El equilibrio emocional, el balance energético o las técnicas culinarias son las bases de la nueva pirámide de la alimentación saludable avalada por la Sociedad Española de Nutrición Comunitaria (SENC).
Estas novedades junto con la hidratación saludable se incluyen en las renovadas “Guías alimentarias para la población española”, realizadas por más de cien expertos en nutrición y salud pública, que se publican en un número especial de la revista “Nutrición Hospitalaria”.
La Fundación Española de la Nutrición lamenta que se pierda la dieta mediterránea
En un acto ante los medios, el presidente de la Fundación Española de la Nutrición (FEN) y coautor del documento, Gregorio Varela, ha destacado la importancia de tener “herramientas sencillas basadas en evidencias científicas” con las que aconsejar a la población.
“Ante tanta disponibilidad alimentaria, parece que estamos muy incapacitados para elegir adecuadamente los alimentos que constituyen nuestra dieta”, ha asegurado Varela, al tiempo que ha lamentado el alejamiento de la dieta mediterránea tradicional.
Nueva versión de la pirámide de la alimentación saludable (SENC)
El presidente del comité científico de la SENC, Javier Aranceta, ha explicado que estas guías sirven para llevar las ideas “de la ciencia al plato”, en las que no solo hay que pensar en los tipos de alimentos, sino también en “cómo comprar, cocinar, preparar y degustar” los mismos.
Así, la pirámide alimentaria plantea en su base mantener estilos de vida saludables, por lo que es necesaria la actividad física regular (una hora al día, equivalente a 10.000 pasos), un balance energético que implique más movimiento conforme más consumamos, técnicas culinarias saludables y una hidratación adecuada.
Se recomienda en la nueva pirámide alimentaria realizar una hora al día de actividad física (Westend61 / Getty)
También incluye el tener buen equilibrio emocional, un elemento “muy significativo” para mejorar la alimentación, ya que según nuestras “sensaciones vitales” nos va a apetecer un tipo de comida u otra. “Cuando estoy deprimido o enfadado no me apetece cocinar, por lo que tomo una cosita rápida o algo al microondas”, ha explicado Aranceta.
El resto de la pirámide alimentaria mantiene su estructura: consumo principal de arroz, cereales y patatas, además de las cinco raciones de fruta y verdura y aceite de oliva virgen extra, que se engloban en lo que conocemos como dieta mediterránea y debería constituir un 70% de nuestra alimentación.
Los suplementos nutricionales coronan la nueva pirámide
A estos le siguen el consumo variado de lácteos, pescados y carne blanca, mientras que la carne roja y los embutidos deberían ingerirse moderadamente. Y de manera ocasional la bollería industrial, chucherías y untables como los patés, que suelen llevar muchas grasas saturadas.
La cumbre de la pirámide incluye una bandera con suplementos nutricionales, como hierro o ácido fólico para mujeres que quieran tener hijos o de vitamina D, aunque siempre con asesoramiento profesional.
En cuanto a la pirámide de la hidratación, siguen las recomendaciones de entre dos litros y dos y medio de agua, según cada persona, por lo que el doctor Aranceta aconseja un “ranking personal” relacionado con el color de la orina: si ésta es oscura, es necesario beber más.
Un repàs de la gastronomia de la Catalunya dels 60 i els 70: plats escrits en francès, sarsuela, llobarro amb fonoll, ronyons amb jérez, pijama...
MIQUEL SEN
Divendres, 24 de març del 2017 - 20:55 CET EL PERIODICO
A mesura que els espanyols guanyàvem cilindrada, passant del 600 al Seat 127, els costums gastronòmics van començar a canviar, dins la lentitud sepulcral dels temps de Franco. Els ciutadans de menys recursos, és a dir, gairebé tots, van entrar en el deliri de peregrinar a Andorra a buscar la vaixella Duralex i l’olla exprés, el màxim de modernitat a l’europea. Una variació en els costums que va imposar-ne un altre, la sopa deshidratada, acompanyada d’una truita. La música interna, familiar, dels anys 60 guarda el compàs de la sintonia del diari de Ràdio Nacional i el repic de les forquilles batent els ous de la truita a la francesa.
Faltaven pocs anys per al descobriment de la cuina popular catalana com una senya d’identitat. Tot i així, l’all cremat que cuinaven els mariners a la platja d’una Vilanova a mig asfaltar generaven una gana ferotge entre els urbanites encallats a les primeres cues. Però el luxe gastronòmic anava per altres camins. Una carta de restaurant de nivell havia de tenir un bon nombre de plats escrits en francès, al costat d’altres que defineixen la culinària del règim franquista. El llobarro amb fonoll era gairebé una referència de bona conducta gastronòmica. De tota manera, la influència més gran de la cuina barcelonina, compatible amb mandonguilles a la catalana i canelons, provenia del País Basc en forma de bacallà a la biscaïna, al pil-pil o al club Ranero. L’esqueixada era cosa de fondes a l’estiu.
Una estació en què florien les amanides amb tomàquets amb molt de gust, coronats per una sardina en oli. La desaparició de la sardina enllaunada marca el nostre destí gastronòmic, presidit durant llargs anys per Carpanta somiant amb un pollastre rostit.
L’ara criticada sarsuela, el suquet de rics ple d’ingredients, llagosta inclosa, va ser estendard dels grans àpats a la Barceloneta, molt abans de la seva reconversió benpensant. Contrapunt a aquesta glòria, al carrer d’Avinyó existien establiments en què els ous ferrats eren plat únic. Els més barats es fregien en aigua. Sembla impossible, però és cert. La Barcelona popular feia olor de ronyons amb xerès.
ÀNEC AMB TARONJA
El somni dels barcelonins era menjar-se un ànec amb taronja, escrit en francès canard á l’orange, la recepta d’alta costura llavors, inspirada en el que feien a la Tour d’Argent. Com que a cada client li entregaven un diploma amb el número de l’ànec que s’havia cruspit, fet que igualava la reina d’Anglaterra amb el patró del tèxtil, es podia presumir de canard i buscar-ne la rèplica en la cuina festiva de les cases burgeses o al restaurant Agut, on el replicaven seriosament. Un temps en què les postres per excel·lència eren el pijama. Inventat al restaurant 7 Portes, reunia préssec en almívar, flam i gelat, tot coronat per nata. El seu èxit el va portar a casaments i batejos, fins a desaparèixer els anys 80, quan va rebre el càstig de ser postres d’afartapobres. El pitjor adjectiu que es donava a un banquet en què es podia acabar en pijama.
Tots els canvis alimentaris deriven d’una transformació social. En els últims 50 anys, els hàbits i gustos gastronòmics i els productes consumits a Catalunya han viscut més alteracions que en els últims segles. Mercabarna, el mercat central de Bar-celona, celebra els seus 50 anys de vida a la Zona Franca aportant un estudi encarregat a la Fundació Alícia, que descriu l’evolució de la nutrició des de la constitució, el 1967, de la societat anònima d’aquest mercat majorista, el primer modern d’Espanya. En aquest temps, s’ha popularitzat el consum de productes frescos que abans eren difícils de trobar, com la pinya, els kiwis, les endívies, els alvocats, els mangos, els fruits vermells i les papaies. I s’ha anat perdent la transmissió de receptes casolanes entre generacions.
Mercabarna és i ha sigut des de la seva inauguració el 1971, després del tancament del mercat del Born, el gran rebost que ha garantit la distribució alimentària a Barcelona i gran part de Catalunya. Encara que el pressupost familiar mitjà destinat a l’alimentació ha anat baixant, del 38% als anys 70 a només el 15% en els últims anys.
Toni Massanés, director general de la Fundació Alícia, assegura que la dels 70 va ser una dècada marcada per una profunda transformació social i econòmica, en la qual van seguir arribant immigrants procedents d’altres comunitats. «Aquest èxode rural va fer augmentar la població de Catalunya en 2,5 milions d’habitants», assenyala Massanés. Una altra dada a tenir en compte és la incorporació de la dona al mercat laboral. «Canvien les estructures familiars tradicionals», diu.
Els electrodomèstics milloren, sobretot les neveres i els congeladors. «La pinya fresca guanya terreny a la de llauna. Arriben els kiwis, les endívies i els alvocats. El consum de vedella augmenta, en detriment del xai. I el consumidor s’estima més el peix sense espines», detalla l’investigador gastronòmic. Com a curiositat, la mitjana d’altura dels catalans augmenta 10 centímetres.
Als anys 80 es consolida la societat del benestar. «Es generalitza l’accés a la cultura, l’oci, la sanitat i l’ensenyament, i el 1986 Espanya entra a la Comunitat Econòmica Europea i amb això al mercat global», indica Massanés. «En aquesta dècada es popularitzen aliments, com el salmó fumat i el foie, fins llavors exclusius, es comencen a trencar els cicles estacionals en la producció d’aliments, i és possible trobar cireres, per exemple, per Nadal, proliferen les grans superfícies i irrompen els productes baixos en calories», exposa.
Els Jocs Olímpics del 1992 aconsegueixen que Barcelona es converteixi en una capital internacional. «S’incrementen els visitants i s’obren més restaurants», assenyala l’expert. Pel que fa als canvis socials, s’endarrereix l’edat d’emancipació dels joves i també l’edat de ser pares. I respecte als hàbits, la salut és prioritària.
RECEPTES ÈTNIQUES
El 2000, el naixement de l’euro comporta una pujada general dels preus. «És una dècada que comença amb un boom econòmic, i per això arriba molta migració estrangera, però acaba amb una profunda crisi», analitza. Entren productes típics de Sud-amèrica com la iuca i el plàtan de fregir i es revaloritzen els menuts. «Es popularitzen els menjars ètnics, s’expandeixen les marques blanques, es busquen ofertes, proliferen les hamburgueseries, creixen els congelats, es posen de moda les calçotades i es redueix el consum de llegum», resumeix.
Des del 2010, segons Massanés, la situació presenta indicis de millora. «Es valoren els productes ecològics i de proximitat i els superaliments com les baies de goji, es recuperen varietats autòctones de verdures i comença la batalla contra el sucre». La reducció del format de venda és un fet ja estès en aquesta dècada, en la qual augmenta el consum de productes preelaborats i escalfats amb microones. «Però a Catalunya segueix imperant la tendència de cuinar amb productes frescos. Això afavoreix el comerç detallista i la subsistència dels productors, que contribueixen a fer que els entorns urbans actuals tinguin ànima».
Els 'top' de cada dècada
Dècada de 1970:
El còctel de gambes, amb enciam i salsa rosa, va ser l'estrella dels entrants dels 70. Altres plats que no fallaven en els menús dels restaurants eren els fregits i les graellades de peix, l'amanida de faves fresques amb menta i el bacallà gratinat amb mussolina d'alls. I a les cases, el pollastre a l'ast dels diumenges. Dècada de 1980:
A les cartes es van posar de moda diferents versions del pastís de 'cabracho' d'Arzak. Els 80 també va ser l'època dels entrecots i filets amb salsa de rocafort i crema de llet. Dècada de 1990:
La influència italiana va anar 'in crescendo'. Als 90, les cuines no paraven de preparar carpaccios de vedella i de tonyina i amanides amb vinagre de Mòdena. El papillot, una tècnica en què es cuina un aliment a l'interior d'un embolcall resistent a la calor, va incrementar la venda del salmó fresc. Les opcions més calòriques, però, seguien tenint èxit. És el cas de les 'fideuàs' i del 'coulant' de xocolata, espectacular pastís calent amb una estructura cruixent per fora, a l'hora de les postres. Dècada dels 2000:
La influència japonesa creix amb el tataki de tonyina vermella amb sèsam. Encara que si alguna cosa marca la dècada dels 2000 són les tapes creatives, el guacamole i les esferificacions i les espumes de Ferran Adrià. Dècada dels 2010:
Les cuines miren cap al Perú a l'hora d'elaborar 'ceviches', un plat que juga amb el salat, l'àcid i el picant que maceren mariscos i peixos. I a l'Àsia i a l'Europa central amb els aliments probiòtics, que cuiden la flora intestinal. També és l'època del gaspatxo en tetrabric, dels sucs verds, la cúrcuma, els nabius i de l'amanida de quinoa.
El Barcelona Beer Festival es fa gran i es trasllada a l’Hospitalet
A la fira s’hi poden degustar més de 450 cerveses diferents
El món de la cervesa artesana està vivint un període d’expansió i cada vegada hi ha més varietats, més elaboradors i cerveses provinents d’indrets més variats del país. Per això una cita especialitzada com el Barcelona Beer Festival ha viscut un creixement inusitat en els darrers anys: amb poc temps ha canviat d’emplaçament tres vegades per poder fer front a l’oferta i la demanda creixent. Per això enguany s’ha traslladat a la Farga de l’Hospitalet de Llobregat, on durant tot el cap de setmana es podran degustar més de 450 cerveses diferents.
