La festa de la calçotada de Valls obre la temporada dels calçots
La jornada compta amb un variat programa d’actes tradicionals, festius i concursos relacionats amb aquesta menja
Diumenge Valls acollirà la gran festa de la calçotada, una diada festiva, popular i promocional entorn del calçot que impregna els carrers i places de la vila d’un marcat tipisme i bullícia. La jornada compta amb un variat programa d’actes tradicionals, festius i concursos relacionats amb aquesta menja: cercaviles, demostracions de coure calçots a la graella, concursos de cultivadors, d’elaboració de salsa romesco i de menjar calçots i altres degustacions.
A Valls, des de finals del segle XIX, la tradició calçotaire ha anat passant de generació en generació i per això la ciutat és coneguda com la capital del calçot. La calçotada, un àpat protagonitzat pel calçot, la seva salsa i els seus complements, mou cada temporada centenars de persones entre els mesos de novembre i abril i constata l’arrelament d’aquest fet gastronòmic tan típic i popular.
Ara bé, de calçotades se’n poden fer a molts indrets però segons diu la tradició una bona calçotada ha de tenir com a teló de fons la serralada de Miramar, com a escenari una masia vallenca i com a platea, la ciutat de Valls.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
Hi destaquen tot d’activitats gastronòmiques per potenciar tots els vessants que la carxofa ofereix
Entre totes les varietats de carxofa que hi ha al país, la de Benicarló és una de les més apreciades. Per això en aquesta població del Baix Maestrat li dediquen una festa que abasta gairebé tota la temporada d’aquest producte: de desembre a març. Entre els actes, hi destaquen tot d’activitats gastronòmiques per potenciar tots els vessants que la carxofa ofereix: pinxos protagonitzats per la carxofa, tallers de cuina, unes jornades on hi participen tot de restaurants de la ciutat…
I aquest cap de setmana es fa una fira de productes gastronòmics de proximitat, un mercat artesanal i una torrada popular de carxofes. Des del 1998 les carxofes de Benicarló tenen Denominació d’Origen Protegida, un reconeixement a un cultiu que es creu que va començar a la zona al segle XIII i que es va començar a produir a gran escala ara fa setanta anys. A més de Benicarló, altres pobles dels voltants també produeixen carxofes sota la mateixa marca: Càlig, Peníscola i Vinaròs.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
Ho notes, ¿oi? És temps de calçots, és clar que sí, però a tu el temps no et sobra. Afortunadament, Barcelona ofereix la possibilitat de celebrar copioses calçotades dins els seus límits: en aquests restaurants el teu cos estarà en el ventre de la bèstia, d'acord, però la teva ment viatjarà fins a una masia celestial del camp tarragoní.
A Sants, les graelles de Can Manel treballen sense parar. Costelles de xai, cuixes de pollastre, botifarres, carxofes, verdures. La desfilada és interminable. Però ara les seves brases tenen com a estrella convidada el calçot. En aquest foc es fan les coses bé. Per 33 euros, en tindràs una abundant ració d'unes 20 peces, segons carnívors, postres i cava. Si decideixes salpebrar la calçotada amb uns cargols, hauràs cantat bingo: també són de traca.
L'Antic Forn
Pintor Fortuny, 28
Can Xurrades
Casanova, 212
El Disbarat
Montseny, 14
Can Manel
Galileu, 85
El Canalla
Major de Sarrià, 95
El Jardí de l’Àpat
Albert Llanas, 2
VETERANÍSSIM FOC
Anem a la jungla del Raval. Allà, L'Antic Forn suma a la seva carta de cuina catalana tradicional uns calçots molt competitius. Els couen del novembre al març en el seu veteraníssim foc, i el restaurant disposa de prou espai per albergar grups d'amics o reunions familiars. El menú de calçotada surt per 30 euros i inclou carns (botifarra i be o entrecot), begudes i postres (crema catalana, 'what else?'). Més cèntric impossible.
El restaurant Can Xurrades no està per xorrades: els calçots que factura són producte de Valls de la millor qualitat i puresa. Galons. La seva graella de carbó fa molt de temps que acaricia aquest producte. I la resta de menjar que passa per les brases també fa honor a la reputació dels seus calçots, dels més apreciats a l'Eixample.
Treu el boli i apunta els dígits: 12 calçots, mitja mitjana a la brasa de 250 grams, postres, cafè i 'chupito' a canvi de 40 euros. També pots demanar calçots com a plat individual. SALSA SENYORIAL
Si puges més amunt i t'acostes a Gràcia, trobaràs un lloc que s'ha guanyat la glòria calçotaire. La taverna catalana El Disbarat rendeix culte a aquesta hortalissa, la mima, la cuina amb sapiència en brasa de carbó, li prepara un romesco senyorial i la inclou en un menú combinat a 26 euros amb segon a escollir (broda les carns a la graella) i postres. Compte amb la seva matèria primera: parlem de calçots ecològics de l'Alt Penedès. De tonteries, les justes.
Restaurant El Disbarat, al carrer Montseny. ELISENDA PONS
Si pugem una mica més, l'aroma dels calçots ens conduirà a El Canalla, a l'ínclit barri de Sarrià. Cada nit i els caps de setmana, el seu grill Josper també té espai per a aquesta preada ceba. I et costarà Déu i ajut no ficar el dit a la seva salsa romesco: pecat mortal. Per cert, també seria pecat no anar a El Jardí de l'Àpat, un dels santuaris calçotaires més emblemàtics de Barcelona. Solera. Infal·libilitat. Per la raonable xifra de 32 euros, calçots de Valls, graellada de carn, torrada amb tomàquet, postres i migdiada de tres hores. Normal.
La població de la Garrotxa organitza una degustació del seu producte estrella, les mongetes
Santa Pau és un dels molts pobles del país que fa la festa major d’hivern per Sant Antoni. Però en aquest poble de la Garrotxa hi ha un acte que sobresurt del programa: la fesolada. Es tracta d’una degustació del producte estrella de la zona, les famoses mongetes de Santa Pau, que es fa al bell mig de la plaça porticada del poble el diumenge de la festa. Hi participen diversos restaurants de la contrada, es poden provar diversos plats amb un sistema de tiquets, i tots els plats tenen els fesols com a ingredient protagonista.
Enguany catorze restaurants de la zona participen en la festa i a més hi ha tres productes convidats: la castanya de Viladrau, el vermut Yzaguirre i els productes làctics de la cooperativa la Fageda. Entre els tastets que s’hi oferiran hi ha propostes per a tots els gustos: combinacions clàssiques com ara fesols amb botifarra -normal i de perol-, les tradicionals truites, combinats amb sèpia o calamar… Però alguns restaurants també presenten combinacions més atrevides com ara fent de base d’un pop a la gallega, amb brandada de bacallà o acompanyant una truita de riu fumada.
Però aquest cap de setmana a Santa Pau s’hi poden fer més coses a part de menjar mongetes. La fesolada forma part de la fira de Sant Antoni, que es fa pels carrers del poble i s’hi pot trobar de tot: artesania, embotits, dolços… Diumenge també es farà una cercavila de benvinguda, es beneiran animals domèstics i de tir i es cantaran els goigs de Sant Antoni. I dissabte al vespre hi ha programat un concert on a l’intermedi se sortejarà un porquet entre els assistents.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
Josep Roca, o el desaprendre en el món del vi (i segona part)
Fa pocs dies vam publicar la primera part de l’entrevista al sommelier i copropietari del Celler de Can Roca. Ara us oferim la segona i última part, dedicada sobretot al seu llibre ‘Rere les vinyes’
El sommelier Josep Roca, del Celler de Can Roca. (Fotografia: Òscar Pallarès).
El 2016 Josep Roca va publicar un llibre important, juntament amb la psicòloga Imma Puig, Rere les vinyes. Es tracta d’un recorregut pel món del vi actual a través de l’entrevista a tretze personatges vinícoles internacionals, la visita al seu celler i a les seves vinyes. Alguns d’aquests elaboradors són molt coneguts i reconeguts, d’altres no tant, però tots tenen una visió i un projecte vinícola determinant, i la suma confereix un retrat privilegiat del món del vi. A més, a finals d’any, Josep Roca va aconseguir que tots aquests elaboradors escampats per mig món s’apleguessin a l’Espai Mas Marroch del Celler de Can Roca, al costat de Girona, essent protagonistes de ‘La festa de les persones del vi 2016’ (llegiu la crònica). Fou un tast excepcional.
Els protagonistes del llibre són: William Harlan (Harlan Estate, Califòrnia); Christian Moueix (La Fleur-Pétrus, Burdeus); Lalou Bize-Leroy (Domaine Leroy, Borgonya); Álvaro Palacios (Álvaro Palacios, Priorat) i Ricardo Pérez-Palacios (Descendientes de J. Palacios, Villafranca del Bierzo); Reinhard Löwenstein (Heymann-Löwenstein, Alemanya); Raül Bobet (Castell d’Encús, Costers del Segre); Matías Michelini (del Celler Passionate Wine, Argentina); Sara Pérez (Mas Martinet, Priorat); Pierre Overnoy (Emmanuel Houillon – Pierre Overnoy, França); María José López de Heredia (R. López de Heredia, la Rioja); Elisabetta Foradori (Foradori, Itàlia); i John Wurdeman (Pheasant’s Tears, Geòrgia).
Notícies del dia
Cada matí rebreu les notícies del dia a la vostra bústia de correu
Josep Roca explica:
—A Rere les vinyes hi ha lectures diferents. Una és la de com es fa el vi en diferents llocs del món, en relació a la planta, les tècniques d’elaboració (vas veient diferents maneres de conducció de la vinya i diferents maneres d’elaboració del vi). Una altra lectura: l’educació en el vi. Com t’inicies com a consumidor de vi i les normes que l’envolten: els rituals del luxe, la recerca de l’excel·lència, conèixer allò que és bo sobretot, de no perdre el temps i anar en una línia recta cap a allò. Sovint la gent es refugia en les normes, en els rànquings, que et diuen què és bo, les referències per tothom en el món. En aquest cas són els punts Parker, i les marques establertes com Petrus. Per això el llibre comença parlant de William Harlan, que és l’excel·lència, el «premium», l’elaborador que busca l’exclusivitat màxima, fer el millor vi del món. I a partir d’aquí vas veient diferents elaboradors que tenen mirades i projectes diferents, fins a arribar a John Wurdeman, elaborador de vi a Geòrgia, que és el territori originari del vi, que avui és tendència. Allò que no s’ha mogut, avui també pot ser escoltat. O sigui: el llibre parteix de la màxima excel·lència i pulcritud, per anar cap a la gent del vi que es va desempallegant de coneixement, d’actituds, i anem veient com cadascú va fent coses diferents. I veus que a un personatge li pesa el llegat i és creatiu, en Christian Moueix, que ha fet quaranta-set veremes de Petrus, però necessita trobar llibertat en un altre lloc, a l’altre cantó de món, a Califòrnia, on el seu pare no va voler posar mai els peus. Cada personatge explica un què.
—Pensava que havíeu començat per Harlan i California, per parlar de la dècada dels 70 i 80, l’arribada del nou món al vi i la importància de la Universitat de Davis en la tendència cap a la tecnificació del vi, que es va imposar durant dècades.—La tecnologia aplicada i la ciència pura és la Universitat de Davis. És la investigació i la recerca. I a partir d’aquí, en el llibre es mostra com tot això es va desaprenent fins a arribar a Geòrgia. I això s’explica des de les persones.
—També vós us expliqueu a través dels altres en aquest llibre. I això us dóna més llibertat. Perquè la tria és completament intencionada. I partir de la Califòrnia de William Harlan fins a arribar a l’avi Pierre Overnoy, icona del vi natural, és un gran recorregut.—Precisament, ahir va venir un senyor a dinar que em comentava: «Me’n recordo un dia que vam tastar un vi plegats, que va ser el millor vi que he tastat mai a la meva vida.» I jo: «Sí, era un vi que vas prendre amb mi, un Pierre Overnoydel 1989, i el vàrem beure al restaurant Jean Luc Figueras al carrer Santa Teresa, no sé si era l’any 1994 o 1995. En aquell moment ningú coneixia Overnoy. I aquella ampolla… Tornant al llibre, sí, hi ha el binomi tecnificació – naturalitat, explicat en diferents contexts. Cada personatge s’expressa per ell i en ell jo hi trobo una part de la meva educació desapresa. I amb tots connecto d’alguna manera en algun moment. En tots ells hi sóc una mica jo.
—Hi ha moltes capes en aquest llibre. Ens mostreu uns personatges del món del vi que tenen altres vides i que tenen família. Hi ha moments que es fa evident que la història vinícola del pare s’acaba amb ell, que la nova generació ha perdut el que és essencial del projecte. I en d’altres és tot el contrari.—Fent aquest llibre amb l’Imma Puig hem tingut unes vivències brutals. Darrere d’aquest llibre n’hi ha un altre, un llibre callat, ple d’intimitats molt potents. Però, en tot cas, en el llibre hi ha diferents estrats sobre què és per a mi el vi, què he gaudit del vi, com marca a la gent… De Harlan què en trec, per exemple? Doncs, em reafirmo en el fet que la perfecció no existeix, que busco la imperfecció. Ara, hi ha algun moment en què la perfecció et destrona els arguments des de l’excel·lència més pura, neta i brillant. Això passa molt poques vegades, molt poques, però a vegades passa.
—Amb el seu vi passa?—Amb un Harlan del 2002 em va passar. I ara quan aquest any vaig anar a Califòrnia, vaig gaudir molt amb els vins naturals de Hardy Wallace, amb els vins de Duncan Arnot, vins molt verticals, estirats, desiguals, especiats… Però vaig anar a veure un elaborador hongarès que fa un vi de merlot a Napa, que em va deixar mort i sense arguments. Era boníssim: un vi opulent però fresc, que es mastegava però sense trobar-hi defectes pastosos, viscosos, sense gràcia. Senties terra d’argila amb un equilibri de raïm que… estava tan ben fet que t’ho desmuntava tot. I era una lliçó, perquè tenia 99 punts Parker. De tant en tant, no sempre, hi ha coses que estan ben fetes. La perfecció alguna vegada existeix i està bé. I renunciar a això em sembla renunciar a l’evolució. Per això ho hem de tenir en compte, perquè pot fer evolucionar per exemple la idea dels clons, la reflexió genètica. És a dir, està bé fer els vins com fa mil anys, però sense renunciar a l’evolució del coneixement, del coneixement genètic de les plantes per exemple. Una altra cosa és intervenir. Crec que no hem de renunciar ni al coneixement ni a la ciència, però s’ha de mesurar. I ho dic tot i que mi m’agrada la part més alliberada de tot el coneixement del vi, per arribar a buscar coses més íntimes. Per això el llibre acaba amb una certa intimitat despullada.
—Tot i no oblidar la ciència i la recerca en el món del vi, a Rere les vinyes predominen els projectes marcats pels altres valors que encarnen la gent que fa els vins naturals i biodinàmics. En aquest moment de la vostra trajectòria, ésaquest món el que representa més els valors amb els qualss’ha d’anar endavant en el món del vi?—Són els valors amb els quals em sento identificat, amb la manera que jo visc el món del vi, que és el vi de petit productor. Jo em sento més proper a Overnoy, probablement ara mateix, però vaig obrir l’altre dia un vi de la madame Leroy i em queien les llàgrimes. Vaig obrir un 1964 que em va portar ella que va ser…
—Però ella, la madame de la Borgonya, també és radical.—Aquesta dona que té un caràcter tan dur i té una energia que corprèn, fa uns vins! Cadascun dels personatges que apareixen al llibre té coses que m’interessen moltíssim. Del Raül Bobet el que realment m’interessa és ell, més que els seus vins. La seva actitud, la seva competitivitat i capacitat de sacrifici la veig en mi. M’hi veig reflectit amb moltes de les seves actituds. I els seus coneixements i la seva intel·lectualitat a mi també em fascina, aquella ciència que jo no he pogut estudiar i que ell estudia i que reinterpreta constantment. M’identifico amb aquesta barreja que té ell de fill de pagesos i de la cultura de l’esforç. I també en el fet de buscar una certa idea sobre el temps de recés, repòs o espiritualitat, i el temps en constant evolució del coneixement. I en relació als vins, és com fer el millor Spätlesa fora d’Alemanya, com fer el millor vi de Volnay fora de la Borgonya, com fer un Syrah molt interessant fora de Côte-Rôtie, com fer un Bordeus amb una textura que no ha fet mai ningú. Això és pura creativitat, entossudiment de fer l’impossible en un lloc on fer-ho possible, des dels límits, jugant amb la natura al límit. Això és en Raül Bobet i el que m’interessa és la suma de tot això.
Josep Roca (Fotografia: Òscar Pallarès).
