QUÈ ES COU PER MENORCA?
La cuina marinera prohibida
Diuen que l’home és el major dels depredadors i que irracionalment ha sobreexplotat els recursos naturals i ha causat que espècies molt comunes i abundants fa unes dècades ara com ara subsisteixin gràcies a la protecció que se’n fa
BEP AL·LÈS Gastrònom
Diuen que l’home és el major dels depredadors i que irracionalment ha sobreexplotat els recursos naturals i ha causat que espècies molt comunes i abundants fa unes dècades ara com ara subsisteixin gràcies a la protecció que se’n fa.
Antany existia una cuina marinera de subsistència, molt present durant els mesos d’estiu, i era aquella relacionada amb els mol·luscs que se solien agafar damunt les seques i en aquelles sortides de nit i en barca, per fer provisió de crancs peluts, pegellides, pades i cornets de vorera amb els quals es cuinaven arrossos, calderes i oliaigües, o bé plats de cuina antiga marinera com eren els crancs peluts amb cebes o amb tomatigat, entre d’altres. Aquesta sobreexplotació del medi natural va obligar a protegir-los i a prohibir anar a fer crancs, potser una de les activitats cinegètiques més antigues a les nostres illes, perquè la caça, la cercada de crancs, potser era un dels costums que havíem heretat des dels temps dels talaiòtics, una societat que vivia també dels fruits que els donava la mar.
Avui en dia són pocs els ‘furtius’ que es permeten el ‘luxe’ de fer una petita cercada de crancs una vegada a l’estiu sota el risc de ser ells els capturats pel Seprona i pagar cara aquesta menjada ancestral.
Diuen que el principal depredador del cranc pelut a Menorca era el sabater de banqueta, persona experimentada en les arts de la caça i de la pesca, en la cercada d’espàrrecs, esclata-sangs i tot allò que els brindava la terra i la natura. Agafar crancs no era una tasca fàcil, tenia un ritual i una estratègia molt especial: des de cercar les caseres, bromejar i, amb l’ajuda d’una coa de peix, fer sortir el cranc del seu cau per enxampar-lo. Era una lluita entre l’home i la natura, amb el perill de caure damunt les seques, que et mossegàs una morena o de tornar a terra fent ‘capot’, que vol dir sense cap captura.
Altres ‘menjars’ de la mar avui prohibits eren les nacres, que estan amb més perill d’extinció que els crancs, i les pegellides, especialment per la moda dels anys 70 i 80 de fer souvenirs amb les seves closques, que es venien pintades i adornaven moltes cases d’estiueig tant de turistes com de residents. Les nacres es menjaven crues o bé amanides amb unes gotes de llimona, com es fa amb les escopinyes gravades, però tan sols n’era comestible el musclo, de textura semblant a la del calamar i gust de navalla o d’ostra. La resta no era bona a menjar, d’agra que era. A Menorca era ben present a moltes platges, entre la posidònia; de fet, a Santandria hi ha encara la Cova de sa Nacra, restaurant de platja fundat als anys 60 per Nicolau Cabrisas, en Colauet, que servia els arrossos en les closques de nacra a modus de plat.
Altres mol·luscs que avui en dia tampoc es poden pescar o bé que ja no són consumits com es feia antany són els peus de cabrit i els dàtils de mar.
Els peus de cabrit, juntament amb els dàtils i les escopinyes, van formar part dels vermuts i també dels arrossos mariners dels anys 50, 60 i 70 del segle passat. Eren potser el mol·lusc més apreciat pels illencs. De carn dura i molt gustosa, eren ingredient que no faltava als arrossos i calderes, de la mateixa manera que els preparaven bullits o bé al vapor, com també eren deliciosos a la planxa o damunt unes brases de llenya d’alzina o d’ullastre.
Els dàtils, que es feien dins les roques, ens recordaven de gust les escopinyes de gallet i també els musclos de roca. Era un mol·lusc que creixia a poc a poc, i el fet que els anys 70 i principis dels 80 se’n fessin ajudats de bombones d’oxigen, pràctica avui prohibidíssima, van fer desaparèixer aquest mol·lusc, que de tant en tant podem trobar, si bé són els de l’Atlàntic, que no tenen res a veure amb els d’aquí. El dàtil se solia menjar a la planxa, saltat dins una paella, amb un poquet d’oli d’oliva, all i julivert picats i un raig de vi blanc sec. També eren molt bons a la graella o per fer-ne un arròs.
Com podem veure, hi havia un bon ventall de productes que ens brindava la mar que en l’actualitat ja no podem consumir, perquè no hem sabut recol·lectar-los amb mesura. També la contaminació dels ports i els seus voltants ha malmès aquests fruits de la mar, que com hem dit ens van alimentar des del temps ancestrals dels talaiòtics que van poblar les nostres illes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada