada, que sortia trencat de la xarxa
i que sabien que no podrien vendre, i hi tiraven un bon raig d’oli, ho
cobrien d’aigua i ho deixaven coure a foc ràpid. Mentrestant, agafaven
un morter i hi feien un allioli negat ben abundant, el posaven per sobre
del peix quan ja el tenien cuit, i l’hi deixaven bullir entre dos i
cinc minuts més. Tot seguit ho enretiraven del foc i ja estava llest per
menjar. Era un plat de peix i vegetals molt primari però ara s’ha convertit en un de tradicional que se sol cuinar amb rap, rom o turbot.
L’escaldada del raïm: una tradició per a descobrir
Diverses localitats de les comarques centrals del País Valencià reivindiquen la cultura de la pansa
Convertir
el raïm de moscatell en panses va ser una de les activitats agràries
més importants del País Valencià i ara s’ha convertit en una festa
popular que es repeteix a diverses localitats de les comarques centrals.
Carlos Fuster és historiador i fa dotze
anys que investiga el món de la pansa: ‘Sempre es parla de la taronja,
però la vinya va ser el conreu principal al segle XIX i a començament
del XX, va generar autèntiques fortunes. Tota l’economia girava entorn
de la pansa, s’exportava a Anglaterra i Amèrica. Hi havia una
arquitectura particular, una gastronomia, relacions comercials
internacionals, cançons populars, dites, etc.’
Cada vegada hi ha més municipis de la
Marina Alta, la Marina Baixa, la Safor i la Vall d’Albaida que es
mobilitzen per posar en valor i reivindicar la cultura de la pansa.
Gràcies a l’empenta de particulars i a associacions promouen activitats
durant tot l’any i, a la darreria d’agost i a començament de setembre,
repeteixen les tradicionals escaldades del raïm.
L’escaldada del raïm Escaldar i assecar el raïm és un procés
laboriós i feixuc que necessita moltes mans treballant alhora. Implicava
famílies senceres que s’ajudaven les unes a les altres seguint el
tradicional ‘tornajornal’. Trinidad Gomar Català té setanta-set anys, hi
va treballar de ben menuda fins als trenta anys: ‘Era divertit, hi
havia bona companyia i bona amistat entre famílies, ens ajudàvem les
unes a les altres i, quan acabàvem d’esmorzar, escampàvem un canyís i
fèiem una amanida de tomaques i ceba tendra, capellà, albergínies torrades en el foc d’escaldar i una aspencà,
allò era una diversió. Quan venien uns cosins meus de Barcelona deien
que ací menjàvem molt… i això que menjàvem coses del camp, però a ells
els agradava molt, sempre ho anomenen.’
L’escaldada del raïm és el punt àlgid
d’una feina que comença amb la verema i la posada a punt de les
ferramentes de treball i de tots els elements que hi intervenen: els
llistons per a empilar els canyissos i que serveixen de base per a
assecar el raïm al sol, les gafes per a girar-los, el falçó, el
cabassos de veremar i els d’escampar el raïm a sobre dels canyissos, el
cànter, la catifa, la forca, una mena de coladors anomenats ‘cassa’ i
‘casseta’, el cossi, les herbes i més elements indispensables perquè
claville el raïm, com el lleixiu o la sosa càustica, així com la caldera
d’escaldar, el fornal de pedra on es col·loca la caldera i la llenya
que l’escalfa.
El primer és encendre el fornal, portar
el raïm i omplir d’aigua la caldera. Quan bull l’aigua s’aboca la
quantitat justa de lleixiu o de sosa càustica a la caldera amb l’ajuda
del cànter. Se submergeix el raïm amb la cassa uns nou segons i s’extreu
per començar a escampar-lo damunt dels canyissos i posar-los a assecar
al sol o, si plou, a les grans estufes amb sistema de calefacció
preindustrial. Al cap de de pocs dies cal girar els canyissos perquè
tots els singlots tinguen la mateixa exposició de sol i, alhora,
aprofitar el moment per a extraure’n els grans defectuosos. Després es
plega la pansa amb cabassos i es porta a la cambra per comercialitzar-la
una vegada assecada.
L’estufa de Daniel de Fermin. (Fotografia: Carlos Fuster)
Trinidad apunta: ‘Els homes escaldaven,
el meu iaio encenia el fornal… però les dones eren molt importants,
escampàvem i giràvem a mà, agenollades, i si hi havia un raïm gran el
fèiem dessinglotat perquè s’assequés més prompte. A banda d’anar a
tallar raïm i tot, fèiem el dinar i l’esmorzar, perquè si no els hòmens
no feien res. Ma mare, per exemple, acudia més tard per portar tot això
de quan matàvem el porc, llonganisses, una sobrassada… doncs, ma mare
venia darrere a portar-nos l’esmorzar a tots. Les dones veremàvem més
que els homes, ells s’encarregaven, sovint, de carregar els burros i les
burres. Les dones érem a l’escaldà, anàvem a tallar raïm i després a netejar la casa quan arribàvem, que els homes tampoc no ho feien.’
Les tempestes estiuenques són el perill
principal de tot aquest procés, cal estar-hi pendent per començar a
empilar els canyissos a cobert en cas de necessitat. Aquest fet era
constant i ha donat una de les expressions més populars de l’activitat,
atès el trànsit de gent que portava canyissos cap als riuraus: ‘Qui té
pansa, té dansa.’
Els riuraus Els riuraus servien per a assecar quan
plovia i evitar que la humitat florís la pansa, però els aprofitaven per
a més funcions. Filtren la calor i protegeixen de la pluja. Tots ells
comparteixen la mateixa arquitectura amb diversos ulls i un cobert, però
a cada lloc tenen característiques específiques. N’hi ha amb arcs
circulars i rectangulars i el material de construcció és diferent segons
l’emplaçament. A la Vall d’Albaida, per exemple, els arcs són de
rajoles i a la Marina Alta, de pedra tosca.
Riurau de l’Heretat de Linares. (Fotografia: Carlos Fuster)
Actualment n’hi ha uns tres-cents
cinquanta dempeus i centenars de derruïts. Segons Carlos Fuster: ‘A la
Safor, per exemple, n’hi devia haver uns cinc-cents o sis-cents al segle
XIX, perquè als trenta-un pobles de la comarca es feia pansa, tret de
Tavernes de la Valldigna. Ara en resten moltíssims menys, com passa a la
Vall d’Albaida, que es van transformar o tombar més ràpidament. Però a
la Marina Alta han perdurat i hi ha pobles on encara en queden uns
quaranta o cinquanta, com a Xaló, Benissa o Xàbia.’
Els construïen els mateixos que els
necessitaven i eren espais de socialització. Trinidad ho recorda així:
‘Passàvem molt de temps a dins del riurau i no ens feia pena, era com
una casa, xarràvem de tot i cantàvem les cançons d’abans, que hui no es
canta ja, però aleshores sí.’
El riurau del Senyor de Benissadeví de
Jesús Pobre, a la Marina Alta, és un dels més actius. Acull activitats
diverses i el mercat de productors cada diumenge i va ser restaurat
l’any 2010 gràcies a l’empenta de l’Associació Riuraus Vius que, entre
més coses, editen la revista de divulgació Riuralogia. Josepa
Cucó, antropòloga, n’és sòcia: ‘El riurau de Jesús Pobre té deu ulls per
banda, és llarg, però queia. L’associació va ser creada perquè no
s’enfonsara i perquè es poguera restaurar, i això es va aconseguir amb
diners de Zapatero. Ara és el centre de la vida local. Des d’ací hem
intentat contagiar més llocs, perquè el riurau és una construcció molt
autòctona i molt nostra. La idea és revaloritzar-los i fer país amb
petites coses que són importants, fer poble.’
Riurau de Constantino. (Fotografia: Carlos Fuster)
La comercialització de la pansa Actualment el conreu de la pansa al País
Valencià és residual, de consum propi i de venta per als comerços de
proximitat. Solament una família la treballa a nivell industrial.
El primer document que parla de la pansa
és de l’any 42 dC, quan Moderat Columel·la descriu un procés per a
fer-la pràcticament igual al de l’actualitat. A les comarques centrals
hi ha referències a la pansa des de l’època moderna, però les fonts
indiquen que la producció va decaure arran de l’expulsió dels moriscs.
Quan va acabar la guerra del Francés va començar el segle d’or de la
pansa, si bé l’arribada de la fil·loxera l’any 1910 i la guerra en van
minvar la producció fins que va desaparèixer pràcticament als anys
setanta del segle XX.
En el màxim moment de prosperitat
econòmica es van fer infrastructures que van resultar cabdals per a la
comercialització de la pansa, com ara el tren que va unir Dénia i Gandia
de l’any 1884 fins al 1974, i algunes remodelacions dels ports. Carlos
Fuster destaca: ‘Quan van fer el port de Gandia, al segle XIX, ja van
pensar a fer un moll de la pansa perquè entraren els mercants grans per
exportar-la, que no podien entrar ni al d’allí, ni al de Dénia. Fins
aleshores, la gent portava les caixes de pansa amb els llaüts fins
arribar als mercants. Això va fer que els últims cinc anys d’aquell
segle el port de Gandia exportara més pansa que el de Dénia.’