—No trobeu que el món del vi viu un moment interessantíssim? L’altre dia, al Priorat, vaig coincidir amb Joan Asens [DO Montant] i vaig poder tastar les Tallades de Cal Nicolau, el picapoll negre prefil·loxèric. Li preguntava pels vins naturals i aquesta manera de fer, i ell em deia que el seu camí era un altre, que ell cercava l’envelliment en el vi. I aquest camí també és molt de veritat.—Està bé, sí! Jo als Rieslings alemanys ara els demano un temps d’envelliment perquè perdin sulfurós, per exemple, però no defenso a ultrança el vi sense sulfurós. El que dic és que hem de fer costat a la gent que aposta pels vins naturals i biodinàmics, perquè es moguin els vins que són a dalt de tot. Has d’apostar per un extrem perquè tot es mogui una mica. I probablement on cal situar-nos és en l’harmonia, l’equilibri, en les dosis. La idea és que el món del vi es mogui una miqueta, perquè quan t’acostumes a beure sense sulfurós cada vegada costa més beure amb sulfurós.
—N’estem aprenent a beure vi sense sulfurós.—Aleshores, jo crec que és bo que es mesuri el sulfurós i que es tingui en compte que s’ha de fer d’una altra manera. Abans s’usava com un antibiòtic, per si de cas. Però només s’hauria d’utilitzar en cas de necessitat, per protecció. I probablement, la part assenyada és la que et diu en Joan Asens: és clar, per a l’envelliment és lògic que posis sulfurós. Ara, si fas vins joves amb maceració carbònica, no caldrà que n’hi posis. Però si vull fer vins gran reserva, caldrà posar-n’hi. No passa res. I hi ha gent que envelleix vins sense sulfurós i envelleixen bé també. Depèn dels pH. No tot val per a tot.
—Aquest valor de l’envelliment…?—A mi m’agrada, és una manera de persistir en el temps, d’evolucionar i millorar amb el temps. A mi m’agrada la serenor. És clar que m’agrada l’efervescència refrescant, però també m’agrada un repòs. Aquest 1964 de la madame Leroy o un 1955 que em va obrir a casa seva… Uf, emocionen. I fa poc vaig obrir un Cos d’Estournel 1898, de Burdeus, que va sortir meravellós. I encara, dissabte passat vaig obrir un 1948 Marqués de Murrieta, que era una brutalitat. És l’encantament de la vellesa.
—La idea de l’envelliment m’ha portat a pensar en un tema també estimulant del món del vi, que és la seva extemporanitat. En el sentit que el món d’avui, la societat contemporània, és dominada per la immediatesa. En canvi, fer vi és tot el contrari: imaginar una vinya és un projecte a deu anys a venir. El món del vi es regeix per un temps diferent, oposat al que regeix la nostra societat actual.—Fa la gent especial. I provoca el que en dic ‘la frustració de l’ego’. En un tast de vins de Porto vaig preguntar a un elaborador què sentia en el moment de tastar el seu vi. I em va respondre: ‘que jo no tastaré aquest vi que faig ara en la seva màxima plenitud.’ És la frustració de l’ego. Primer havíem tastat un 1920 o un 1905, que es trobava en un moment pletòric, brutal, i després el seu, un 2007 o 2008.
—I en altres aspectes?—Aquest viure el temps diferent permet veure el recorregut que s’està fent. Quan tastes un vi també tastes un moment concret d’un elaborador, una il·lusió, una inexperiència, una idea, l’idealisme, l’educació… I després, els altres elements externs que condicionen les decisions: l’anyada, la sequera o no, el cicle curt o llarg, la influència de la pluviometria en la verema, i també el tipus de bóta, la decisió de fermentar o no, en un lloc o en un altre…
—S’ha d’anar a veure la vinya, el celler i parlar amb la gent que fa el vi per viure el vi a la copa amb plenitud, suposo.—És indispensable visitar el lloc per a poder conèixer i comprendre. Escoltar la terra, mirar, permetre’s aquella mirada més contemplativa del que hi ha al voltant del vi. Visitar el lloc et dóna més informació i més estímuls per ser-ne ambaixador. Això segur. La copa és un glop, un moment, una càmera aturada, que dóna molts missatges, que permet diferents lectures dins la mateixa copa i que, depenent de l’hàbit cultural que cadascú té al darrere, podrà interpretar unes coses o unes altres. També depèn del moment en què beus el vi, la distracció, la concentració dels sentits, l’estabilitat personal, les hores de son, el cansament o no. Diuen que la realitat la tenim al cervell, oi?