El festival funciona amb un sistema de fitxes que dóna accés a una gran barra amb més de 100 tiradors instal·lats. Durant els tres dies de durada del festival hi aniran rotant les 450 varietats diferents de cervesa participants. Com que els gustos i interessos del públic no es poden predir, no es pot avançar el moment en què serà servida una varietat concreta. Tot i això, l’organització procura que sempre hi hagi un equilibri d’estils, procedències i interessos. Així es podran tastar cerveses de tot el món de varietats molt diferents: pilsner, Irish red, cerveses fetes amb blat, indian pale ales, porters, làmbiques…
El Barcelona Beer Festival entén el consum de cervesa com a una activitat gastronòmica i per això programa tot d’activitats al voltant de la degustació. Així mentre duri el festival es faran diversos tastos guiats, presentacions de marques i conferències per difondre la cultura de la cervesa. També inclou el programa ‘Meet the brewer’, una barra autònoma on es poden conèixer a tot d’elaboradors internacionals de cervesa i conèixer de primera mà el producte que fan. També hi haurà estands de menjar que oferiran una gran varietat de plats: formatges, entrepans, hamburgueses, tapes asiàtiques, croquetes…
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
Taules rodones de literatura criminal, combats de boxa literaris, assassinats d'ampolles de vi però també tastos de vins de la DO Conca de Barberà són les activitats que podreu trobar els propers dies a l'Espluga de francolí en el marc del 3er Festival de Novel·la Criminal, El Vi fa Sang.
Principals activitats del programa:
Dimecres 22 19,00 h. Biblioteca Conangla i Fontanilles de Montblanc: Sala Josep M Poblet -Presentació del Festival EL VI FA SANG, a càrrec de Josep M. Vallès (coordinador general) i Jordi Torre, regidor de Cultura de l’ajuntament de l’Espluga de Francolí. - Josep M Rovira (director de Cultura i Paisatge) presenta el llibre de Salvador Balcells ‘Procés enverinat’, interactuant amb l’autor. (Amb la col·laboració de l’Associació Literària Escarritx de Montblanc i dels clubs de lectura de la comarca).
Divendres 24 19,00 h. Celler Cooperatiu -Brindis inaugural amb vins del celler. 19,30 h. Sala d’actes del Celler Cooperatiu -Taula rodona: El costat fosc en la literatura criminal Amb Joan Maria Arenas (escriptor), Pep Coll (escriptor i professor), Toni Hill (escriptor) i Jordi Pijoan-López (escriptor). Moderador: Salvador Balcells (escriptor i comissari del Festival) 21,30 h. Restaurant Simó de Palau -Sopar inaugural (inscripció prèvia) 23,00 h. Restaurant Simó de Palau -Combat de boxa literari. 22,00 h. Teatre Folch i Torres del Casalet -Cinema criminal: Selecció de curtmetratges catalans, presentat per la revista El Cinèfil.
Dissabte 25 10,30 h. Museu de la Vida Rural -Presentacions creuades de novetats criminals. 12,00 h. Museu de la Vida Rural -Tast de vins de la DO Conca de Barberà 12,30 h. Museu de la Vida Rural -Taula rodona: El gènere negre i policíac al cinema i a la televisió. 17,30 h. Museu de la Vida Rural -Presentacions creuades de novetats criminals. 18,30 h. Museu de la Vida Rural 19,15 h. Museu de la Vida Rural -Lliurament del premi Nacional El Vi Fa Sang a Maria Antònia Oliver Glosa de la guardonada a càrrec de Joan Rendé i Margarida Aritzeta -Lliurament del premi Internacional El Vi Fa Sang a John Banville (Benjamin Black) Glosa del guardonat a càrrec de Salvador Balcells i Eduard Castanyo -Sopar literari, amb tapes i vins del celler (inscripció prèvia) 22,00 h. Teatre del Casal de l’Espluga -Gala de nit negra i criminal - Presentada per Òscar Callau
Diumenge 26 10,15 h. Celler Vidbertus -Josep Torrent presenta ‘996’ (Crims.cat), novel·la inspirada en un dels vins del celler. -Taula rodona: Atura’t, malfactor!. Models de llengua al gènere criminal -Tast de vins del celler. 12,30 h. Celler Rendé Masdéu -Presentacions creuades de novetats criminals. Amb tast de vins del celler. 14,00 h. Restaurant El Gatim -Dinar de cloenda del Festival (inscripció prèvia) 18,30 h. Teatre del Casal de l’Espluga -Cinema criminal català: ‘La propera pell’, d’Isaki Lacuesta i Isa Campo - Premis Gaudí 2016 a la millor pel·lícula, millor guió i millor actriu. Aquesta sessió es fa amb la col·laboració de la revista El Cinèfil.
Meritxell Falgueras, amb la seva visió personal, didàctica i divertida del món del vi, és la nova protagonista de la campanya #fansDOTerraAlta. La Meritxell defineix els vins de la Terra Alta elaborats amb Garnatxa blanca com a vins que “et fan salivar i t’obliguen a somriure”, gràcies en bona a part al bon saber fer d’unes vinyes i uns viticultors que “s’han esforçat molt per reflectir aquest esperit mediterrani”, aconseguint uns vins que, segons la mateixa Meritxell, “et deixen de tot menys indiferent”.
Meritxell Falgueras és la cinquena generació d’una família molt lligada al món del vi a Catalunya amb el seu Celler de Gelida, al barri de Sants de Barcelona. Membre de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia, amb 20 anys es va convertir ja en la sommelier més jove d’Espanya a l’Escola d’Hostaleria i Hostalatge de Barcelona, i als 25 va guanyar el concurs Nas d’Or com a jove promesa. Col·laboradora habitual als mitjans de comunicació, tant a premsa escrita com a ràdio i televisió, és autora dels llibres Presumeix de vins, Els vins de la teva vida, i el recentment publicat Què beure quan no veus.
