Els autors de l'estudi calculen que la producció d'ordi disminuirà entre
un 3 i un 17%, afectant el sector de la cervesa amb diferent graduació a
cada país, però segur en la distribució i consum de la beguda
alcohòlica per excel·lència.
Segons explica aquesta investigació, la reducció de la producció d'ordi
provocarà que alguns països hauran de decidir si prioritzen l'ordi
destinat a l'alimentació del bestiar i redueixen el que fan servir per
produir cervesa. Estimen que Bèlgica és qui ho patirà més, perquè l'ordi
per a cervesa es reduirà en un 50%.
Així doncs, en disminuir la producció, augmentarà el preu. Amb les
previsions més pessimistes sobre el clima del futur, tot segons
l'estudi, el consum mundial cauria un 16%. Això equivaldria al consum
total dels Estats Units i els preus es podrien doblar respecte als
actuals. Altres com la Xina
Els autors escenifiquen que aquesta seria una de les conseqüències
menors del canvi climàtic però valoren la cervesa com a punt de trobada i
de relacions socials, perdent-se un dels components importants de la
vida humana quotidiana.
(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)
Beure amb porró o amb gallet, una manera col·lectiva, higiènica i
econòmica de beure vi, explicada per Salvador Garcia-Arbós
El periodista i crític gastronòmic Salvador Garcia-Arbós.
A casa, quan érem petits, els
pares bevien en porró. Era de vidre bufat, de color verd maragda. No
recordo quan va desaparèixer de la taula, però de segur que ja érem
grans. Potser els pares el van canviar per la copa el mateix temps que
van canviar el vi a doll pel vi embotellat. Sigui com sigui, a casa
sempre s’ha valorat el porró també com a peça artística i els pares
encara en tenen molts en una estanteria. Perquè durant molts anys a
Alella, per les festes de la verema, el Casal n’oferia un d’una
col·lecció que, ara parlo de memòria, va arribar a la trentena: porró de
vidre de color, porró doble, porró de tres brocs, porró de broc gros,
porró de taverna, porró del segle XVIII, porró popular del segle XIX,
porró setrill… Amb el temps, cada vegada es feia més difícil de trobar
bons artesans del vidre bufat (els millors eren a Mallorca) i models de
porró que no acabessin essent de fantasia i impossibles d’utilitzar. Al
final, es va donar per tancada la col·lecció, amb bon criteri. Perquè un
porró no té raó de ser si no serveix per a beure.
I tot això ve a tomb d’una sessió que fa uns dies ens va brindar el
periodista i crític gastronòmic Salvador Garcia-Arbós en el si de la
Fira de Calella, dedicada al fet de beure a galet, amb porró o amb
gallet.
Salvador Garcia-Arbós és un personatge que sap conjugar el vessant
popular de la cuina amb el coneixement minuciós de la tradició, la
història, la tècnica, l’art i la cultura de la gastronomia. Un home
exigent en la seva feina i amb els sentits ben entrenats.
I així va ser com ens va parlar el gastrònom: ‘Hi va haver un moment
que tothom bevia “a galet” o “a gallet”. El savi Coromines deia que tant
era dir-ne “galet” com “gallet”, que totes dues paraules venien de
“gargamella”.’ I més: ‘Un porró, tradicionalment contenia 940 ml,
gairebé un litre. I es diu “porró”, probablement, perquè “porró” ve de
“porra”, i “porra” ve de “porro”, i de la forma el mot. Però en qüestió
d’etimologia, la cosa és molt més complexa. Perquè us en feu una idea,
Coromines va dedicar dues planes i mitja a explicar el porró. La gràcia
de beure a gallet és que es beu poc i no cal utilitzar gots ni
compartir-los i que no es trenquen tampoc. I per anar de pressa va molt
bé, també.’