I és que el de Dénia era el port per on
s’embarcava més pansa cap als mercats internacionals. Els comerciants o
camperols portaven la pansa fins als magatzems on s’encaixava la pansa.
Els productors, els llauradors, rebien
una xicoteta part dels beneficis econòmics, que diuen que podia
significar el 80% dels ingressos de qualsevol casa. Al cap i a la fi, al
segle XIX, el 75% de l’economia de les comarques girava entorn d’aquest
derivat del raïm i va generar autèntiques riqueses, com explica Carlos
Fuster: ‘A Xàbia, per exemple, eren emprenedors; un grup de gent va
decidir de no malvendre la pansa als anglesos. Els empresaris van agafar
caixes de pansa i van anar a Filadèlfia, a Anglaterra, a Alemanya o als
Països Bàltics per mostrar el producte a les Exposicions Universals.
Van crear companyies amb delegacions a Nova York, Boston, Londres,
Filadèlfia…venien la pansa
sense intermediaris, van contractar vaixells, assegurances i van fer
milions de diners. Un fet remarcable és que la gent rica de Xàbia
enviava els fills a estudiar a Londres per aprendre l’idioma, al segle
XIX. És que un comerciant normal podia comprar-se una casa del carrer
principal de Xàbia amb els beneficis d’un any de fer pansa. Fins i tot
algunes famílies feien obres caritatives per al poble, com ara un asil
immens o carreteres o bé reformaven el port. Eren grans terratinents que
s’hi van fer les seues vil·les, se’n van a viure a València, entronquen
amb la burgesia de la capital i diversifiquen negocis.
Una tradició a reivindicar L’escaldada del raïm ha estat declarada Bé
d’Interés Cultural Immaterial del Patrimoni Valencià. Un reconeixement
que arriba després del treball de desenes de persones per a
aconseguir-ho, com ara el dels veïns de Jesús Pobre, qui ho van
sol·licitar l’any 2013 i, a més, van crear l’Associació Riuraus Vius.
A final de l’any 2017 es va crear
l’Associació Cultural Riuraus al Vernissa, un projecte de recuperació
del patrimoni material i immaterial que pretén de vertebrar i coordinar
les activitats i els estudis del món de la pansa i els riuraus
especialment a les comarques de la Safor i la Vall d’Albaida. I és que
hi ha molta gent implicada en la recuperació i divulgació d’aquesta
cultura. N’han publicat articles i se n’han fet exposicions, cançons,
etc.
Al Museu Etnològic de Dénia, a la Marina
Alta, que difon la història del segle XIX, s’hi pot veure el procés
d’elaboracaió de la pansa, les vestimentes i adreços de la burgesia i
dels treballadors.
El cantautor Lluís Fornés ‘el Sifoner’ va publicar el disc Cançons al riurau
amb la Banda de La Nucia i els arranjaments del valencià Ximo Cano, un
treball en què es barregen poesies de Vicent Andrés Estellés, Maria
Ibars, Vicent Balaguer o del mateix Lluís Fornés.
L’escriptora Pepa Guardiola i l’il·lustrador Ximo Gascón van publicar Contes de Riurau a Edicions 96, tretze rondalles recollides a la Marina Alta readaptades.
I n’han publicat diverses fotografies i vídeos com ara el documental Temps de Pansa. La memòria del Riurau,
del realitzador Anmorsígol, l’escriptor i dinamitzador cultural Casimir
Romero i l’historiador Carlos Fuster que, a més, va guanyar el IX Premi
d’Investigació de l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida amb el
treball Temps de Pansa: riuraus i sequers a la Vall d’Albaida.
Dues oportunitats per a descobrir l’escaldada del raïm El diumenge 2 de setembre Montixelvo (Vall d’Albaida) fa la VI Festa de l’Escaldà
del Raïm. A les 9.00 serà possible de veure-hi gran part del procés amb
l’encesa del fornal, l’escaldada i l’escampada. Després hi haurà un
esmorzar popular, un mercat de productes artesanals i gastronòmics de la
comarca i de la localitat, un taller de dansa tradicional, jocs
populars, contacontes i un dinar amb mistela i raïm.
Benicolet, també a la Vall d’Albaida, en
prendrà el relleu el cap de setmana següent amb una nova mostra
explicativa de l’escaldada, un altre taller de danses i una demostració
d’embovar cadires, fer graneres i canyissos.
20.09.2018 17:00
