El
Gremi de Pastissers de Barcelona dóna dades de tot Catalunya i informa que algunes de les
tendències d’enguany són el protagonista del film de Disney
Coco, els superherois PJ Masks, els personatges de la
Guerra de les Galàxies,
els jugadors del Barça i, per als més petits, la Patrulla Canina i en
Mic. Tots aquests personatges, bé en forma de figura de plàstic o de
xocolata, coronaran centenars de mones amb forma de pastís. Perquè tot i
que en alguns indrets del Principat encara se’n venen de tradicionals,
les que triomfen més són les de xocolata.
El gremi també fa saber que el pastís més demanat és el de sara o el
de fruita però que qualsevol pot convertir-se en una mona si és coronat
amb figures de xocolata o ous i guarnit amb els plomalls de colors
tradicionals i els pollets de feltre. Els experts no es posen d’acord
sobre
quan la xocolata es va introduir a la mona: la franja va del segle XVI, quan va arribar d’Amèrica, al XIX. És clar, això sí, qui en va popularitzar la
fusió: el pastisser barceloní
Agustí Massana.
Al tombant dels segles XIX i XX tenia una de les confiteries més
distingides de la ciutat i va ser ell qui va començar a guarnir-les amb
figures de xocolata.
De mica en mica, la tendència es va popularitzar i es va començar a
estendre per tot Catalunya. I l’impacte de la xocolata va ser tan gran
que al final una part va acabar prenent el tot. Per això, actualment es
veuen estructures de xocolata tan grans i espectaculars que semblen
autèntiques escultures. En aquesta modalitat és també on els pastissers
més creatius deixen anar la imaginació per fer creacions de xocolata que
gairebé semblen obres d’art. Perquè ‘un dels punts més interessants de
la tradició de
la mona és que és un element viu i en costant evolució, un senyal inequívoc de la seva bona salut’ explica l’etnòleg
Amadeu Carbó.
A la Catalunya Nord en diuen ‘mouna’
Però les formes de la mona no s’acaben aquí: a
Catalunya Nord
són molt populars les ‘mounes’, unes cosines germanes de la mona
tradicional. Tot i que no en són exactament autòctones, amaguen una
història molt especial i interessant. Segons que explica
l’historiador de la cuina Jaume Fàbrega, la van introduir els
pieds-noirs
exiliats d’Algèria a la dècada dels seixanta del segle XX. Molts
d’aquests pobladors eren d’origen mallorquí, menorquí i valencià.
Haurien estat ells els qui haurien portat la tradició a terres
algerianes i després, en haver-se exiliat arran de la independència
d’Algèria, l’haurien tornada a dur –i el costum d’anar-la a menjar a
fora– a la Catalunya Nord, on es va establir principalment.
La mona, el ritual més pagà de la Pasqua
La mona és una de les tradicions de Pasqua més arrelades, però també la que té uns
orígens i un significat més incerts. En allò que gairebé tots els experts estan d’acord és que és
un costum pagà que el cristianisme va assimilar. De fet, per molt que el cicle pasqual sigui una festa eminentment religiosa, manté certs aspectes que fan referència a
rituals de fertilitat lligats a l’arribada de la primavera que són anteriors.
I un dels millors exemples n’és el simbolisme dels ous, arrelat a tot Europa. Tal com explica l’arqueòloga
Tere Gilisbars en aquesta entrada al seu
bloc,
‘en l’antiguitat pagana l’ou es vinculava a la gènesi del món i l’inici
de cada nou cicle biològic. Però a l’Edat Mitjana l’església va
reforçar aquest simbolisme vinculant-lo a la resurrecció de Crist, en un
intent de neutralitzar el seu caràcter pagà’. I recorda que cada
mossegada que es fa de mona és, en realitat, un ritual lligat a la
primavera i a la vida.