Garcia-Arbós va llegir un fragment d’Homenatge a Catalunya,
en què George Orwell explica que, quan va ser a Catalunya, durant la
guerra del 1936-39, va descobrir el porró, però que no li agradava
perquè li recordava el pipí, especialment si contenia vi blanc:
«Menjàvem en taules de cavallets, molt llargues, i en plats de llauna
permanentment greixosos, i bevíem amb una cosa horrible que en deien
‘porron’. Un ‘porró’ és una mena de flascó de vidre amb un braç punxegut
del qual brolla un rajolí de vi cada vegada que aixeques enlaire
l’estri; així pots beure a distància, sense tocar el porró amb els
llavis, i el pots passar de mà en mà. Jo, de seguida que vaig veure com
funcionava, allò del porró, em vaig imposar i vaig exigir un got. Als
meus ulls, els porrons s’assemblaven massa als orinals de vidre per als
malalts, especialment quan eren plens de vi blanc.»
I va continuar Garcia-Arbós: ‘Parlem de beure en comunitat i de beure
tots la mateixa cosa i sense gots. De fet, per la festa major sí que es
bevia en gots, però la resta de l’any no. El porró també tenia de bo
que sempre el vi era servit i, si arribava algú a casa, l’hi podíeu
convidar. Per tant, el porró formava part d’un dels grans actes de
cortesia de les cases. La gent bevia què havia de beure, bevia poc i
sobretot es refrescava la gargamella. Però era un gran acte de
generositat envers qui venia a casa.’
‘Els porrons normalment no s’omplien només de vi. Normalment contenia
un terç de vi, un terç d’aigua i una mica de sifó o graciosa. Penseu
que abans els vins eren molt potents, de més graduació que els d’ara. En
molts pobles hi havia una fàbrica de sifó o un de gasosa. Tothom tenia
una marca local de tots dos.’
Un gallet.
‘Parlant de beure “a galet” o “gallet”, també van inventar una peça
anomenada “gallet”, feta amb un tap de suro travessat pel mig per una
canya i una regata en un costat perquè hi passés aire i pogués anar
rajant. Aquesta peça, que encara es fa servir, es posa al broc de les
ampolles i a vegades també el trobem en les setrilleres. Porteu
l’ampolla plena de casa o la bóta petita de fusta i hi poseu el gallet
per beure. El canti, la setrillera, l’ampolla amb gallet i el porró són
estris que serveixen per a beure a galet. I una cosa important és que a
l’hora de beure no es bavegi. No s’hi ha de posar el morro ni mamar. És
una qüestió també d’higiene.’
I així Salvador Garcia-Arbós va continuar relatant històries
relacionades amb el porró, amb beure a galet, els taps de suro, el
conglomerat, la suca-mulla… una festa.
A tocar de la celebració de Tots Sants, prenem les reflexions de
Joan Gómez Pallarès sobre la idea d’immortalitat lligada al vi
Sarcòfag romà amb escena de verema.
Setmana
de defuncions. Unes prematures, d’altres inesperades. Visita al
cementiri. I Tots Sants a tocar. En aquest estat de torbament, m’ha
vingut al cap el petit assaig magnífic que suposa la introducció de la Guia de Vinos naturales en Espanya,
que va publicar ara ja fa cinc anys Joan Gómez Pallarès. El catedràtic
de filologia clàssica i especialista en el món del vi (primera figura
pel que fa als vins naturals), ara ha tret una segona edició
ampliadíssima d’aquesta guia, amb la incorporació de 28 nous cellers.
D’aquesta nova aportació en parlarem un altre dia a bastament. Però avui
vull recuperar el meravellós relat que fa Gómez Pallarès sobre el paper
que juga la vinya i el vi en els rituals mortuoris des dels nostres
clàssics, mostrant i demostrant que el vi, vincle amb la natura i la
terra, és l’element i el símbol més lligat a la immortalitat, des dels
romans.
Joan Gómez Pallarès explica que va
començar a estudiar la decoració dels sarcòfags romans per entendre la
importància que aquella civilització donava a les quatre estacions i,
per tant, a la natura i a la terra, ja que es representaven en totes les
manifestacions de la vida. Segons el catedràtic, en els sarcòfags, les
quatre estacions representaven la línia del temps, la continuïtat de les
coses que romanen.