Campanya #fansDOTerraAlta
La campanya #fansDOTerraAlta està impulsada des del CRDO Terra Alta per a donar a conèixer els seus trets diferenciadors així com la qualitat dels seus vins. Els vídeos de la campanya es poden veure tant al web de la DO Terra Alta com a les seves xarxes socials. La campanya va arrencar de la mà del periodista i escriptor Víctor Amela, a qui van seguir la també periodista i escriptora Empar Moliner, el geògraf i ‘home del temps’ de TV3 Francesc Mauri o el músic i productor Pep Sala, entre d’altres. La campanya ha comptat també amb la col·laboració d’un dels gurus internacionals del món del vi, el Master of Wine Frank Smulders.
Un plat modest però molt nutritiu, ràpid de fer, gustós, del temps i originari d'Itàlia
Bròquil amb pasta.
Ingredients:(per a 4 persones)250 g de pasta (llacets, espirals, etc.)1 bròquil4 alls1 bitxo (si és petit, sencer, si és gran, un tros)4 cullerades de salsa de pesto12 filets d’anxova80 g de formatge ratllat parmesàoli, sal i pebre
Elaboració:Posem una olla amb aigua al foc, amb sal. Fem bullir el bròquil tallar uns set minuts. Ha de quedar ‘al dente’. L’escorrem i reservem.
Notícies del dia
Cada matí rebreu les notícies del dia a la vostra bústia de correu
En la mateixa aigua, posem la pasta i la fem bullir segons indicacions del paquet. L’escorrem i la reservem.
Mentrestant, en una paella gran posem oli i sofregim els quatre alls tallats petits. I al final afegim el bitxo. Aleshores posem la pasta i el bròquil, ho remenem tot dos o tres minuts i hi posem el pesto. Donem unes quantes voltes a la paella i tancarem el foc.
Posem el contingut de la paella en una plata, amb el formatge parmesà i els filets d’anxova.
Les anxoves les haurem posat uns minuts amb aigua i unes gotes de vinagre. D’aquesta manera queden més gustoses.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
Vinos de Tenerife: Denominaciones de Origen y bodegas | Guía Repsol
El vino con el que brindó Benjamin Franklin la firma de la Declaración de Independencia
Vinos de Tenerife: las cinco Denominaciones de Origen
Antes de que el plátano de Canarias se convirtiera en el gran embajador de las islas, la carta de presentación ante el mundo de Tenerife eran sus vinos malvasía. Mundialmente conocidos por los 'Canary Wines', conquistaron a los ingleses, a las cortes europeas, incluso a los padres fundadores de los EE UU. Desde hace unos años, viticultores y bodegueros chicharreros han apostado por la calidad en una isla que cuenta con cinco Denominaciones de Origen.
Recorrió las mesas más ilustres de las cortes europeas en los tiempos en los que el sol no se ponía en el imperio español; su aroma, dulce y afrutado, cautivó a los personajes de Shakespeare, Walter Scott, Herman Melville, Lord Byron o Robert Louis Stevenson; con él seguramente celebraron las victorias, y trataron de ahogar sus derrotas, el capitán James Cook, el almirante John Jervis y el navegante Horacio Nelson. Hay historiadores que apuntan a que fue con malvasía criada en Tenerife -y no en Madeira- con la que brindó Benjamin Franklin la firma de la Declaración de Independencia de los Estados Unidos de Norteamérica.
Los vinos de Tenerife atesoran una historia enraizada en sus cepas centenarias. "Esta es la última isla del archipiélago conquistada por los españoles en 1496. Como hicieron en otros lugares, los caballeros castellanos llegaron con la vid de su pueblo bajo el brazo para plantarla en estas tierras", recuerda Luis Ravina, enólogo y técnico de la Mancomunidad del Nordeste de Tenerife. Los años de apogeo llegaron gracias al comercio con Inglaterra en los siglos XVII, XVIII y XIX. Era parada casi ineludible de los amos del Atlántico en sus viajes a América, el sur de África y Oceanía; en estos puertos atracaban para cargar sus buques con el famoso Canary Wine.
Viñas con el tradicional cordón trenzado del norte de la isla de Tenerife.
"Las islas se salvaron de la temida filoxera, que arrasó con los viñedos de la Península y Europa, y por ello aún conservamos un patrimonio varietal extraordinario. Hasta el siglo XIX, la más noble y cultivada era la malvasía, que es la principal responsable de la fama mundial de nuestros vinos", explica Ravina. Luego los viñedos perdieron terreno ante las plataneras, reinas indiscutibles del siglo pasado. Sin embargo, la cultura del vino nunca ha desaparecido de la tradición chicharrera. En las últimas décadas hay una apuesta decidida de los viticultores y bodegueros por recuperar esta variedad blanca y dulce natural, que cedió su protagonismo ante el listán.
"Es sorprendente que en un territorio tan pequeño de extensión, alberguemos tal variedad de uvas y métodos de conducción. En pocos kilómetros de distancia pasamos de los cultivos en la costa a los de la cima del Teide; de las zonas más secas y soleadas del sur a las húmedas y verdes del norte, acariciadas por los alisios; viñedos en el mar de nubes y enraizados en tierras volcánicas que le confieren una riqueza y singularidad únicas en el mundo". La radiografía vitivinícola de Enrique Alfonso, presidente de la Asociación de Viticultores y Bodegueros de Tenerife, es apasionada. Para este farmacéutico y bodeguero, el vino debe ser "una de las tarjetas de presentación de la que más orgullosa se sienta Tenerife", que puede presumir de contar en la actualidad con cinco Denominaciones de Origen:
Arrancamos nuestro viaje en el norte de la isla, en Taraconte-Acentejo. Fue la primera región vinícola de Canarias que obtuvo la Denominación de Origen (1992) y la que engloba más hectáreas, bodegas y viticultores del archipiélago. Aquí los viñedos, enmarcados en un paisaje verde, son acariciados por los vientos aliseos, que traen la humedad del Atlántico. Los listán blanco, marmajuelo y malvasía -en blancos- y el listán negro y negramoll -en tintos- son los predominantes, con aromas afrutados y dulces. Cerca del 45% de la uva de esta comarca llega a Bodegas Insulares. "Aunque varía según la vendimia -el año pasado fue horrible-, de media aquí entran 600.000 kilogramos de uva al año que aportan casi mil viticultores", asegura Víctor Dorta, enólogo de esta bodega fundada en 1992 por iniciativa del Cabildo de Tenerife.