—I la lluna?—Segur que afecta, és una realitat. Condiciona segur. El que passa és que hi ha coses que condicionen més que la lluna, com el fet de si has dormit poc o no o si ets en un lloc molt sorollós. Hi ha coses que afecten els sentits mateixos, de percepció sensorial, que són més immediats que un fet extern a tu. Si tens gana o no tens gana, si tens set o no tens set, si tens temps o no…, el preludi, el treball, la recerca, l’estudi, el desig, un anhel… hi ha coses que condicionen més que la lluna, tot i que la influència de la lluna és certa.
—Ho pregunto perquè hi ha persones que només tasten en dies concrets.—Sí, però jo els diria: tasteu sobretot quan tingueu temps. És a dir, primer dedica’t a trobar el temps, a estar bé, a tastar en un espai on no hi hagi gaires distraccions. Perquè si aquell dia amb la lluna adequada està refredat, el problema no és la lluna, ets tu.
En aquest moment, el fotògraf ens adverteix de l’hora. S’ha fet tard de veritat. Josep Roca ha d’anar a atendre els clients del restaurant. Ho deixem aquí.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
La cuina de la Neus ens proposa un plat lleuger de reaprofitament per a després de festes
Ingredients:
(per a quatre persones)
4 talls de pernil dolç gruixuts
1 terrina de formatge de fines herbes
2 ous durs
1 cullerada de tàperes
maonesa
8 espàrrecs petits
enciam, pastanaga ratllada, xerris i olives negres (per acompanyar)
Notícies del dia
Cada matí rebreu les notícies del dia a la vostra bústia de correu
Elaboració:
Partim els talls de pernil per la meitat. Posem la terrina de fines herbes en un bol juntament amb els ous durs aixafats, les tàperes picades i ho barregem amb un parell de cullerades de maonesa.
Estirem cada mig tall de pernil dolç i l’omplim amb el farcit, com si fos un caneló. Posem l’espàrrec a la punta. Emboliquem i col·loquem en una plata. A sobre hi posem una mica de maonesa i les olives negres. Al costat hi anirà la pastanaga ratllada.
Acompanyarem el rotllet amb una amanida d’enciam variat, amb tomàquets xerri. Per amanir-la, farem una vinagreta amb una cullerada de mel, dues cullerades de vinagre de Mòdena i una d’oli d’oliva. Sal i pebre. La remenem bé i la tirem per sobre.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
Les nous són un fruit sec amb múltiples beneficis i propietats. Aquest aliment destaca pel ser alt contingut de grasses monoinsaturades, a més dels seus àcids grassos Omega 3, hidrats de carboni, proteïnes, antioxidants i nutrients que aporten fibra. Les nous concentren vitamines A, B1, B6 i E i diversos minerals com el potassi, fòsfor, ferro, entre d'altres i són fàcils de trobar i d'introduir en qualsevol plat o postres. Repassem 10 beneficis que segur que et sorprendran:
1. Redueixen el risc de malalties cardiovasculars al contenir vitamina E i greixos Omega 3.
2. Milloren l'estat anímic gràcies a la seva quantitat de greixos rics en Omega 3.
3. Fan que l'aspecte de la pell i el cabell millorin pel gran contingut de vitamina B, E i zinc. S'ha de tenir en compte que aquestes vitamines defensen l'organisme d'atacs dels radicals lliures, evitant l'aparició d'èczemes i pell seca.
4. A causa del seu contingut en serotonina constitueixen un fruit saciant que evita la sensació de gana.
5. Rebaixen la pressió sanguínia en ser una font de manganès, coure, potassi, magnesi i calç.
6. Són beneficioses pels ossos i prevenen l'aparició d'osteoporosi gràcies al seu contingut en calç, magnesi, bor i oxalats.
7. Ajuden a baixar els nivells de colesterol dolent (LDL) i augmenten els nivells de colesterol bo (HDL).
8. Ajuden a controlar la diabetis de tipus 2: la seva ingesta ajuda a controlar el nivell de glucosa i lípids a la sang
9. Ajuden a combatre la depressió, hiperactivitat, insomni, pèrdua de memòria, alzheimer i esclerosi múltiple, són molt valises pel desenvolupament cerebral.
10. Són molt recomanades per persones grans i dones durant la menopausa per tenir propietats diürètiques.
La cuina de la Neus ens proposa un plat per tancar les festes
Ingredients:Una espatlla per persona si és petita i si és més gran es pot fer una espatlla per dues persones1 kg de patates petites12 tomàquets mitjans1/2 kg d’escalunyes4 grans d’all1 fulla de llorersal, pebre negre, oli o llard1 copa de vi ranci1 got d’aigua
Elaboració:En una safata d’anar al forn untada amb oli o llard, hi posem les espatlletes marcades, salpebrades. Hi posarem els alls tallats a trossets, que col·locarem entre en mig del tall que hem fet al marcar l’espatlla, la fulla de llorer i les patates petites, senceres, pelades. Hi afegirem un got d’aigua. Deixarem coure mitja hora l’espatlla al forn, 200°. Passat aquest temps li donarem la volta i hi afegirem les escalunyes, el tomàquet sencer i la copa de vi ranci. Si fa falta, afegirem més aigua. Deixarem mitja hora més de cocció (o tres quarts depenent del forn) i ja tindrem el plat a punt. El servirem calent.
Notícies del dia
Cada matí rebreu les notícies del dia a la vostra bústia de correu
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
El tortell de massapà, unes postres típiques del dia de Reis · En recollim la recepta del llibre 'Escribà. L'art de convertir la pastisseria en il·lusió'
Vilaweb
Christian Escribà, al llibre 'L'art de convertir la pastisseria en il·lusió' (RBA), explica que el seu pare, Antoni Escribà, va ser qui va introduir a Catalunya la corona de cartolina a l'interior del tortell, l'any 1957, després d'haver-la vista a França en un viatge. Per a molts barcelonins és tot un hàbit passar per la pastisseria Escribà a comprar el tortell de Reis. El tradicional és de massapà i el fan així:
Ingredients (per fer un tortell):Per a la massa mare:
200 g de farina
60 g d'aigua
30 g de sucre
1 culleradeta de sal (4 g aprox.)
15 g de llevat de forner
32 g de mantega
1 ou
Per al massapà:
125 g de sucre
125 g d'ametlla en pols
2 ous
Per a l'acabat:
100 g de fruita confitada (cireres, meló i taronja)
50 g de sucre esponjat
1 ou
una 'sorpresa' i una fava seca
Elaboració:
Sobre una taula de treball, feu un volcà amb la farina. A dins, col·loqueu-hi 30 ml d'aigua, el sucre i la sal. Remeneu-ho amb cura fins que es dissolguin el sucre i la sal.
A part, en un recipient, dissoleu el llevat en la resta d'aigua i després afegiu-lo a l'interior del volcà. Barregeu bé tot el dedins.
Bateu la mantega fins que tingui textura de pomada i aboqueu-la dins el volcà, juntament amb l'ou batut. A continuació, pasteu-ho tot progressivament, incorporant-hi la farina del voltant a poc a poc, fins que sigui ben barrejat, de manera que quedi una massa uniforme. Deixeu-la reposar uns vint minuts.
Mentrestant, prepareu el massapà. Dins un bol, barregeu bé el sucre, l'ametlla en pols i els ous fins que aconseguiu també una massa homogènia. Traieu-la del recipient i doneu-li forma de cigarret. Incorporeu-hi la fava i la sorpresa.
Quan la massa del tortell hagi reposat, estireu-la amb un corró fins que tingui un gruix d'uns quatre o cinc mil·límetres. Farciu-la amb el massapà i emboliqueu-la.
Albert Adrià és conscient que, al minut d'obrir, Enigma s'ha convertit en això que els horteres anomenen 'hot spot', o el lloc-on-s'ha-d'anar. Que serà carn i os i moll de l'os de revistes especialitzades i de fantàstics i futuristes reportatges -també a les publicacions d'interiorisme- i que els acèrrims exigiran les tres estrelles de cop i que els votants de The World's 50 Best demanaran tanda i que els telèfons de les reserves no pararan de sonar.
Albert Adrià ho sap, per això fa anys que es prepara -més del que voldria: les obres s'han eternitzat, amb l'obertura ajornada diverses vegades- i ha estat un mes fent proves amb amics, familiars i col·legues.
¿Què és Enigma? Enigma és l'Albert, el restaurant que sempre ha desitjat, fins i tot quan bulliejava: "No penso en El Bulli. Penso en com seria El Bulli el 2017". Un espai -molts espais- on es menja i que determina com es menja.
Aquest postrestaurant obliga a repensar el menjador convencional, el lloc comú en què els participants conflueixen a la vegada i pretenen moure la dentadura immediatament -i d'això es queixen els restauradors.
Enigma és un laberint platejat amb diversos punts de feliç avituallament. Es respecta la intimitat: les reserves s'espaien i mai coincideixen més de sis persones alhora. La penúltima estació és el més semblant a un menjador. L'última, la recuperació del 41º, que va estar enganxat a Tickets, i que Albert va tancar -renunciant a l'estrella- i l'ha reconstruït com a fi de festa.
Nigiri de calamar i coco.
Per accedir-hi, li donen una clau al comensal. Traspassada la porta, la rampa en què es descobreixen els vidres i les xarxes metàl·liques amb què RCR Arquitectes han capturat l'espai.
Penses en el refugi de gel de Superman, penses en decorats de pel·lícules galàctiques. "Per mi és una barreja de pavelló Mies van der Rohe, Star Trek i un japonès", comprimeix Ferran Adrià, que és el primer i més sever client, però no propietari -com tantes vegades es publica- del grup El Barri, negoci de l'Albert amb els germans Iglesias, que engloba Tickets, Pakta, Bodega 1900 i Hoja Santa/Niño Viejo.
Enigma
Sepúlveda, 38-40. Barcelona Més informació: enigmaconcept.es Preu del menú: 222 €
¿Ja mengem? Abans, m'assec en un sofà de resina al lloc anomenat 'ryokan', en referència a les cases d'hostes tradicionals del Japó. Rep la directora i sommelier Cristina Losada, que dona algunes explicacions. L'Albert dirà més tard, al cap de dues hores i mitja, que el 'ryokan' és "un petit espai per relaxar-se". De moment, estic una mica tens: m'he d'apoderar de l'espai. L'espai em domina. Te d'hibisc, un cristall de 'yuzu' (cítric)… L'experiència total es desenvoluparà en sis llocs i amb ¡47 bocins i tragos!
Pa de trompetes amb salsa 'périgueux'.
A continuació, la cava, on es tria ampolla: beurem La Marginale 2002 de Domaine des Roches Neuves. Cristina es mou entre 250 referències de "vins ja fets". Piquem drets les esferes de parmesà, la cassoleta de tòfona blanca, el quadrat d'alga nori amb caviar i el nigiri de calamar (em recorda el ravioli de sípia i coco que em va noquejar a El Bulli el 1997). Marc Álvarez, el gran bàrman, fa alguna incursió, si bé el seu art es mostra amb plenitud en el següent pas: la barra, amb còctels tan virguers com Menisco o Velo. Enlluerna el treball amb el nap 'daikon' i amb el 'nem' de 'cecina'. Qui sigui maldestre o tingui tremolors ho passarà malament: fragilitat, immediatesa i dits.
LA CALIDESA DEL ‘TEPPANYAKI’
Després discuteixo amb el Ferran la conveniència o no d’estar asseguts a la cava i la barra. Ell opina que no, que hi haurà temps, i jo crec que és necessari un tamboret per a la conquista de l’entorn.
A la següent plaça, em trobo comodíssim, ja fet a Enigma: la planxa o 'teppanyaki' on s’arriba després de travessar la cuina i saludar Oliver Peña, el responsable gastro, clau de la màquina Enigma. La gamba que acaricia l’acer ardent, les dues ventresques de verat (escabetx i curada) i la irresistible espardenya amb pil-pil de pernil ibèric.
Albert Adrià fa de guia pel restaurant Enigma.ELISENDA PONS
Segueixo el camí fins al menjador: les taules i les cadires de resina han sigut dissenyades per RCR, així com els uniformes grisos arrugats i el menú, del mateix color i textura.
L’escaquer de ventresca de cabrit amb magrana, el curri de taronja amb moniato, el bou de mar amb caldo de 'kimchi', el pa de trompetes amb salsa 'périgueux' (doncs sí: sabors clàssics amb execució tecnoemocional). Massa potent el calçot negre -s’hauria de rebaixar la salsa- amb mató i avellanes. El milfulls de patata i gelat de cafè blanc et recomponen.
.
EL+
Que la (gran) arquitectura no es mengi la (gran) cuina.
EL-
És complicat aconseguir una reserva.
En ruta cap al 41º s’ha de passar per un magatzem; després, el descontrol. Els còctels de Marc i Josep Vidal i més postreig: kiwi amb recuit, gingebre amb kumquat… Fins que dius “prou”. L’Albert defineix el seu paper amb desimboltura: "Soc com la vella reina". El rei Bulli ha tornat. ¿Qui serà el primer a dir-ho? Sí, allò del millor restaurant del món…
27.01.2017 02:00 