«Els romans tenien tan interioritzada
aquesta relació amb la naturalesa i la terra que les quatre estacions
arribaven a representar, precisament en els sarcòfags decorats, aquest
desig íntim d’immortalitat que qualsevol ésser viu té. Així, la
perpetuació del record del difunt, en forma d’ofrenes anuals (d’aquí
neix la nostra tradició foral de Tots Sants) pròpia de cada estació,
garanteix la seva immortalitat. Mentre algú el recordi, ell no morirà
del tot. La mort veritable, per a un romà, arribava amb l’oblit…»
Cada estació tenia els seus símbols i la
tardor es representava amb un noiet que fa la verema i trepitja el raïm
amb alegria, per a produir el primer most. Arribats en aquest punt,
Gómez Pallarès s’endinsa en el pinyol del text i de la idea que vol
transmetre:
«Aleshores vaig entendre el perquè de la
presència dels ceps, del raïm i del most en la iconografia dels morts a
Roma. Són símbols de tardor, sí, però sobretot són el producte de la
terra que més s’acosta a la idea de continuïtat ininterrompuda, a aquell
concepte de ‘immortalitat’, a aquella vinculació amb un treball que, en
cada estació, requereix activitats concretes i específiques a la vinya,
i que no paren mai. Aquest producte és el vi, per descomptat. Beure vi a
Roma, sobretot en una cerimònia funerària i en honor al difunt, era el
símbol més gran de connexió amb la terra. Beus allò que ets, […] et beus
la terra. […] Beure vi, en aquest sentit, sempre ha estat, i és, una de
les formes més naturals, espontànies i lúcides de tornar a un paisatge,
a un territori, a una cultura. A la tradició de la qual venim però que
hem oblidat gairebé per complet.»
La cuina de la Neus proposa una recepta amb bolets
Ingredients: 600g de llom en un sol tros
500g camagrocs
1 ceba grossa
1 pastanaga
2 escalunyes
1 tros de porro
1 tomàquet madur pelat
3 grans d’all
sal, pebre negre
oli d’oliva
copa de vi ranci
1 cullerada de Maizena
Elaboració: Salpebrem el llom i el posem en una plata per a anar al forn, amb una mica d’oli. Posem el forn a 200°
i fem coure el llom deu minuts per cada banda. Preparem una bresa amb
ceba, pastanaga, el tomàquet, dos grans d’all, les escalunyes i el tros
de porro. Tot seguit, hi afegim una copa de vi ranci. El deixem coure al
forn uns quaranta minuts, fins que sigui cuit. El tombem de tant en
tant i, si cal, hi afegim una mica d’aigua.
Traiem el llom del forn i el deixem refredar. El tallem a
talls primets. La bresa la passem pel túrmix amb una cullerada de
Maizena, que haurem desfet amb una mica d’aigua freda.
Després, en una paella amb oli, tirem un gra d’all tallat petit i saltem els camagrocs.
Per a muntar el plat: col·loquem els talls de llom en una
plata per a servir, al costat hi posem els camagrocs i aboquem la salsa
per sobre. La que sobra la posem en una salsera a banda. Decorem el plat
amb una branqueta de romaní.
El Parc Natural de l'Alt Pirineu acull més de 600 varietats de bolets de temporada
Amb l’objectiu d’apropar la riquesa
micològica d’aquest espai natural protegit, el proper diumenge i dilluns
el parc organitza una exposició i una jornada divulgativa
elMón
perRedacció
11/10/2018
11:41
| Actualitzat a 11/10/2018 12:02
Visita d'escolars a l'exposició en edicions passades | Departament de Territori i Sostenibilitat
El Parc Natural de l’Alt Pirineu acull més de 600 varietats diverses de bolets de temporada, d’espècies mediterrànies, alpines i centreeuropees,
que creixen per la singularitat del clima i dels seus hàbitats. Així ho
confirmen les citacions registrades i els estudis duts a terme al parc,
que només a la zona de Sant Joan de l’Erm situen unes 400 espècies
diferents. Per donar a conèixer aquesta riquesa micològica del parc,
encara força desconeguda, el proper diumenge 14 i dilluns 15 d’octubre
s’organitza una exposició de bolets i una jornada divulgativa dirigida a
visitants i apassionats de la recol·lecció d’aquests fongs.