En Bodegas Insulares se puede llegar a almacenar hasta 600.000 kg de uva.
En la década de los noventa del siglo pasado, aquí se reunió el 'Dream Team' vinicultor de Canarias. La división técnica de la bodega, capitaneada por Felipe Blanco Pinilla, "marcó una forma de trabajar los vinos que creó escuela y puso de nuevo a los vinos de Tenerife, hasta entonces en franca decadencia, en un nivel de excelencia mundial", recuerda Ravina, que durante cinco años fue técnico de campo aquí. "Desde entonces -añade Dorta- Bodegas Insulares ha sido la referencia, en tradicional y maceración, con la que se comparan muchas bodegas del archipiélago".
En una edición especial de 'Viña Norte' se homenajeó a los viticultores de la bodega.
Además de los vinos jóvenes que se comercializan en grandes superficies con 'marca blanca', las dos grandes referencias son: el Viña Norte, un tinto -listán negro y negramoll- de maceración carbónica, en la que la uva, tras una primera selección manual, pasa directamente del campo al depósito donde fermenta (en torno al 40% de los vinos de esta bodega se hacen con este procedimiento); y el Humboldt -en homenaje al naturalista alemán, padre de la geografía moderna-, un 100 % malvasía envejecida 36 meses en barrica de roble americano, "un dulce de alta graduación (19 %), de aroma intenso y afrutado, que nos recuerda a la cáscara de naranja, pasas y miel", según Dorta.
El 'Humboldt', uno de los malvasía 100 % más laureados de Canarias.
El cordón trenzado, único en el mundo
Nos adentramos ahora en el Valle de la Orotava, donde las viñas se mezclan con las plataneras, conformando un paisaje rural de gran belleza coronado por la silueta del Teide. En alguno de sus característicos caseríos y guachinches podemos pararnos a contemplar, con una copa de blanco, rosado o tinto -con un ligero toque amargo-, el Patrimonio Paisajístico de este valle, donde se cultiva la vid en el sistema de cordón trenzado, único en el mundo. "Se trata de una trenza labrada de manera artesanal con los sarmientos de la parra, que se extiende horizontalmente entre los 10 y 15 metros de longitud", explica Loles Pérez, enóloga de Suertes del Marqués.
El cordón trenzado, único en el mundo, en el Valle de La Orotava.
Esta joven bodega, que puso en marcha la familia García Lima en 2006, cuenta con once hectáreas de viñedo propio, entre los 300 y 750 metros sobre el nivel del mar, donde hay cepas de hasta 150 años de antigüedad. "En estas tierras se dan grandes contrastes dentro de la misma finca, por la composición de los suelos y la altitud. Aunque no tenemos certificación ecológica -al recibir uva de otros viticultores-, sí estamos comprometidos con la sostenibilidad y el trabajo manual en la recolección", apunta Pérez.
Loles Pérez, enóloga de Suertes del Marqués, junto a los depósitos de hormigón.
Listán blanco y negro son las variedades predominantes, aunque también encontramos vijariego negro, baboso negro, tintilla, albillo criollo, malvasía rosada o Pedro Ximénez. "Hacemos fermentación en depósitos de hormigón, donde la conservación es mucho más homogénea y se puede llevar un control mayor y conservación de los aromas afrutados y minerales". En la última edición de la Guía Peñín, esta bodega consiguió situar a siete de sus vinos por encima de los 93 puntos, aunque si Loles Pérez tuviera que elegir uno se quedaría con el El Ciruelo, "un listán negro con edad superior a los 90 años, con mucha complejidad y elegancia; el más sorprendente de la zona".
Herederos de la tradición
"Las viñas de ahí arriba son las mías y de mi familia", señala don Elías desde el camino, mientras ilustra al visitante sobre la fama de traicioneras que tenían las aguas de esta parte noroccidental de la isla para los piratas. Estamos en Garachico, uno de los municipios que conforman la Denominación de Origen de Ycoden-Daute-Isora. Los vinos de esta comarca son herederos de los antiguos Canary, de fama mundial en épocas pasadas. De hecho, Garachico fue la primera capital de la isla, con su concurrido puerto por el que pasaban las mercancías que viajaban a Inglaterra, Australia y América, hasta que en 1706 la erupción del volcán Arenas Negras arrasó con el pueblo y el puerto.
El patio de Viña Zanata en el que republicanos y fascistas se dividían para tomar vinos.
A unos cuantos kilómetros al este, en La Guancha, el abuelo de Carlos Pérez, don Pedro, abrió en 1893 una de las bodegas más antiguas que se conservan en la isla, Viña Zanata. "Mi abuelo fue un hombre muy querido en el pueblo. En esta casa solariega ofrecía vinos a los vecinos, que mi abuela Rosalía, a la que todos conocían por Rosa, acompañaba con un aperitivo de papas", relata Carlos, que ha heredado la virtud de buen anfitrión. "Aquí durante la Guerra Civil los republicanos bebían en un patio y los nacionales en otro; y entre todos, le hicieron alcalde a don Pedro", rememora el bodeguero.
Carlos Pérez disfruta de sus vinos con las visitas que llegan a su bodega casi a diario.
Él comenzó a hacerse con las riendas de Viña Zanata a principios de los ochenta. Recuerda las dificultades para comercializar en los restaurantes y tabernas de los municipios de la zona el vino embotellado, y cómo fueron unos turistas alemanes, los primeros que le dieron la primera alegría comercial. Las viñas están entre los 300 metros de altitud en Ycoden hasta los 1.100 metros en la ladera del Teide. "Las variedades predominantes son el listán blanco, negro y el negramoll; pero las buenas alegrías me las está dando la recuperación de la malvasía aromática y el albillo criollo, con las que hacemos un coupage Vendimia Seleccionada". También trabaja con el Marmajuelo, una variedad 100 % autóctona, aunque "el caballo ganador sigue siendo el listán blanco de cepa centenaria, un joven muy aromático que es el más demandado por nuestros clientes", añade José Carlos Pérez, enólogo y actual director de la bodega.
'Vendimia Selecionada', 'Blanco Tradicional', 'Marmajuelo' y 'Malvasía Seco' de Viña Zanata.
Poco a poco, los hijos -junto a José Carlos está su hermana Natalia- se van haciendo con las riendas del negocio. "Yo jamás podré jubilarme. Soy feliz entre las viñas, cuidando de los vinos en las barricas y disfrutando de una buena copa en compañía de amigos y familia. Además, tengo la suerte de no ser rico y, por tanto, debo seguir trabajando en mi pasión", reconoce Carlos.
En las alturas del Teide
El gran contraste de altitudes de la isla se hace sobre todo patente en el sur. Para los no acostumbrados, el trayecto de la costa a las laderas del Teide, que en coche no se demora más de 30 minutos, es un continuo taponamiento de oídos. Estamos en la Denominación de Origen de Abona, donde los viñedos van de los 400 a los 1.700 metros sobre el nivel del mar, con un tiempo seco y muy soleado que dan una uva blanca con mucho cuerpo. "Nuestras fincas están a 1.300 metros, en el municipio de Vilaflor, uno de los más altos de España y con mayor insolación del mundo", sostiene Enrique Alfonso, dueño de la bodega Altos de Trevejos.
Enrique Alfonso en el patio de su bodega, presidido por un lagar de 1822.
En la casa familiar, una casona tradicional canaria de 1800 con un enorme lagar presidiendo el patio, se elaboraban vinos a granel desde hace mucho tiempo. Lo recuerda muy bien Antonio García, el encargado de servicio desde hace 53 años. "Yo en el viñedo he trabajado con camellos y burros . Aquí, a la bodega, venían los vecinos con sus garrafas y garrafones a por el vino que conservábamos en barricas. Ahora los vinos se hacen con una calidad inmejorable y no tienen nada que ver con los que estábamos acostumbrados". Es en 2012 cuando se constituye la nueva bodega, donde se trabaja con las uvas de cepas de 23 hectáreas de la falda sur del Teide. "A esta altitud, la poda la hacemos en enero, la floración llega en abril y se vendimia incluso metidos en noviembre", explica Alfonso.
Los viñedos de Altos de Trevejos, a los pies del Teide -cubierto por las nubes-.
La criatura de la que más orgullosos están en Altos de Trevejos son los Mountain Wines. Están el listán blanco con malvasía de cepas viejas, de vendimia manual y maceración en frío. Tras su fermentación, se conservan sobre sus propias lías nueve meses. "Se trata de vinos de gran complejidad, donde se combinan los aromas afrutados y florales de la malvasía aromática con los herbáceos del listán blanco de altura". El baboso negro, un 14 % de graduación y doce meses de crianza en barrica de roble francés, "tiene una alta intensidad aromática, a fruta madura y especias". Ahora la última apuesta son los Brut Nature, espumosos de listán blanco y prieto, con una segunda fermentación y crianza en botella durante 12 meses y degüelle de manera manual 'en seco', con lo que no se aporta azúcares.
Los 'Brut Nature' se degüellan de manera manual 'en seco' en la bodega.
La bodega de las Ferrera
La última parada de nuestro recorrido es Güímar, al sur de Tenerife, donde se cultivan en las medianías los vinos blancos, en una paleta cromática de tonalidades que van de pálidos a dorados. "Yo hablo a mis viñas; no me contestan pero sé que me entienden". Carmen Gloria Ferrara es una apasionada del mundo del vino. Disfruta tanto en su finca de Las Vigas, en el municipio de Arafo donde el monteverde de pino canario se hace cumbre, como en su pequeña bodega Ferrera. "La bodega siempre ha estado regentada por mujeres: mi abuela Magdalena, mi madre Maruca y ahora yo; y eso que antes estaba muy mal visto, incluso prohibían la entrada a las mujeres en las bodegas porque se creía que avinagraban el vino".
Carmen Gloria y Juan Rubén Ferrera, madre e hijo, junto a su perra 'Golfa'.
"De pequeña me encantaba acompañar a mi abuelo al campo. Nunca lo viví como un castigo. Además, dicen que este trozo de tierra está bendecido, porque cuenta la leyenda que en esta parcela cultivaban los monjes agustinos a principios del siglo XVIII, y que se salvó de las lenguas de lava tras la erupción del volcán Las Arenas", explica Carmen Gloria mientras acaricia a 'Golfa', la pastor garafiana que cuida de la finca. En estas tierras arcillosas y volcánicas crecen malvasía, albillo criolllo, listán blanco y moscaltel de Alejandría (para los blancos); listán negro (para rosado seco y afrutado); y syrah y tempranillo (para los tintos).
En Las Vigas, a 1.000 metros de altitud, se reparten las tres fincas de uvas.
La bodega actualmente la dirige su hijo Juan Rubén Ferrera -se cambió el orden de los apellidos para conservar la rama materna-. "Soy abogado de profesión, bodeguero de corazón", sostiene. "En este momento no buscamos crecer ni expandirnos. Estamos muy a gusto con lo que hacemos", aunque eso no les ha impedido aventurarse en probar la experiencia de bodega submarina, unas mil botellas de tinto (80 % syrah y 20 % tempranillo) a unos 18 metros de profundidad, que comercializan con la marca Atlanticum. Otro vino del que se sienten muy orgullosos los Ferrera es el Momentos Malvasía (80 % malvasía aromática y 20 % albillo criollo), con fermentación en barrica de roble nuevo y que ha recibido varios premios internacionales en el 2016.
'Momentos', de malvasía aromática y albillo criollo, es la última apuesta de Bodegas Ferrera.
Juan Rubén, como José Carlos, Natalia, Loles, Enrique y muchos otros jóvenes viticultores, enólogos y bodegueros han apostado por continuar una tradición que en Tenerife se remonta a esos primeros conquistadores que llegaron con su cepa bajo el brazo. La intención de todos es volver a situar a los vinos de esta isla al nivel mundial de reconocimiento que tuvieron los Canary Wines. Y quién sabe, quizá con uno de ellos se celebre alguno de los hitos históricos que llegarán en un futuro.
Shhh! Qué nadie se entere. En Porto do Son (La Coruña) se prepara uno de los mejores pulpos de Galicia. Todo el que lo prueba coincide en que es extraordinariamente tierno pero con la resistencia precisa a la mordida. En verano hay que esperar cola pero en invierno el Bar Chinto es un imán para escaparse a este pequeño puerto de la ría de Noia y deleitarse con la receta que Chefa prepara tan sencilla como estupendamente.
Son las 11,30 de la mañana y el inconfundible aroma marinero del pulpo burbujeando a fuego lento inunda el comedor del Chinto, un clásico de Porto do Son en la ría de Muros y Noia. Solo una hora antes ha comenzado el ritual de cada mañana.
Chefa, irónica, dispuesta y guapetona, limpia con un cepillo los pulpos de entre dos y tres kilos y medio mientras trata de convencernos de que la cámara no la quiere y por eso no piensa posar en las fotos. Jamás se vio tanto esmero en dejar reluciente el pulpo. “Hay que quitar una telita que no todo el mundo retira. Lo hago con cepillo porque es más eficaz y queda mejor”.
Al pulpo hay que asustarlo tres o cuatro veces antes de dejarlo cocer tranquilamente.
Chefa no le da mayor importancia al placer que procura el pulpo que prepara. “No tiene secreto. Se congela hasta que está duro del todo y una vez descongelado y bien lavado, se mete tres o cuatro veces en una olla de agua hirviendo para asustarlo. En cuanto vuelva a hervir , se baja el fuego al mínimo y se deja 45 minutos para un peso de tres kilos. Se pincha para comprobar que ya está y listo”. Es entonces cuando se corta cada tentáculo y se coloca en el plato torneado de madera de pino.
Uhmm, el pulpo ya está cocido y huele que alimenta.
Tierno pero con el punto adecuado de resistencia, con la chispa que le da una sensata mezcla de pimentón dulce y picante y el chorro de aceite suficiente para poder mojar pan. Así es el pulpo por el que no cuesta esperar mesa. De esos que te hacen cerrar los ojos y con el que comparas cualquier otro que tomes sabiendo que no hay forma de competir. Motivo de excursión desde Santiago en invierno. Y objetivo de quienes nada más subir al coche al coger las vacaciones suspiran por llegar y zamparse esa ración que han estado evocando todo el año. "Primero se echa sal gorda y luego pimentón, yo hago una mezcla de cuatro cucharadas de dulce y dos de picante que da para espolvorear sobre varias raciones. Y finalmente, se riega con aceite de oliva extra, concluye la cocinera.
No hay duda, está de muerte. Lo corroboran los fieles, “muchos gallegos, madrileños y andaluces principalmente” que en julio y agosto les obligan a compran 60 kilos cada dos días a pie de barco en el pequeño puerto y que dan para unas 50 raciones al día, que Julia y Mónica reparten diligentemente entre los numerosos fans que hacen cola mientras beben una cerveza o un albariño cosechero en la barra a la caza de un hueco para acomodarse.
Suso, ya jubilado, ha dejado el negocio en manos de sus hijas Julia y Chefa y su nieta Mónica.
Nadie se da por veraneado en esta localidad sin haber pasado por esta taberna del puerto a tomar su famoso pulpo. Aunque los calamares pasados por harina y fritos son otro de sus platos estrella, junto a la tortilla de patatas y los pimientos de padrón. Cocina sencilla y bien elaborada. Nada fácil.
No hay quien se resista al pulpo de El Chinto
Hace 21 años que Suso y su mujer se hicieron cargo del bar que les traspasó el anterior propietario. La casa de piedra fue antes el colegio del pueblo y "hay muchos ex alumnos que ahora vienen a tomar un vino", explica Julia mientras enseña la foto de la escuela. La acera de hoy era entonces arena y llegaba el agua del mar hasta la misma puerta.
Antes de ser taberna, el edificio de piedra que alberga a El Chinto, fue la escuela del pueblo.
Suso, jubilado del mar, fue "contramaestre en la empresa nacional Elcano. Pero cuando se fue a pique y me quedé en el paro decidí con mi mujer, que era cocinera y trabajaba en otros restaurantes, montar uno propio". La experiencia en otras cocinas de 'la jefa' se hizo patente en las raciones que comenzarón a salir de sus dominios, que poco a poco fueron conquistando a la parroquía autóctona y foránea.
Julia y Mónica, tía y sobrina, te esperan en las puerta del bar.
La Ruta del Bacallà protagonitza la dieta de la Quaresma
Les jornades gastronòmiques inclouen diversos menús, tastets i fins i tot un llistat de les bacallaneries històriques de la ciutat
Estem en plena Quaresma i per tant el bacallà és una de les menges estrella de la temporada. Tot i que avui en dia hi ha poca gent que segueix els preceptes de ‘fer magre’, el consum de bacallà entre Carnaval i Setmana santa no ha decaigut. Una prova de la bona salut d’aquest peix és la ruta que es fa durant tot el mes de març a Barcelona. Comprèn un recorregut per diversos restaurants i bacallaneries de la ciutat per conèixer i degustar l’autèntic bacallà assecat i salat a l’estil tradicional.
El bacallà és un dels productes més versàtils del nostre receptari i es pot menjar de desenes de maneres diferents. Per això un dels eixos de la Ruta del Bacallà són els menús que ofereixen una dotzena de restaurants i que tenen aquest peix com a plat principal. El presenten en formats molt diferents, que van des de l’escuma de bacallà que farceix un tomàquet a un tros de morro fet a l’empordanesa. També molts plats combinen el bacallà amb altres productes de temporada, com ara un filet arrebossat acompanyat amb salsa de calçots o un arròs amb bacallà i carxofes.
Però si el que es vol és tastar diversos plats protagonitzats pel bacallà, la ruta també comprèn gairebé una vintena de tapes. Amb un preu de sis euros, divuit restaurants de Barcelona ofereixen platets que tenen el bacallà com a producte estrella. Entre l’oferta hi ha de tot: composicions clàssiques com ara bunyols amb salsa picant i esqueixades però també tapes molt creatives com ara una pizza de bacallà a la pil-pil o emulsionat a sobre una torrada amb una piruleta de parmesà.
Però la Ruta del Bacallà no només es queda amb la part gastronòmica i també vol fer difusió de les qualitats del producte. Per això inclou un llistat de bacallaneries de tot Barcelona compromeses en oferir bacallà de la millor qualitat i procedència. Hi participen una vuitena d’establiments que formen part del Gremi de Bacallaners, la majoria es troben als mercats municipals i algunes parades són històriques.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
Al món hi ha de tot i gustos per tot. I pel que fa als restaurants, n'hi ha per triar i remenar. Us deixem deu exemples de restaurants sorprenents, singulars si més no, i us expliquem una mica què us hi podeu trobar si mai us atreviu a anar-hi.
1- Dinner in the Sky Restaurant (Bèlgica)
El primer restaurant d'aquest tipus va ser a Brussel·les, Bèlgica. Tot i que el projecte també s'ha fet a d'altres quaranta ciutats de tot el món (a Austràlia, Japó, Índia, Dubai, Sud-Àfrica, Brasil, Estats Units, Mèxic, Canadà… i Xina). La idea és que els clients puguin degustar un suculent menú, al costat d'altres acompanyants, mentre romanen suspesos d'una grua, a 50 metres. El preu de l'àpat varia segons la ciutat, però el cas és que pot arribar a ser un caprici no apte per a totes les butxaques. Hi ha ocasions en què un sopar d'alçada costa uns 8000 euros.
2- Mastaurant (Nova York, EUA)
Per poder menjar en aquest restaurant que està ubicat en ple SoHo, s'ha de reservar taula amb dos mesos d'antelació. Una vegada s'ha pogut aconseguir dia i hora, cal que els clients signin un contracte en el qual accepten una sèrie de regles: no s'hi poden fer fotografies ni vídeos, accepten la nuesa, la depilació de la zona genital i tenir clar que, com a Las Vegas, tot el que passa al Mastaurant, es queda al Mastaurant. I és que la privacitat es molt important, perquè sembla que entre els clients del Mastaurant hi ha personalitats del món de l'espectacle i de la política.
La cuina del Mastaurant es basa en un menú que compta amb plats preparats, parcialment o totalment, amb fluids obtinguts de la masturbació humana (afortunadament). Entre aquests plats estrella destaca la pasta al pomodoro amb perles de semen endolcit, gelat de gerds a la suor o sopa de tòfones amb essència vaginal. No apte per a gent aprensiva.
3- Ithaa Undersea Restaurant (Illes Maldives)
Un restaurant ubicat al luxós hotel Hilton Maldives, situat al fons de l'oceà Índic, a 5 metres sota el nivell del mar. Els clients poden gaudir d'unes vistes panoràmiques de 270 graus de vida marina, tot plegat mentre es un menú que té el peix com a ingredient principal.
4- Restaurant Eternitat (Polònia)
El restaurant Eternitat, especialitzat en gastronomia fúnebre, es troba a la ciutat de Truzkavets prop dels límits de Polònia amb Ucraïna. Està integrat en el taüt més gran del món, fabricat per una funerària de la mateixa ciutat. Els comensals poden menjar, entre d'altres plats del menú, un platet de mal averany anomenat "complirem al paradís" o una amanida "quaranta dies", que fa referència als dies de dol. Les espelmes que hi ha a les taules ajuden a generar un estat d'ànim fúnebre i un ambient tètric.
5- Heart Attack Grill (Las Vegas)
"Un gust pel qual val la pena morir", aquest és l'eslògan del restaurant americà. El plat estrella del local són les hamburgueses carregades de calories. Per exemple, les hamburgueses anomenades "bypass burgers" són fregides amb greix de porc i arriben a tenir fins a 8.000 calories.
El restaurant té diverses regles: en el cas que els clients no s'acabin la comanda les infermeres-cambreres els castigaran amb un copet; si pesen més de 150 quilos, mengen gratis i si demanen una quàdruple bypass (Record Guiness de calories, unes 9.980) i se l'aconsegueixen acabar, les infermeres-cambreres els porten fins al cotxe amb cadira de rodes. Realment, el nom del restaurant no enganya, els menús que s'hi serveixen són d'infart.
6- Dans le Noir (Barcelona)
La peculiaritat d'aquest restaurant és que està completament a les fosques. La finalitat de l'experiència és que, deixant de banda la vista, es potenciïn la resta de sentits. Com a dada curiosa, tots els cambrers que serveixen al local són invidents. Tot plegat sorgit de la idea de demostrar que les persones invidents també tenen la capacitat de treballar al món de la restauració. És obligatori despendre's del telèfon i del rellotge a l'entrada del restaurant per tal d'afavorir que tots els clients experimentin, entre moltes altres coses, la pèrdua de la noció del temps.
7- Le 3842 Restaurant (Aiguille Du Midi, Chamonix, França)
Le 3842 Restaurant ubicat a Aiguille Du Midi, a Chamonix, s'hi arriba amb telefèric (considerat el més alt d'Europa), a 3.842 metres d'altura. Com és d'esperar els clients poden gaudir d'unes vistes sorprenents mentre hi dinen (a l'hivern l'horari és de 12 h a 14 h i a l'estiu de 11.30 h a 15.30h , sempre que el temps acompanya). És obert tot l'any menys el mes de novembre i ofereix cuina tradicional de qualitat, amb productes dels Alps, sobretot.
8- Cabbages and condoms (Tailàndia)
El nom d'aquest restaurant significa cols i condons. La decoració del local és força peculiar. Hi ha preservatius per totes les parets i les catifes estan fabricades amb làtex reciclat. Una part dels beneficis que s'obtenen es destinen a diverses associacions que treballen en la investigació i ajuda a persones amb VIH.
9- The Jail (Taipei, Xina)
A Taipei, es pot menjar dins d'una veritable presó, o si més no en un local que té cada un dels detalls que hi ha en una presó. Et serveixen els àpats entre reixes i els recipients per menjar, per exemple, són les palanganes d'orinar dels presos quan són dins les cel·les. Fins i tot alguns clients es deixen maltractar pels cambreres que representa que són els funcionaris de presó. I no és lúnic n'hi ha a d'altres ciutats del món, com per exemple a Mumbai. Hi ha gustos per tot.
10- The Clinic (Singapore)
En aquest restaurant situat a Singapur pots sopar amb cadira de rodes al voltant d'una llitera de quiròfan, beure en tubs d'assaig, gaudir d'una il·luminació més adequada per fer una intervenció quirúrgica que pera fer un àpat, entre moltes altres experiències. S'entra a través d'una sala d'emergències i els cambrers, no podia ser d'una altra manera, serveixen amb bata blanca.
.jpg)
Al pulpo hay que asustarlo tres o cuatro veces antes de dejarlo cocer tranquilamente.
Uhmm, el pulpo ya está cocido y huele que alimenta.
Suso, ya jubilado, ha dejado el negocio en manos de sus hijas Julia y Chefa y su nieta Mónica. 
Antes de ser taberna, el edificio de piedra que alberga a El Chinto, fue la escuela del pueblo.
Julia y Mónica, tía y sobrina, te esperan en las puerta del bar.
.jpg)