Concretament,
diumenge a les 11h obrirà portes a l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu una
exposició de bolets, formada a partir de les aportacions de voluntaris
recol·lectors, que podran apropar els bolets collits que desconeguin
el dissabte 13 de 18 a 20h. La mostra, que es podrà visitar fins al
dilluns a les 19h, es completarà amb les explicacions del micòleg de la
Societat Catalana de Micologia, Joan J. Monton. En paral·lel, diumenge a
les 12h el director del Parc Natural de l’Alt Pirineu, Marc Garriga,
obrirà una jornada divulgativa que comptarà amb la participació del
micòleg Joan J. Monton, que abordarà la diversitat, el comerç i la gastronomia dels bolets del parc.
Dilluns 15, entre les 10h i 14h, diversos grups d’escolars de primària i
secundària visitaran l’exposició de bolets i coneixeran de la mà del
micòleg Joan J. Monton la seva ecologia.
El Parc Natural de l’Alt Pirineu compta amb dues zones acotades pels seus titulars poder recol·lectar bolets:
el Bosc de Virós (Araós i Ainet de Besan) i de la Vall d’Esterri de
Cardós. Es tracta de forests d’utilitat pública de titularitat d’ens
locals i estan regulades mitjançant ordenança municipal. Aquí, per poder
practicar aquesta activitat, els interessats han d’adquirir un tiquet.
Ingredients: 400g de filet de vedella
200g de formatge parmesà
suc d’una llimona
dues cullerades de vinagre de Mòdena
quatre cullerades d’oli d’oliva verge
una cullerada de mostassa
sal gruixuda
pebre negre
fulles de germinats
fulles de cibulet
50g de pinyons torrats
Elaboració: Agafem el tros de vedella i el netegem de greix. L’emboliquem amb
paper film i el posem dues hores al congelador. D’aquesta manera es pot
tallar ben prim.
Posem els talls en una plata i per sobre hi tirem el suc de la llimona i la sal gruixuda. Ho deixem macerar durant mitja hora.
Mentrestant, en un bol, posem la cullerada de mostassa, pebre negre, vinagre de Mòdena i oli d’oliva. Ho remenem ben remenat.
A l’hora de servir, col·loquem els talls de vedella en plats individuals i pintem els talls amb la salsa.
Al mig, posem els germinats, una mica de cibulet i els pinyons.
Per acabar el plat,a sobre de la carn, hi posem uns encenalls de formatge parmesà.
Joan Roca revalida el títol de millor cuiner del món
El cuiner rep la distinció de 'The Best Chef Awards' per segon any consecutiu
El xef del Celler de Can Roca,
Joan Roca, ha revalidat el títol de millor xef del món que atorga ‘The
Best Chef Awards’, una entitat que agrupa 350 cuiners de prestigi de tot
el món. El rànquing, que s’ha conegut en una gala celebrada a Milà, ha
situat en el segon lloc d’aquesta llista el danès René Redzepi, que
actualment està treballant en el nou projecte Noma 2.0, mentre que el
cuiner madrileny David Muñoz ha quedat en tercer lloc per la seva feina
al capdavant del restaurant Diverxo. La quarta posició és per al suec
Bjorn Frantzen (Frantzen) i la cinquena per a l’holandès Jonnie Boer (De
Librije). Albert Adrià (Tiquets) apareix en el catorzè lloc de la
llista.
Butlletí de notícies de VilaWeb
Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu
